Fa uns pocs dies va morir Enric Banyuls. En totes les notícies que he llegit s´ha remarcat el seu paper com a membre d´Al Tall, on era una peça clau des de 1993. I, tanmateix, Banyuls havia estudiat Belles Arts a València i es presentava sempre com a pintor. I així el vaig conèixer, aquest Nadal passat: com a pintor. Ja estava molt malament, i no es va poder alçar de la butaca per saludar-me. Feia temps que el volia conèixer, perquè diverses persones havien insistit en la necessitat d´entrevistar-lo, de fer coneixença, d´iniciar la conversa. Però el temps corre sense cames, com diu Manuel Baixauli en un dels seus quadres, i ho vaig ajornar en vàries ocasions. I quan vaig anar a veure´l, a la seua casa de Corbera, situada en el pujol que corona la vil·la i des del qual es veu tota la marjal i al fons la Serra de les Raboses, ja era una mica tard. Banyuls no es va poder alçar de la butaca, i fou la seua dona Rosa i el seu amic i advocat José Antonio Pérez Vercher qui m´ensenyaren el seu taller, i m´explicaren les obres. I què vaig descobrir? El treball de tota una vida. Una obra potent, amb personalitat, sense manierismes ni concessions, fruit de la investigació i de la perseverança. Llenços i llenços apilonats, esperant que algú els interpretara. Banyuls mai no va voler entrar en el sistema de l´art, en aquella foguera de les vanitats de les exposicions, d´ARCO i tota la pesca. Ans al contrari, el seu gest sempre fou rebel, i encara que algun galerista li va fer alguna proposta ben interessant ell sempre va preferir mantenir la independència. El diàleg amb si mateix. Comptat i debatut, excepte en contades ocasions i sempre molt conjunturals (com ara una exposició homenatge a Sueca), mai no va fer una gran exposició. Banyuls, m´explicava la seua dona Rosa, era un perfeccionista, un home enquimerat en trobar i definir una veu. Podia estar-se un any amb un quadre i al final desfer-lo, per no quedar satisfet. Quan vàrem baixar de l´estudi, el pintor seguia en aquella butaca, amb la manta damunt, i amb el braç dret alliberat. Tota la resta del seu cos semblava encarcarat. Quasi no podia parlar, però encara així em va preguntar què m´havia semblat. Possiblement tant se li donava, doncs en aquell moment aquell cos derrotat tenia altres batalles, ben lluny de les disquisicions intel·lectuals. Però encara va fer l´esforç d´iniciar una conversa, amb una veu trèmula, esgotada. M´ho va explicar tot i jo no sabia què dir. Vaig pensar que potser hauria estat bé haver entrat en el joc de l´art, doncs ara seria una de les veus importants de l´art contemporani valencià. Però no li ho vaig dir, perquè potser d´haver-hi entrat no seria Banyuls, si no una altra cosa. Vàrem parlar fins que va caure la nit i la Serra de les Raboses es va il·luminar de puntets de llums, com lluernes. Em vaig acomiadar, sabent que no ens tornaríem a veure. Que aquella seria la primera i darrera conversa, però que, com una obra seua, seria única.
