Truquem al timbre de l´intèrfon i una veu femenina ens diu que en aquell pis no viu cap Juan Cuéllar. Repassem les nostres dades i, en efecte, aquell és el barri de la Trinitat de València, aquell és el carrer, aquell és el pati i aquella és la porta. Truquem a altres timbres, per si de cas, però ningú no coneix aquell senyor i ens asseguren que en la finca no viu cap pintor, ni artista ni de parets. Finalment, faig panys i mànigues per a aconseguir el telèfon del pintor i quan li truque em reconeix que ha tergiversat l´ordre: el pati per la porta. Ja passen aquestes coses! Portem uns bons minuts intentant resoldre aquell embolic. A Jesús Císcar se li ha eriçat una mica la barba, cosa que tan sols li esdevé quan alguna cosa el pertorba notablement. Però finalment ho hem aconseguit: i després de pujar quatre pisos d´una escala estreta i de graons alts allí tenim l´artista, excusant-se: «Me sé els números de memòria -diu-. Però com millor t´ho saps, pitjor!». Jo ric divertit de la seua mala memòria.
Juan Cuéllar farà cinquanta l´any vinent. Porta una barba densa, canosa per indrets, el crani pelat. Uns ulls molt expressius, una mica alarmats, acompanyen la seua veu grossa. De Cuéllar vaig veure una exposició a Algemesí titulada Standard. Ja aleshores em va interessar el seu domini pictòric, la mirada irònica projectada sobre una societat consumista, anihilada en una necessitat de felicitat burgesa. L´ús reincident de la icona de Mickey Mouse em va semblar curiosa: Mickey espectador de tot, que es converteix en una mena d´ull que tot ho veu i tot ho judica. «Porte catorze anys pintant Mickeys» em diu. «Des del 2002! S´ha convertit en una mena de signe meu... Ara he fet una última exposició en My Name´s Lolita, a Madrid. Allí s´acabarà tot». Ausades que Juan li ha tret profit a aquella troballa, a aquella manera de sintetitzar tots els mals de la societat nord-americana, amb la imatge del ratolí entremaliat de Disney. És natural que estiga una mica cansat d´aquell recurs i que estiga buscant altres camins.
M´ensenya un quadre titulat American day, on apareix una família preparant una barbacoa. El pare li ensenya al fill com rostir una hamburguesa, mentre la mare enraona amb la filla. La barbacoa representa la quinta essència de la felicitat nord-americana, sobre tot quan aquesta es pot dur a terme en una casa unifamiliar, amb un jardí privat que barra el pas al passavolant. És el somni americà fet realitat, aquella glosa a la propietat privada, amb el pare ensinistrant el fill per a seguir per la senda capitalista. Aquests quadres costumistes de Cuéllar sobre la vida nord-americana m´agraden de manera especial, per la llum interna, pel temps detingut, per l´atmosfera una mica hopperiana que s´hi respira. Encara així li faig veure que hi ha barbacoes felices, fins i tot famílies nord-americanes molt unides i plenament realitzades. Dubta un moment, però finalment diu que totes tenen els seus problemes. És molt possible.
Aleshores li observe prudentment: «I per què aquesta crítica persistent a la família nord-americana? Potser podries anar una mica més lluny denunciant el mateix amb la nostra societat. Què sé jo? Un sopar de Nadal, una paella familiar dominical, una primera comunió, una ofrena de flors...». Però a Juan això li semblen escenes costumistes massa locals, i, a més a més, segons ell la forma de vida americana està tan estesa que és universal. No obstant això, potser la seua obra podria tindre un punt més d´acidesa si la focalitzara sobre el seu món més proper. Si aquella ironia que projecta sobre l´americanització la traslladara al nostre ambient, denunciant la hipocresia social i la vulgaritat espessa, seguint el camí ja encetat per l´Equip Crònica i l´Equip Realitat, amb el poderós contrapunt surrealista de Carmen Calvo o de l´Armengol més social. Però allò no el sedueix gaire i ho deixe estar.
Juan Cuéllar va estudiar Belles Arts a València. Quan era xiquet, passava l´estiu a Palafrugell, lloc de naixença de sa mare, i allí acompanyava el seu oncle Josep Costa Sobrepera a pintar marines. Potser no hi ha paisatge més màgic que el de l´Empordanet, i m´imagine oncle i nét enfrontant-se a les panoràmiques infinites del cap de Sant Sebastià, aquell paisatge evitern descrit per Josep Pla. Costa Sobrepera, més conegut com en Costa, és un aquarel·lista molt notable, pintor incansable de les barques de Calella, que ha reproduït des de tots els angles imaginables, i amb un gran èxit. Aquella classe de pintura sempre té el seu públic, perquè, al capdavall, el motiu és immarcescible i agraït com pocs. I, tanmateix, el nebot fa una obra del tot diferent, que sens dubte porta el seu risc. «A mi la crisi em va pillar de ple. Crec que els de la meua generació són els que més l´han patit, perquè encara estàvem fent-nos un nom en el mercat de l´art. De colp ens canviaren a mitja partida les regles del joc! Jo em dedique en exclusiva a açò, i no tinc escapatòria possible... La meua dona treballava com a decoradora, i també amb la crisi es va quedar a l´atur. Ara és professora de ioga... I anem tirant... En València, no venc res, o quasi res. La majoria de galeries han tancat i sobrevivim com podem».
En la facultat, va conèixer alguns dels seus amics, com ara Roberto Mollá, Paco de la Torre, Teresa Tomás... Amb Mollá porta el projecte Encapsulados, una plataforma per a l´art portàtil, una iniciativa vertaderament suggerent. En aquests moments, estan preparant un nou projecte, un emakimono (terme japonès que literalment significa rotllo de pintura), on participaran diversos artistes, com Gabi Alonso, Paco de la Torre, Dis Berlin, Teresa Moro, Teresa Tomás, Felipe Ortega-Regalado, Jorge Tarazona, Joël Mestre... La idea és que cadascun d´ells realitze la seua obra sobre un fragment d´aquell rotllo de deu metres de llargària, i després exposar-lo com una iniciativa col·lectiva. Allò sí que és art encapsulat: art, energia i concentració a dojo.
A més a més, ara està preparant una exposició per a la Universitat de València, amb el títol Distopía. Em mostra el guió que ha presentat al vicerectorat de Cultura i llig l´inici: «La máxima ´la sociedad no existe´, lanzada a las claras por Margaret Thatcher, suprime al individuo, lo aisla y lo convierte en un mero consumidor. Se consuma así la alienación social enunciada por Marx...». Allò va acompanyat per una sèrie de dibuixos amb grafit, vertaderament extraordinaris, alguns d´ells encara amb la icona de Mickey. Cuéllar simbolitza l´alienació social amb cercles en blanc, que foraden l´obra. I em diu, obrint molt els ulls: «És el moment que m´ha tocat viure: el de l´alienació social! La pèrdua de drets socials, la pèrdua d´estatus de la dona... Quantes dones hi ha a l´atur? La crisi s´ha acarnissat amb la dona treballadora». Certament, ha estat així.
Li pregunte per noms de joves artistes i em fa una bona llista. Alguns ja els conec i els seguesc, com ara Nuria Riaza, que dibuixa amb bolígraf. També m´anima a que conega l´obra de Marina Iglesias, que malgrat la seua joventut ja s´està fent un nom, i apunta maneres. Pense en la gran quantitat d´artistes valuosos que genera aquesta terra, i en el llarg i envitricollat camí que els espera, a vessar d´obstacles i dificultats.
