El 1960 Joan Fuster publicava a la col·lecció Raixa de l´editorial Moll, de Mallorca, el llibre Judicis finals. Un petit volum d´aforismes esmolats, de vegades sarcàstics, incisius, descreguts, intel·ligents, que havia anat escrivint -segons consigna al pròleg- entre 1950 i 1960. Molts d´aquests aforismes, que s´han anat recollint en volums posteriors, s´han fet ben coneguts, i la gent els recorda. Defineixen un estil de pensar, una manera de veure, que reconeixem immediatament com a fusteriana: el gust de la paradoxa, la subversió de les convencions, donar-li la volta a les coses, buscar-hi l´angle ocult, dir les veritats que amaguen les habituals i consagrades mentides. Una aposta clara i distinta en favor de la llibertat de pensament, del lliure examen, de l´humor i la ironia, més enllà de la retòrica fada o bleda de les expressions contingudes i restrenyides d´una cultura molt marcada (en aquell temps) per l´esperit capellanesc i la recerca de la respectabilitat.
N´hi haurà prou a recordar-ne alguns: «Viure és trair». «¿Fins a quin punt tenen, els altres, dret a la meva sinceritat?». «No ens hem pas d´enganyar: l´honradesa és un luxe caríssim». «La bona fe, la bona fe... Els fanàtics, ¿veus?, tots són gent de bona fe». «Avui l´adulteri ja fa cursi». «Escriure -fer literatura- és tot això que vostès diuen, i, de més a més, una forma de venjança». «Per regla general, la literatura catalana moderna és una literatura feta per marits satisfets, sedentaris i no enganyats -i per capellans. D´aquí que resulti definitivament fada i, sobretot, reiterativa». Etcètera, etcètera, incloent-hi aquell on diu que els millors poetes de la literatura espanyola del segle xx són Neruda i el lletrista dels tangos de Carlos Gardel, o aquell altre on diu que la història de la filosofia és el capítol de la història de la literatura on s´arraconen els grans llibres il·legibles. O encara aquell que diu que llegint Lukács es trau la conclusió que «resulta molt difícil produir literatura sense fer el joc al capitalisme». I afegeix: «i el mal és que això és cert». En fi, un doll d´enginy i de provocacions diverses. N´hi ha per a tots, per a uns i altres...
Fuster -el Fuster anterior a l´annus mirabilis de 1962- ja havia publicat diversos textos assagístics que l´anaven configurant com el que va ser: un renovador del gènere de l´assaig en català i un dels grans assagistes del segle XX. El 1955 havia tret a la llum El descrèdit de la realitat, el 1956 Les originalitats, el 1957 Figures de temps, el 1958 Indagacions possibles... Una progressió extraordinària que culminaria amb el Diccionari per a ociosos (1964) i els volums de l´Obra completa (1968, 1969, 1971, 1975, 1977) que va comença a publicar, encara molt jove, a Edicions 62.
Ara bé, espigolant en aquesta mina que és la Correspondència de Joan Fuster, edició dirigida per Antoni Furió, en curs de publicació a l´editorial Tres i Quatre, i de la qual n´han vist la llum ja bastants volums (i que cal esperar que aviat n´apareixeran els que en falten fins a culminar l´edició completa), es pot trobar una curiosa impugnació que li fer Manuel Sanchis Guarner el mateix any de l´aparició de Judicis finals. Val a dir que Fuster i Sanchis eren amics i que la correspondència revela el respecte mutu i, més encara, la confiança i la compenetració. Sanchis -onze anys més gran que Fuster- elogia l´obra de Fuster, però aquest llibre l´havia irritat visiblement. «Crec que dónes un mal exemple als joves escriptors valencians i que no contribuiràs gens a crear a València aqueix ´públic lector´ que amb tanta justícia i lucidesa véns reclamant». «He llegit ja el llibre i m´ha divertit prou, encara que no sempre. Ja sé que jugues a ser sempre agut i original, a combatre les idees i els tòpics en circulació. Comprenc el teu elogi a Espriu perquè aquest llibre teu és ben semític. Si volies épater le bourgeois, l´has ben tret de polleguera.»
En la seua rèplica Fuster era contundent: reivindicava la irreverència com una arrelada tradició popular en el país de La traca i El Pare Mulet, però sobretot reivindica el seu dret a dir el que pensava i volia, menystenia les reaccions que poguera causar el llibre entre «les mentalitats valencianes de mantellina i entre l´escoltisme para-montserratí i saint-exuperyà del Principat», remarcava la necessitat de defensar-se davant «la cretinització general progressiva (com diria Pla)», i abordava amb severitat el tema de fons:
«Tu al·ludies el problema de crear-nos un ´públic lector´, pensant en els bizantins trencacolls de la morfologia. ¿T´has parat mai a penar si els escriptors valencians d´ara no se l´han creat per l´absoluta manca d´interès que llurs escrits tenen? Manca d´interès, d´actualitat, de fibra viva, de coneixement, de la realitat, de consciència de temps, d´envergadura humana i intel·lectual...»
La reflexió de Fuster en aquest punt és dura, però l´encerta. Sobretot si pensem en l´estat de les lletres valencianes a l´alçada del 1960. I està tan ben expressada que val la pena reflexionar-hi, i aplicar-la a temps més pròxims. Hem avançat moltíssim i a hores d´ara seria injust i absurd predicar això de les lletres valencianes. Els autors valencians ara són molt, però molt, millors que els seus antecessors, en domini de la llengua i en tècnica literària, en ambició i en professionalitat, en recursos i en realitzacions. Però encara no hem consolidat «un públic lector»...
Aquest intercanvi epistolar entre Sanchis i Fuster és il·luminador respecte de diverses qüestions. Un apunt final, ara. En la irritació de Sanchis es trasllueix la polèmica sobre l´ús de formes del català oriental per part de Fuster, un tema que mereixeria comentari a banda, per bé que ha estat tractat a bastament per diversos autors (com ara Vicent Simbor a Joan Fuster: el projecte de normalització del circuit literari, PUV). Però potser s´hi trasllueix més encara la incomoditat (per motius personals o de tàctica) davant un pensament tan lliure i heterodox, tan semític... Què volia dir exactament en afirmar que «aquest llibre teu és ben semític»? I amb allò del «mal exemple»?
Segurament això, la irreverència, l´inconformisme, l´art de posar-ho en qüestió tot, la desconfiança envers els dogmes i les idees rebudes, el sarcasme, la gosadia d´imaginar altres móns possibles. Sí, tot molt semític, en realitat.
