´he sentit mediterrani per canyars amb sirenes amagades mentre llegia Homer i mirava a l´horitzó el perfil rocós d´Ítaca, i davant tenia el cap de Lèucada, des d´on Safo se suicidà llançant-se a la mar. També quan menjava polp torrat amb vi retzina en un portet blanc i blau de les Cíclades. I quan a Súnion llegia el nom de lord Byron gravat en una altiva columna de marbre, i recitava cap endins l´elegia de Riba: «Oh, Súnion, t´evocaré de lluny amb un crit d´alegria!»
M'he sentit mediterrani a Istambul, sota estols de gavines que revolaven com núvols juganers i els altaveus dels minarets llançaven versicles corànics al cel. M´he sentit mediterrani veient esglésies ortodoxes convertides en corrals a la banda turca de l´Egeu, i a l´altra, la grega, quan veia les mesquites otomanes caient callades a terra.
M´he sentit mediterrani a Rodes, imaginant Tirant lo Blanc pel carrer dels Cavallers, entre cases gòtiques amb escuts de quatre barres a les façanes. També a l´amable Nicòsia, a Xipre, l´illa d´Afrodita, botant línies verdes invisibles i fronteres visibles, com de xiquet quan jugava al sambori. M´he sentit mediterrani deixant-me dur per veles i vents i volant volent per cels irisats. També en descobrir una vella endolada que passava un mocador de seda per sobre d´una tomba santa a Jerusalem. I llegint Sadé: «Aquest món no té salvació. La mort munta un cavall en el blau cel, en silenci» mentre s´ensorraven fetes flames, fums i plors i pols, les Torres Bessones i Walt Whitman plorava al cim d´un gratacels: New York, New York, New York!
M´he sentit mediterrani quan menjava a gallons una mandarina per la «corniche» d´Alexandria sentint un agredolç olor als dits i als llavis, i el vell Kavafis es perdia per un carreró pudent de pixums i de peix, i enlloc no hi havia cap far que marcarà un camí de llum en la foscor. M´he sentit mediterrani a Sorrento, a la terrassa d´un local amb la mar llatina i Capri al davant, bevent a glopets un «limoncello» i sentint Dalla que cantava Caruso: «Qui dove il mare luccica e tira forte il vento€» També a tocar de les ruïnes d´Ercolano i de les ruïnes del present. I als mercats de Nàpols, fent-me una pizza a Port´Alba amb Virgili i el Dante, a Ravello somiant déus€
M´he sentit mediterrani a Gènova i a Marsella veient partir les naus de tots els temps cap enlluny i cap enlloc, entre perfums de lavanda i d´alfàbega, i, ai!, dels llorers de Mistral. Al port de Sète, recitant els versos blaus de Valèry. I a Barcelona, ramblejant amunt i avall. I a Prada, sentint el cant dels ocells casalians, sol i de dol en el mig claustre de Cuixà.
M´he sentit mediterrani a Tipasa, en veure gravada en una pedra vora mar una frase de Camus: «Je comprends ici ce qu´on appelle gloire: c´est le droit d´aimer sans mesure». I a Alger passant per una plaça que els emigrants valencians en deien «La basseta», recordant una batalla de pel·lícula. M´he sentit mediterrani a Marràqueix embriagat del perfum dels tarongers en flor o a la Plaça dels Morts prenent un té amb gesmil; i a tocar del desert perquè algú m´oferia «ma» en un pitxeret de fang.
M´he sentit mediterrani a València llegint Llorente, mirant la llum marina de Sorolla, compartint una paella amb Fuster a Cullera a la vora del riu, i evocant rojos versos oliosos d´Estellés. M´he sentit mediterrani recitant Ibn Khafaja d´Alzira: «Dolç és el riu com dolça és la saliva dels llavis de l´amant...» I quan les bandes de música passegen l´alegria a l´aire lliure i alcen el vol les rialles i els llençols pels terrats. I a casa amb els meus, a la vall de la Drova on visc: «Aquesta vella vall que vull per sempre verda».
Per això i més, ara que aquesta mar de tots s´ha tornat tràgica, ara que la travessen fugitius de la mort que escapen de guerres llunyanes buscant la vida, la pau i la llibertat, ara que les platges de Lampedusa, de Ceuta, de Lesbos o de Kos apareixen amb cadàvers innocents o amb armilles deixades a la platja com flors a les tombes. Ara que de la Mediterrània en diuen la mar dels morts, ara en el dol i en el plany com abans en el desig i en el goig, m´he sentit i em sent mediterrani. Perquè no és que jo siga mediterrani, és que me´n sent ser de cor, de cap, de vida, de paraula i de veu.
