Durant aquests dies s´han fet tres homenatges a Ximo Michavila: al Botànic, organitzat per la Universitat de València, a l'Acadèmia de Sant Carles i al Consell Valencià de Cultura. Els actes han tingut poc de ressò, i tampoc massa afluència. València és una ciutat dura, prou ingrata amb els seus creadors. Sens dubte Michavila mereixia un reconeixement molt més important i significatiu. En el vídeo Michavila: mestre de mestres, que es va projectar al Botànic, i realitzat pel seu nét, els diferents interlocutors varen glosar l´extraordinària generositat del pintor, així com la seua profunda i humanística cultura. Aquelles paraules no eren de compromís, i naixien de manera ben espontània en Aurora Valero o Horacio Silva, com també en altres testimonis de pes. Aquell reportatge em va revelar vessants que desconeixia de Michavila, com ara el seu amor per l´escenografia, on va ser un vertader innovador. Però tot era del seu interès: la literatura, la filosofia, el cinema, l´astronomia, el teatre, l´excursionisme...
Amb Ximo vaig coincidir en vàries ocasions, i el vaig entrevistar al seu estudi d´Albalat dels Tarongers. Allí vivia com un veí més, i, com em va reconèixer, sense despertar gran interès entre el seu paisanatge: «tan sols em varen prendre una mica seriosament quan vingué el president de la Generalitat a visitar-me i tallaren alguns carrers... I quan se´n va anar, em preguntaren: Ximo, què has aconseguit per al poble?». Michavila sempre fou un senyor discret i elegant, poc amant dels excessos ni dels reconeixements. La darrera gran exposició que va realitzar al Sant Pius V, va ser un èxit aclaparador, un reconeixement que tampoc buscava, ni potser esperava. El seu lloc natural expositiu haguera estat l´IVAM, però no podia pair la directora, amb qui sempre va tenir importants diferències (per dir-ho d´una manera elegant). En un dels textos que vaig escriure per al catàleg, vaig emmarcar la seua obra sobre l´Albufera en la pintura paisatgística valenciana, i va quedar ben palès com realment abans d´ell ningú no havia estudiat seriosament el llac. L´Albufera després de Michavila és una altra, més bella encara, deia en el meu text. Aquesta fou potser la seua gran descoberta, on amb major intencionalitat va transcendir, i que l´ha fet popular als valencians. Però, tanmateix, fou un pintoràs en tots els aspectes, durant la seua època geomètrica especialment. Siga com siga, l´any 2005 vaig denunciar l´oblit en què havia caigut la pintura de Genaro Lahuerta, i demanava una exposició amb motiu del seu centenari. També recordava el silenciament de pintors tan extraordinaris com Joan Baptista Porcar, Francesc Lozano, Luis Arcas o Pedro de Valencia, que constitueixen el rovell de la bona pintura paisatgística valenciana.
A hores d´ara no disposem de cap espai on poder veure algun exemple significatiu de la seua obra. València cuida ben poc els seus creadors, i la seua obra es dispersa, es malvèn i, finalment, es perd. I passen els anys i ningú no els recorda. Esperem que això mateix no passe amb l´estimat Joaquim Michavila.
