El 16 d´agost va fer quaranta anys que moria Elvis Presley a Graceland, la seua mansió a Memphis (Tennessee), des d´on fou traslladat a l´hospital de Sant Joan Baptista. Tots els intents de reanimar-lo resultaren inútils. Un llarg seguici de disfuncions cardíaques i arterials, el glaucoma, un fetge que començava a funciona-li a trompicons, el colon amb notable hipertròfia i, sobretot, el perllongat abús d´un ample i virolat espectre de fàrmacs legalment adquirits amb recepta mèdica (dosis ingents d´amfetamines i analgèsics) precipitaren l´infart de miocardi que el dugué a la fossana als quaranta-dos anys d´edat. De fet, Elvis fou soterrat al cementiri de Forest Hill, prop de Memphis, després que 80.000 persones desfilaren en senyal de dol davant la portalada columnària de Graceland; un pòrtic com el que hauria pertocat a la mansió neoclàssica d´algun dels aristocràtics terratinents d´aquell Sud que s´endugué el vent i que un xicot eixit de la pobresa es construí en 1957 amb el producte del seu esgotador i compulsiu treball com a cantant i intèrpret cinematogràfic.
El multitudinari homenatge corpore insepulto a Elvis fou el primer pas que menà a que Graceland esdevinguera lloc de peregrinació i culte. Igual succeiria amb el modestíssim casupet de fusta que Vernon, el pare del cantant, bastí per a hostatjar la seua esposa, Gladys, i els dos fills encara molt menuts que tingué el matrimoni a l´anònima pobla de Tupelo (Mississipi). Això mateix succeiria també amb l´ingenu monument en forma de guitarra que s´alça al carrer major de la localitat, i, més tard, amb l´estela funerària sempre voltada de flors, emotius missatges i ciris que els incondicionals d´Elvis bastiren a la ciutat de Bad Nauheim, on el seu ídol residí entre 1958 i 1960, i amb el monument que representa també una guitarra i que hom instal·là a la propera localitat de Friedberg, el deliciós poblet on estigué la caserna nord-americana on Elvis féu el servici militar.
Des de mitjan segle xix havien acudit a Bad Nauheim per a prendre-hi les salobrenques aigües salutíferes malalts acabalats i més o menys imaginaris, entre els quals, el futur president Roosevelt i molts russos d´abans de la Revolució de 1917. La ciutat fou poc danyada pels bombardejos aliats durant la passada gran guerra i conserva encara un ben visible alè de melancòlica elegància modernista i artdecó que certament contrasta amb el culte a Presley que cada 16 d´agost reviu el European Elvis Festival, que enguany compta ja amb 16 edicions.
Presideix el nucli urbá l´aguda i fosca espira d´una església neogòtica, votiva i luterana, construïda entre 1904 i 1906 i que continua fent uns vots, entre himne sacre i esquerp toc de campanes, que pocs saben ja ben bé si es referixen a la fi d´alguna guerra o d´alguna pesta o, com hi és el cas, al descobriment i l´èxit de les salobrenques aigües medicinals que anaven a esdevenir la principal riquesa de la ciutat. No hi manquen tampoc -fent costat a les ampul·loses residències eclèctiques de la burgesia local i dels visitants amb lluent executòria i bossa ben guarnida- un pintoresc nucli de cases tradicionals d´entramat de fusta, els evocadors establiments balnearis i, com correspon a una urbs orgullosa del seu passat, un sever monument a la memòria de la llarga llista de combatents autòctons caiguts en les dos últimes guerres mundials. Poques visites rep, segons vaig comprovar, aquest cenotafi als herois patris; molts menys que el colorista festival dedicat a Elvis Presley que cada any porta a Bad Nauheim milers de aficionats a la música country i gospel, al rythm and blues i al rock, i que sobretot,atrau mitòmans que s´hi submergiran durant un llarg cap de setmana en els sons, la moda i el gust del rei del rock´n´roll. Hi ha processons de Cadillacs dels anys cinquanta que semblen haver-se escapolit dels carrers de l´Havana, concerts, conferències, pel·lícules, desfilades de moda retro, exhibicionisme i vanitat a flor de pell i fins i tot -en un país de contundents i saborosos embotis, més de dos-centes varietats de pa, bona cervesa a dojo i vins alegres- la barroera gastronomia del Sud més pobre dels més pobres Estats Units.
Tony Parker, el mànager de Presley, insistí que el cantant fóra tractat durant el seu servici militar com qualsevol altre soldat ras, ben conscient de l´impacte propagandístic que tindria, entre els centenars de milers de fans d´aquell xicot eixit de l´Amèrica més pregona i amb pèssim gust per al vestuari, veure el seu ídol enfundat en l´uniforme verd oliva de la infanteria dels Estats Units. Feia cinc anys que havia acabat amb incerta glòria i en sordina la guerra de Corea, els assessors militars nord-americans estaven ja molt actius -si bé d´amagatotis encara- al Vietnam per tal de preparar-hi el camí perquè la potència militar dels Estats Units es llançara de ple sobre el vesper del Sudest asiàtic que els francesos s´havien vist forçats a evacuar en 1954 arran de la desfeta de Dien Bien Phu i dels manejos de la CIA. Entretant la guerra freda esdevenia com més anava més roent i el Comité d´Activitats Antinordamericanes funcionava a lloure tot controlant la censura, la repressió de revoltosos, llenguallargs o simples desafectes a l´Americània oficial, els interrogatoris, l´ostracisme, els encarceraments, la por i la propaganda massiva anticomunista en aquella América de juraments d´adhesió sense fissures a una nació que es creia tocada per la ma de Dëu des de l´Atlàntic a les brillants aigües del Pacífic.
A despit de les intervencions militars al Líban, en 1958, i a la República Dominicana, en 1965, de la bruta activitat de la CIA i l´ajuda a dictadors corruptes, de la victòria de Castro a Cuba i de l´entrada triomfal del comandant Fidel a l´Habana el 8 de Gener de 1959, les accions bèl·liques nord-americanes tingueren dimensions reduïdes fins a l´apocalipsi del Vietnam. Estes accions tenien lloc, de més a més, en països que els Estats Units tendien a considerar com «repúbliques bananeres» o en terres llunyanes i exòtiques de les quals l´americà mig sabia ben poc. Eixa fou, precisament, l´Amèrica que jo mateix vaig conèixer als meus setze i dèsset anys, entre 1961 i 1962. Els Estats Units d´aleshores -tret d´alguns enclavaments a Califòrnia, a Nova York i a Nova Anglaterra- vivien encara en una edat de la innocència, en la qual el somni americà era ben viu; en la qual els comunistes eren presentats com encarnacions del Gran Satan dedicades a crear conflictes arreu del món, a esclavitzar la gent i a amenaçar eixa Amèrica del somni. La vida dels jòvens d´aquell temps transcorria entre partides de beisbol o de futbol americà, gràcils animadores esportives i una escolarització que transmetia ben pocs coneixements i cap crítica, mentre els bons ciutadans penjaven la bandera de les barres i estrelles a la porxada de casa i assistien amb regularitat als oficis d´alguna religió. Elvis es crià en eixa Amèrica. Malgrat la pobresa de la seua llar, era un americà de soca-rel, de cap a peus. D´origen alemany amb alguna gota de sang cherokee. la seua música sensual i sincopada, creativa i, alhora, ben arrelada en les tradicions populars del sud nord-americà, arrasà entre multituds creixents de jòvens com ell mateix, d´aquells rebels sense causa fixa que havia encarnat James Dean en 1955; jòvens condemnats a viure per sempre en un país immens d´horitzons menuts, avorridíssim; en pobles anònims al bell mig dels panissars i els camps de sègol, les úniques fites dels quals eren els graners repetits ad infinitum, les molinetes de vent igualment repetitives, l´oficina del xèrif, la neoclàssica façana de Correus, i les úniques distraccions, esports ben americans, gegantesques hamburgueses, el SevenUp i la vomitiva rootbeer, els primers encontres eròtics en el seient posterior de l´automòbil familiar, les bregues de cap de setmana, els balls al gimnàs de l´institut, les carreres suïcides de roadsters tunejats o les rebolcades furtives amb xicones bastant estretes i que indefectiblement acabaven prenyades i llestes per al casori prematur. A eixe regne del tedi, el jove Presley afegiria -és clar- la musica basada, d´antuvi, en els espirituals i els blues del negres que coexistien amb els blancs pobres, dels quals el cantant era tot un arquetip.
Certament, l´establishment, l´Amèrica beata i tradicionalment conservadora, menyspreava aquell jove que cantava com un àngel caigut a la terra dels mortals, amb tots els registres dels blancs i dels negres dins la gola, amb els moviments de malucs que li valgueren el malnom d´Elvis the pelvis, que lluïa cabells de macarró i roba d´allò més coent i vulgar. Tanmateix, Elvis era, de fet, un bon xic de poble que fins i tot es va dur part de la seua família a viure amb ell a la casa que va llogar a Bad Nauheim i que únicament consumia aliments nord-americans: pizzes, hotdogs, apple pies, peanut butter... No és casual que un xicon així, patriota i tocat per l´èxit, demanara i aconsegira ser rebut per Richard Nixon i censurara públicament els Beatles pel seu antiamericanisme. Ell era, al cap i a la fi, un hillbilly, un muntanyenc semianalfabet dels Apalatxes; white trash, fem blanc, com segurament el motejaven els blancs com calia; un nigger lover, un amador dels negres. Tot i això, Elvis trascendí la seua àpoca i la seua generació, per a esdevenir un fetitxe mundial i també l´heroi tràgic que es rememora cada any a Bad Nauheim, on li es retut homenatge entre estucs modernistes i mansions que de vegades hostatjaren rics americans que, sens dubte, condemnarien la seua música, els seus moviments procaços, encomanadissos..., i perfectament deglutits ja pel sistema.
«Danseu, danseu, maleïts»; hauria cridat algun transsumpte de Sydney Pollack a aquells desgraciats que es deixaven la pel ballant el rock fins a l´esgotament total per un plat de llentilles. Eixos foren els blancs pobres que s´allistaren com a voluntaris a la guerra del Vietnam que deixà en cadira de rodes tants xicons com el Ron Kovic que representa Tom Cruise en Nascut el 4 de juliol; tants xicons que visqueren el menyspreu del jòvens pacifistes i que, ara i adés, encara veus a Iowa o a Nebraska amb cara i panxa del traspassat Bud Spencer dins la seua reglamentària i atrotinada jaqueta de combat M65 i amb el pick up Chevrolet a la porta d´algun fosc tuguri anunciat per neons que ens fan l´ullet color de rosa al bell mig de la nit en alguna revolta de la ruta 66; un tuguri on pal·liar la solitud atipant-se de cervesa, participant activament en homenívoles bregues a colps de puny i rememorant al capdavall aquella posició d´impronunciable nom vietnamita que defensaren, amb el seu fusell M16 i cagats de por colze a colze amb el seu escamot de germans d´armes. Ells són els descendents d´Elvis, sí. Ells voten a Trump i donen la culpa de les seues malures a negres, xicanos, àrabs i jueus que, al seu parer, s´han lucrat a costa d´Amèrica mentre ells es malguanyaven la vida com podien; ells, que havien combatut als arrossars i a les jungles de Vietnam...; ells, tan orgullosos com Presley de la seua estimada Amèrica. Una generació perduda, sí.
