En una de tantes entrevistes que concedí, Joan Fuster va fer un elogi (quasi) entusiasta del grup de narradors que florí a Castelló abans de la guerra, i que qualificà, amb totes les seues limitacions (costumisme, ruralisme, etc.), d´extraordinaris. El detall crida l´atenció, perquè l´assagista de Sueca solia ser poc amable amb la certament parva literatura local d´aquell període. Assenyalava també els motius d´aquesta preferència: una llengua gustosa de llegir, que constrastava molt amb la prosa raquítica dels narradors capitalins de El Cuento del Diumenge i similars. En efecte, aquesta és la raó que fa encara atractius el grapat de relats i novel·letes que van tindre a bé confegir en català, cap als 1920 i 1930, una colla de patricis i rendistes del nord valencià.
Àngel Sánchez Gozalbo n´era un dels principals. Cal dir que, dins l´extens embalum de la seua prosa, la narrativa no és més que una activitat lateral, probablement deguda més a una pruïja patriòtica -calia fer literatura en valencià- que a una autèntic impuls creador. Potser per això, la seua obra narrativa és tan breu i, després de la guerra, es va estroncar pràcticament del tot. En qualsevol cas, els seus relats fan de molt bon llegir, gràcies al domini de la llengua i a una bona factura estilística -en podríem elegància- que segurament és fruit de l´àmplia cultura de l´autor i que és molt rara de trobar entre els seus coetanis.
Don Àngel, com era conegut, era un metge de Castelló de la Plana, nascut el 1894 i mort el 1987. Va escriure molt en la premsa, va ser membre fundador de la benemèrita Societat Castellonenca de Cultura i durant uns anys s´encarregà de dirigir-ne les publicacions. Gràcies a ell, els nombrosos textos en valencià que publicà el seu Boletín tenen una qualitat exemplar, del tot insòlita al País Valencià de l´època. Les abundoses contribucions de don Àngel, al Boletín i a tot arreu, versaven sobre les matèries previsibles en un patriota cultivat d´aquells anys: filologia, folklore, geografia, història, i sobretot l´arqueologia i l´art, que era la seua passió. Durant la guerra, s´esforçà per salvar el patrimoni de la província i més tard contribuí a l´ingent Diccionari Català Valencià i Balear d´Alcover i Moll. Els llibres i opuscles que publicà versen sobre els temes que estimava: Pintors del Maestrat (1932), El paisatge en la literatura valenciana (1934), Bernat Serra, pintor de Tortosa i Morella (1935), coses així.
Com a narrador, publicà un grapat molt exigu de relats en les revistes d´aquells anys i un recull de narracions, Bolangera de dimonis, el 1931. En el seu pròleg, ens diu que és un llibre degut a l´amistat, i també que volia donar testimoniatge d´un seguit d´impressions recollides a molts indrets de la nostra terra, voltant i mirant de copsar «l´ànima de les coses», amb la llengua de la terra, ennoblida per la intel·ligència. I tal dit, tal fet. Una bolangera (balanguera a Mallorca), com aclaria Manuel Garcia Grau en la introducció de l´edició de 1996, és un dansa de xiquets en què participen 8 balladors, i 8 són els contes del llibre. Més tard, en la reedició del 1979, l´autor n´afegí un, «L´ocell arqueòleg». Un fruit de repom tardà que té la seua gràcia melancòlica.
Pel que fa a l´arquitectura narrativa, els relats de Sánchez Gozalbo són precaris. Se´ls ha qualificat, amb raó, de costumistes. Alguns no arriben ni a això, i més aviat són vinyetes sense nus narratiu pròpiament dit. Són precisament aquests «relats» sense a penes relat aquells en què l´autor es troba més còmode i potser els que tenen més encant, perquè allà és on esplaia la seua sensibilitat d´excursionista atent al pàlpit de l´ànima de les coses. En «l´Argentera», i també en «Color i forma» -on hi ha indicis de trama, olímpicament desatesos per l´autor-, aquesta actitud essencialment lírica l´acosta a un escriptor de més fust, Ernest Martínez Ferrando, en els relats del qual la trama, quan n´hi ha, també sol ser un pretext per a l´evocació. Els ecos del Modernisme convenien a eixes manifestacions, sovint divagatòries, i sovint simplement delicioses, de l´auscultació sentimental.
En altres relats, Sánchez Gozalbo adapta contalles populars o aplica esquemes del fulletó romàntic i de la sàtira. En tots, la gràcia està en l´estil, treballat, fi, sucós però mesurat, amb el gust per la llengua popular atemperat per la intel·ligència. És una prosa ben airejada, té el seu punt just de nostàlgia pel món que descriu, a frec de desaparició, i es fa amable. Com calia esperar, les passions de l´autor s´hi transparenten: el sentiment del paisatge -molt ben descrit sempre, amb una entonada barreja de precisió i exultació- i l´amor a l´art antic. El conte més divertit del recull té com a protagonistes un pintor i un retaule del segle xv, el de la Cuba -un llogarret d´Aragó-, que desaparegué durant la guerra civil. Don Àngel degué quedar consternat en assabentar-se que la imaginària maledicció de la diablessa havia quedat confirmada en la realitat d´una manera tan brutal.
La mentalitat científica de l´autor de vegades entra en conflicte amb la seua estima per les tradicions populars, que incloïen costums supersticiosos. L´autor té l´honradesa de no dissimular aquest contrast, que conforma el nucli problemàtic d´un relat com «La llegenda de la Verge». En el que obri el volum, «El casament del dimoni de Sorita», hi ha una descripció d´un ritual d´exorcisme a la Balma que posa els pèls de punta. L´autor mateix es degué astorar de veure que la religiositat popular podia ser tan primitiva (tel·lúrica, si vostés volen), però ho conta, i aquesta pàgina val tant com les de l´impressionant reportatge del també valencià Alard Prats, Tres días con los endemoniados (1930). Un fragment angoixat que posa de manifest la força que podia assolir la prosa de don Àngel quan la deixava anar. Són les sorpreses de la literatura.
