La figura de Frederic Furió i Ceriol és coneguda entre nosaltres, sobretot, perquè en el seu Bononia defensà la traducció de la Bíblia a les llengües vulgars, incloent-hi el seu valencià matern. El 1556, quan es publicà el llibre, no es tractava de cap assumpte frèvol. La discussió sobre la conveniència o no de fer accessible el llibre sagrat als ignorants del llatí agitava els ànims de la intel·lectualitat catòlica, quan la sospita d´heretgia encenia les fogueres que cremaven llibres i persones. Calia valor per a escriure sobre aquest tema amb la desimboltura amb què Furió ho va fer. Per instigació del rei Felip II (que se serví, entre altres, d´un dominicà valencià, Vicent Pons), l´autor va ser jutjat i empresonat un breu temps a la ciutat on residia, Lovaina, i, si la cosa no va a anar a més, es degué al suport del rector de la universitat d´allà, que va fer el que va poder per a alliberar-lo. Cal tindre també en compte que Bononia va molt més enllà d´una defensa de la lectura oberta de la Bíblia. En realitat propugna una concepció irenista, favorable a la concòrdia entre cristians i el cessament de les guerres i persecucions per motius religiosos. En el fons, la seua intenció era desvincular la religió i la política. Una idea que en la catòlica Espanya s´atreviren a insinuar ben pocs. Amb raó, doncs, Henry Kamen situava amb honors Frederic Furió entre els poquíssims espanyols que esmenta en el seu The Rise of Toleration. El nostre autor admirava l´obra de l´apòstol de la tolerància a Europa, Sébastien Castellion, i és segur que en compartia les idees. Ho va insinuar en més d´una ocasió: «Todos los buenos, agora sean judíos, moros, gentiles, cristianos o de otra secta, son de una misma tierra, de una misma casa i sangre».
Frederic Furió i Ceriol va viure una vida prou atrafegada. Va nàixer a València el 1527 com a Miquel Joan Ceriol i Balle (es canvià el nom més tard) i la seua passió per l´estudi es despertà de xiquet. El 1546 marxà a continuar estudis a París i el 1551 es traslladà a Lovaina. Allí publicà Institutio Rhetoricarum (1554); el conflictiu Bononia l´edità a Basilea, i el seu últim llibre publicat, Concejo y consejeros del Príncipe (1559), a Anvers. Va ser un rodamón. Com ell mateix diu, viatjà per França, Flandes, Anglaterra, Alemanya, Dinamarca, Àustria i Itàlia, «por solo obserbar i entender (allende de mi estudio de letras) los humores de los hombres, su gobierno, leies i costumbres». Després d´eixir de la presó, s´instal·là a Colònia, ben acollit per l´arquebisbe elector. Allí el contactaren els agents de Felip II, que li van prometre el perdó reial i un bon càrrec si tornava a Espanya. Així ho va fer. La primera part de la promesa va resultar certa; la segona, no tant. El rei només li encomanà oficis secundaris, excepte una missió diplomàtica a Flandes, auspiciada pels partidaris de la pau de l´entorn dels Éboli, en el seguici del governador Lluís de Requesens. Furió hi escrigué diversos memorials, molt perspicaços, que haurien pogut ser útils si hagueren sigut escoltats. Requesens va morir, Furió tornà a Espanya i la guerra continuà. En els seus últims anys, residí entre València i Valladolid i treballà en un llibre d´història que s´ha perdut, com tants d´altres papers seus.
Els memorials sobre Flandes es conserven, en canvi, i són un monument d´intel·ligència política pràctica, tot un exemple del que pot arribar a copsar i escriure un home sensat i valerós en un entorn hostil. Això fa més trist que no li feren cas. Però encara és més important el seu llibre de política teòrica, el Concejo. Els estudis de Henry Méchoulan han ressaltat l´originalitat d´aquest llibret apassionant, que acosta el nostre valencià a l´esfera dels grans pensadors lliures del seu temps, com el senyor de Montaigne. El primer que salta a la vista, en llegir-lo, és la gosadia del to. Furió sap de què parla i no fa cas ni d´autoritats ni de prejudicis. Els recels nacionals o sectaris no l´afecten. Ací ens parla un europeu. Com Méchoulan indica, no trobem en tot el llibre ni rastre de providencialisme o messianisme, ni cap altre criteri que la intel·ligència prudent. «Pensava que una bona política -és a dir, una política expurgada de tota intromissió teològica i religiosa i basada exclusivament en la raó- podria dissipar l´odi que enfrontava els homes entre si».
Com diu Méchoulan, Furió va matinejar massa. Escrivia, a més, des del país equivocat (i prou que ho devia saber, perquè es pot llegir l´obra com una crítica implícita a la ideologia del seu rei). El Concejo era una part saborosa, però reduïda, d´una obra concebuda en gran escala, la Institución del Príncipe, que havia de constar d´uns 20 llibres com aquest. De fet, sembla que n´havia redactat tres més abans de tornar a Espanya. Els feren desaparéixer, perquè «si se publicaran, truxeran infamia perpetua». Del que pogué escriure en els 40 anys que li quedaven de vida, només se n´ha conservat els breus memorials de Flandes i un grapat escadusser d´informes i de cartes. Així es va silenciar qui, amb tota probabilitat, és el pensador valencià més obert i brillant del seu segle, després de Lluís Vives. Negligit en el seu temps, i després poc llegit, mal comprés, ocultat. Calgué esperar als anys 50 del segle xx per a trobar valoracions més justes, i cada volta més encomiàstiques, de la seua obra, fetes per historiadors francesos i britànics (també, entre nosaltres, gent com Jordi Pérez Durà). És un exemple trist, però significatiu, de tradició silenciada i desarrelada, i de la peculiar estima per la raó i la cultura que demostra el nostre país, amb singular tenacitat, almenys des dels temps en què Frederic Furió i Ceriol hagué de deixar d´escriure.
