Més enllà d´una sorollosa i més aviat desguitarrada polèmica encetada per l´entusiasta Carles Salvador, cal concloure que els ecos de l´avantguarda literària en la poesia valenciana de preguerra van ser exigus i superficials. Hi ha les ingènues efusions del mateix Salvador (que tenen la seua gràcia), els assajos més d´un punt paròdics de Maximilià Thous Llorens i les fantasies urbanes d´Enric Navarro Borràs. Més substància tenen les al·lusions iròniques que esguita Francesc Almela i Vives en Joujou o l´únic cal·ligrama amb cara i ulls de què es pot vantar la nostra poesia, el «Fervent homenatge als aviadors de la república», compost, ves per on, per un modernista recalcitrant com Miquel Duran i publicat el 1938 en el volum Guerra, victòria, demà. No cal dir que la guerra no acabà amb la victòria dels republicans i que el demà de la literatura valenciana no va ser, durant molts anys, gaire encoratjador. Miquel Duran morí el 1947 i no va publicar cap llibre més.
Un altre acostament, més fructífer, a la modernitat poètica es deu a la influència de la denominada generació del 27 sobre els seus coetanis valencians. En això, la valenciana es mostrà com una «cultura satèl·lit» de manual, tal com subratllà Joan Fuster en el pròleg de la seua Antologia de la poesia valenciana. Els nostres poetes escrivien en valencià (quan ho feien), però llegien en castellà, i era a través d´aquesta llengua que els arribaven les innovacions que eren capaços d´assimilar. Sort van tindre que la de la generació del 27 era una poesia de molt alta qualitat i, en línies generals, prou renovadora. Coses com l´imatgisme i el neopopularisme (un intent de reactivar la lírica tradicional introduint-hi les llibertats dels nous corrents) van tindre seguidors. Per exemple, en la poesia irregular, però atendible, de Lluís Guarner, i en la també apreciable d´Enric Soler i Godes, o en alguns poemes, prou feliços, de Salvador Verdeguer. Aquest, pare del també poeta Alfons Verdeguer, va publicar un sol llibre, El crit de la lluerna, el 1955, però la major part dels seus versos són anteriors a la guerra i reflecteixen aquell temps amb una frescor molt estimable. És probable que, en unes altres circumstàncies, haguera escrit i publicat més. Ara és un autor injustament oblidat.
La influència del 27 també és perceptible en l´obra valenciana de Joan Lacomba. Aquest és un personatge interessant que almenys ha conservat un petit cercle de lectors fidels (com l´infatigable Josep A. Lozano). Nascut al Cabanyal el 1900 i mort el 1963, Lacomba va escriure en castellà un bon grapat de llibres. El primer, si no m´equivoque, editat el 1925, Tardes de provincia. També publicà estudis literaris, crítiques d´art i obres de teatre. Abans de la guerra, els seus poemes eren ben rebuts en revistes importants, i un recull, Los niños cantan, va ser musicat per Manuel Palau. En castellà és un poeta que ha assimilat les lliçons dels seus coetanis i les fa seues amb soltesa. En els últims anys aconseguí modular una veu pròpia entotsolada, fonda i substantiva, on no costa gens de reconéixer el pòsit d´una lectura atenta de la poesia del Segle d´Or, en especial aquella en què ressona la nota greu del desengany. La decepció vital de l´autor s´hi devia reconéixer (aquest és el to de l´excel·lent «Poema de la vida», o dels sonets que inclou en Tiempo de soledad). Lacomba havia sigut un republicà compromés, cosa que deu explicar que un escriptor ambiciós i prolífic com ell passara uns quants anys sense publicar quasi res, com també el canvi de to de la seua obra posterior.
La seua obra valenciana és més escassa. Des del 1919 va publicar poemes i contes en diverses revistes valencianes. En forma de llibre, edità tres poemaris: Joc d´alfils (1935), Els poemes quotidians (1959) i L´any (1960). El primer és un recull breu, publicat com a separata de la revista El vers valencià, amb un poema proemial a càrrec del sempre estrafolari Josep M. Bayarri. Aquest, que no era mal lector, assenyala la facilitat metafòrica i el gust pels jocs geomètrics -un dels emblemes, llavors, de la modernitat- que llueixen els versos del seu representat. No s´equivoca. El que salta a la vista de seguida és que l´autor no és un novençà inexpert, sinó algú que ja porta anys fent versos, ni que siga en una altra llengua, i que sap a què juga. Amb tot, en català, Lacomba no té ni de lluny la fluència i l´expressivitat que mostra en la seua poesia castellana. El seu domini de la llengua literària és molt precari, quasi balbucent, i la seua destresa tècnica entropessa ara i adés contra aquesta mancança. Els seus versos juguen a la cançó, però canten ben poc, i és una llàstima. Amb uns recursos més limitats, Salvador Verdeguer tenia més èxit.
Això no obstant és un poeta que té interés, i en el seu moment era innovador. Si la guerra no s´hi haguera interposat, no tinc cap dubte que hauria tingut ressò i continuïtat. Joc d´alfils homenatja de tant en tant el Modernisme, com en els tres poemes dedicats a peces de Ravel, farcits de crepuscles i tiorbes, o quan es refereix al «desfici opalí» de l´albada, mentre que el neopopularisme d´Alberti i Lorca triomfa en la «Cançó del matí en la mar» i en «Xiprers de Llevant». Entre els encerts puntuals, hi ha el de veure «el cubisme dels camps» en la llum del matí o copsar la inquietud d´ala de la pluja. Començar un poema dient que el reflex d´un xop en l´aigua del riu és un «mirall dinàmic» de Narcís li va valdre ser antologat per Joan Fuster i passar així amb honors a la modesta història de la poesia valenciana de preguerra. Ho mereixia.
