Diuen de Piero de Cosimo que vivia de l´aire, que s´alimentava de no se sap què, que sobrevivia en un estat de precarietat constant, salvant els dies com podia. Piero de Cosimo és un dels meus pintors preferits, perquè tot ell traspua tendresa, des dels seus faunes fins als paisatges. Dir que Sergio Barrera m´ha recordat Cosimo seria una exageració, però les hipèrboles són un recurs retòric que ajuden a la comprensió i a definir un estat d´ànim. La pintura de Barrera és pulcra, és bella i és tan personal que resulta captivadora. I la seua honestedat i modèstia també: és una pintura poderosa, que mereix tindre més recorregut, que hauria de ser més comentada, i que desitjaria a ulls clucs poder-li comprar, si això estiguera dins de les meues possibilitats. Els únics ingressos de Barrera es limiten a l´esquifit pagament com a professor associat de la Facultat de Belles Arts (no diré la vergonyosa quantitat que li paguen) i a algun quadre que ven de tant en tant. Amb això va fent la viu-viu, i es considera un supervivent, que ha sobreviscut a les últimes extincions. «He estat professor a la Miguel Hernández, a les Arts d´Altea, però no vaig tindre sort... Després he treballat amb tres o quatre galeries, però a partir del 2007 la cosa va anar a menys i a menys, i les galeries tancaren... La universitat ha estat l´últim refugi, i en molts sentits una salvació... La veritat és que no sé com pagaré el lloguer el mes vinent... Visc al dia. A alguns els produeix ansietat, però jo en canvi m´he acostumat. Les coses son així i cal buscar-se la vida».
El taller el té al carrer de Pepita (no ha sabut dir-me qui era, aquella Pepita), al barri de la Saïda de València. És una zona molt popular, i imagine que els lloguers són prou barats. Aquell espai el comparteix amb tres pintors més (Enrico de la Torre, Silvia Martín i Inma Femenía, acabada d´aterrar). Per tant, el lloc que ocupa és prou reduït: una estança al final d´aquella planta baixa, amb una bona il·luminació, però que se li queda menuda, absolutament ocupada pels seus llenços. «Els he pintat en dos mesos» diu mostrant aquells quadres, vora un vintena.
«Portava quasi un any sense pintar, del tot capficat en la tesi doctoral... I tan aviat com he pogut he tornat. Quan em pose a pintar el temps no passa, no tinc noció d´ell... He pintat tant i amb tantes ganes que m´he lesionat el colze: crec que ho anomenen colze de tenista...». Li pregunte quin és el títol de la tesi i em contesta: « ´Investigación en la pintura. Una investigación a través del método analítico-expresivo-simbólico´, i ha estat dirigida per Toño Barreiro. M´he basat en la meua pròpia pràctica pictòrica com a investigació». Em sembla un poc sorprenent fer una tesi sobre el propi procés artístic. El pintor Javier Chapa, que fa poc també ha llegit la tesi doctoral, ha combinat teoria i pràctica. «No, en absolut...» em contesta. «Des de fa temps no crec en les autories. L´autoria és una qüestió de mercat...». Em quede una mica perplex, però Sergio s´explica: «Ja fa anys que vàrem crear una associació, de nom TEPSA (les sigles de Taller de Experimentación Plástica Sin Artistas). Férem una exposició al Club Levante, titulada ´Autoría y anonimatos´, on animàvem els artistes a participar de forma anònima, fins i tot a copiar l´estil d´altres, a llevar-se la màscara de la individualitat... En l´art hi ha massa exaltació individual, i nosaltres reivindicàvem allò comú...».
El talle i li faig veure que l´autoria existeix sempre i quan hi haja al darrere un estil, una mirada pròpia i que allò és necessàriament individual. «Sí, clar... Però la balança s´ha desequilibrat tant! A mi m´interessen els mecanismes comuns a tots nosaltres. El neuròleg Semir Zeki diu que hi ha un vincle entre el sistema visual del cervell amb les arts... Que l´art és una extensió de la percepció visual del cervell, i, per tant, la pintura abstracta és una exteriorització de l´activitat del nostre cervell... Això implica que hi ha una base comuna en tots nosaltres cap a l´art, tots portem una herència biològica que ens determina cap a l´art». Em sorprèn aquesta percepció biologista de l´art i m´interessa. El professor Zeki és ben conegut pels seus estudis sobre el cervell i la seua relació amb l´art i la bellesa. «He construït els meus propis pinzells. Alguns d´ells quasi tenen dos metres de superfície. Amb ells faig una mena de passada mecànica, com una estela, de la manera més maquinal que puc, de forma que qualsevol ho puga aconseguir... Intente quedar-me a banda, desdoblar-me, que el fonament de tota la meua pintura siga comú i instintiu, fruit d´aquest procés tan sofisticat del cervell... Puc per tant dir que la pintura m´ha ensenyat a deixar de ser».
Mire aquells quadres, que Sergio Barrera pinta amb aquells pinzellots enormes, i que són com diverses passades de pintura acrílica, amb alguna ondulació. El pintor parla molt ràpidament: ara seu sobre un palet de fusta, amb rodes, tot tacat de pintura. «Per tant, la meua investigació s´ha basat sobre aquesta acció pictòrica». És afable, proper, resulta de seguida còmode i accessible, sense cap posa ni impostura. I, tanmateix, aquell discurs de l´art com una manifestació consubstancial i instintiva a tot ésser humà em desorienta. «Hi ha massa postureig en l´art, jo apel·le a despullar-se d´allò personal, cosa que és a més molt saludable! No creure´s tant a un mateix!». Sí, potser sí. I, tanmateix, les seues obres tenen una harmonia, una força cromàtica, un ritme pictòric, una bellesa espontània que resulten molt especials. Per molt que el pintor em vol parlar de l´anonimat, quan les mire allí, totes aquelles obres reunides, detecte una uniformitat, un estil, un savoir faire indubtable. Aleshores, què dimonis ens està contant? Jesús Císcar li diu que són molt bonics i Sergio ho agraeix: ens explica que pertanyen a una sèrie de nom Capas de pinturas rotas, dobladas y desdobladas, una espècie d´efecte dominó i clivelladura en el cos o en els tres àmbits de la pintura... Li pregunte quins tres àmbits: l´analític, l´expressiu i simbòlic, em diu, retornant a aquell discurs de la seua tesi doctoral...
Sovint pense que als artistes actuals els sobra una mica tot aquest discurs postmodern. En diverses entrevistes els pintors han buscat explicar les raons del seu art basant-se en investigacions d´allò més complexes i obscures. Evidentment, és lícita aquesta recerca de la innatesa pictòrica, aquesta investigació sobre la relació entre el cervell i l´expressió artística, però comptat i debatut sóc més de l´opinió del crític Clement Greenberg, que tot ho traduïa a l´efecte emotiu que produeix l´obra abstracta sobre l´espectador. I aquestes obres de Barrera són interessants i belles per se, tenen ànima i fons. «És clar, no trenque amb la tradició... Al darrere hi ha la història de l´art, la cadena de la tradició que ja no saps d´on sorgeixen les coses. Tants pintors que m´han influït, com ara Bernard Frize, Juan Uslé, Gordillo, Gerhard Richter amb l´espàtula, Jason Martin amb el seu gest ondulant.. A mesura que em faig major sóc més conscient de totes aquestes influències».
Vull saber si té família, i em contesta que no. Aleshores Jesús li pregunta a boca de canó si encara viu amb els pares i Sergio riu, agafant bé la ironia. «Tinc 48 anys!... Jo sóc d´eixos que encara va haver de fer la mili... Quan vaig acabar-la ja no vaig tornar a casa. M´he guanyat la vida i he estudiat gràcies a les beques. Mon pare era obrer orfebre, la meua família és humil i no m´han pogut ajudar massa... Ja quan era un xiquet guanyava alguns dinerets fent retrats hiperrealistes als obrers de la fàbrica on treballava mon pare! Després vaig ser durant alguns anys de furgoneter, portava un camió de repartiment de DHL. Així em vaig pagar la carrera de Belles Arts, carregant i descarregant el camió. Vaig fer la carrera en quatre anys, perquè tenia pressa, i agafava les assignatures que no eren de dibuix o color, doncs tot això ja m´ho sabia». Pense que Barrera és una mena de Pollock, de self-made man, un artista que s´ha fet a si mateix, i encara mire amb més simpatia el seu art. «La veritat és que no podria viure sense açò... Als setze anys em vaig llogar, amb uns amics d´Arts i Oficis, una planta baixa en el barri del Carme, per cinc mil pessetes... Així va començar tot!». Així va començar aquella heroica lluita per la supervivència, tan admirable.
