Dels quaranta-cinc volums de l´Obra Completa de Josep Pla (1897-1981), editada per Destino, n´hauré llegit entre vint-i-cinc i trenta, calcule. També n´he rellegit uns quants i alguns els he rellegit fullejant-los més de dues o tres vegades. L´escriptor Josep Iborra, que m´introduí en la lectura d´aquest autor, em mantenia al dia de les novetats planianes. Esperava cada setmana la col·laboració de Pla a la revista Destino. També vaig aconseguir una carta de «recomanació» de Joan Fuster per a conèixer Josep Pla, que no vaig utilitzar, per cert. Recorde que el dia que va morir i que em trobava de viatge, vaig comprar a Morella tota la premsa que vaig poder i vaig escriure una mena de notes necrològiques sobre Pla per a la revista literària Cairell. Vaig ser, doncs, un autèntic fan de Pla.
Un dels resums més suats i alhora més encertats de l´obra planiana diu que es tracta d´unes llarguíssimes o vastes memòries de milers i milers de pàgines (unes trenta mil) escrites al llarg de tota una vida. En aquestes memòries, Pla escriu de molts temes, de tot allò que va viure de corresponsal per tot Europa fins a la guerra civil espanyola i en un exili interior, que se sol dir, al seu mas de Palafrugell.
Va bastir una obra immensa, d´un llarg alè, d´aquelles que només les literatures ben consolidades permeten dur-les a bon port. Sempre em va estranyar que la seua obra completa fóra en català. Tanmateix, un bon dia vaig trobar una frase seua en què recolzava el seu posicionament lingüístic, a pesar del tan conegut conservadurisme polític amb esguits reaccionaris: «L´esperit provincià és el que substitueix el coneixement de la seua personalitat i del seu grup per una personalitat diferent i per uns mites estranys».
Parle de fa anys, molts anys, més de trenta segur. De quan es fomentava entre els valencians la incultura més bèstia i la davallada dels escriptors s´accelerava. Mentrestant, se´m va fer molt agradable la lectura de Pla quan em ficava al llit i se´m feia de dia llegint. En un medi tan provincià com el valencià, aquell autor m´obria el camí d´arribar a ser un escriptor. D´altra banda, davant la meua tendència a la vagorositat mental on perdia el temps i l´ànim tan sovint, Pla m´acostava a les coses concretes, palpables, de cada dia, m´ensenyava a autolimitar-me. I, al mateix temps, m´oferia un lirisme avergonyit, però amb una gran intensitat de convicció.
Llegint Josep Pla, a més a més, vaig aprendre a escriure en català. Millor dit, en Pla vaig trobar un model de llengua senzilla i còctel ben barrejat entre el que llegim als llibres i el que sentim en la parla del veïnat. Aquesta aliança ens empentà, als escriptors de la meua generació, a fer-nos la nostra pròpia llengua literària.
