Des de fa tres anys, cada novembre, com preparant el Nadal, el savi Vicent Marqués i l’editorial Sidillà de l’Empordà ens ofereixen un tast de la ‘Història de la cuina catalana i occitana’. Puntual com un rellotge de sol, ja en tenim el tercer volum als aparadors de les llibreries i als catàlegs digitals, enguany dedicat als llegums, les pastes i l’arròs. La cuina específicament valenciana n’ocupa més de 600 pàgines, ja que l’arròs, les maneres de cuinar-lo, els ingredients i les expressions literàries que són del cas hi són presents de manera extensa.

En la cultura del terreny, tenim valuoses obres de referència que han utilitzat l’arròs com a motiu literari. Llorenç Millo, Manuel Vicent, Emili Piera, Paco Alonso, Josep Piera, Ignasi Mora o Josep Garí vénen al cap de seguida. El meu admiradíssim Miquel Pairolí, sabedor de la seua mort pròxima, s’acomiadava dels seus lectors amb una obra mestra de l’articulisme periodístic intitulada «Teló» en què comparava -saviesa antiga i contrastada- les arts de l’escriptura i la cocció d’un arròs.

Però, amb les excuses preventives que calga pel biaix dels meus gustos, considere que l’obra de Vicent Marqués -que ha dedicat vida i mitja a la investigació de la cuina tradicional- té una textura i gust diferent. Els seus llibres -fruit de la investigació de fonts, una bibliografia extensa i el tast directe- adquireixen el més alt sentit de l’enciclopèdia il·lustrada, perquè Vicent Marqués és tot això -investigador d’àmplia obertura de compàs i excel·lent escriptor i divulgador- però també un cuiner notable -ofici gràcies al qual es va guanyar la vida durant anys.

Calvinista en un país de cultura catòlica, l’obra mestra de Marqués arriba, com dic, al tercer lliurament: un homenatge al substrat cultural sobre el qual s’ha construït la nostra societat. Al capdavall, una societat no s’explica sense la infraestructura sociocultural que en fa de columna vertebral. Un ecosistema que inclou, com un nervi vital, la història de la seua cuina i els vincles comunitaris que s’han teixit com un enfilat al seu voltant. La cuina, finalment, no és només alimentació. La línia geogràfica que separa la terra de l’oli de la de la mantega, per exemple, és la fita fronterera entre dues parts d’Europa que no solament mengen diferent sinó que es relacionen de manera també distinta. En la nostra àrea més acostada, l’ús del safrà marca, per la seua banda, idiosincràcies gustatives i cromàtiques que expliquen el rebost d’una memòria de què som rebesnéts.

El primer volum era dedicat a les salses, els aperitius, les ensalades i les sopes. El segon, a les olles i les verdures. El tercer toca fang i ferro -cassola i paella- amb els llegums, la pasta i ben especialment, com dic, els arrossos. Una altra aportació colossal de Marqués a la cultura popular que cap institució valenciana ha volgut editar o subvencionar. Tot normal en un país de savis subterranis i d’editorials públiques que, en compte de crear cànons de referència, fan competència il·lícita a la iniciativa privada. En fi, compren vostès el llibre de Marqués, ben segur que el consultaran, com jo ara mateix per a fer un arròs amb tords i rovellons.