Segons Einstein, tot moviment és relatiu, i, per tant, és impossible trobar un sistema de referència absolut. D’aquesta manera, la quincalla que porte damunt del meu cap en aquesta safata de plàstic blanca és el que és respecte a un observador fixe (qui m’ha fet la foto), però resulta una altra cosa respecte a un observador des de la botiga del fons. Si darrere de mi no estiguera l’elegant aparador de roba interior, aquesta fotografia no us diria gran cosa. En canvi, aquest fons ho transmuta tot, igual que el famós exemple de l’observador que des de l’andana d’una estació observa durant un moment jugar una partida de ping-pong dins d’un tren en moviment: si estiguera dins del tren seria una altra cosa. Aquest és el fet i on volia arribar. El fotògraf sabia el que feia, i volia convertir la massa (la quincalla de la safata de plàstic) en energia (les bragues cares de la botiga). No sé si m’explique. Gràcies a la seua perícia, ha aconseguit transformar la massa en energia, i vosaltres, lectors d’aquest diari, benemèrits subscriptors, us heu detingut a mirar-la, i mentre ho fèieu s’han activat les vostres connexions sinàptiques, us heu preguntat potser com aguantava l’equilibri i caminava a tan bon pas, però també de quin país seria, com hauria arribat a València, quina estranya història hi hauria darrera d’aquesta instantània. De colp i volta, heu deixat córrer la imaginació i heu pensat un munt de coses, algunes temibles, coses que es diuen que passen al meu país (siga quin siga, però segur que passen), i potser m’heu compadit. O potser no. Tant se val, però ja sabeu què vull dir, i aquest és el gran mèrit del fotògraf que ha pres la imatge, perquè, a més a més, si us fixeu una mica més, la roba interior de dins de la botiga està rebaixada (amb un 10 % i 20 %), però forma part d’un sistema aïllat, amb les seues variacions molt controlades. En canvi, els meus clients potencials són impredictibles: pot donar-se que ho venga a un preu o a un altre, després de regatejar amb uns i altres. Potser ja n’hi ha prou de tot açò, però si us fixeu bé, a l’esquena porte la meua filla, la qual cosa aporta un punt més de relativitat a aquesta equació, on es mescla l’equilibri i els diferents jocs de forces. Penja d’aquella mena de bandolera blanca i està adormida, perquè sempre s’hi adorm. Com que no tinc cotxe, quan em dona la tabarra la pose en la bandolera i em pose a caminar, i sempre fa efecte. Això és un acudit; m’agraden molt els acudits. Els clients em diuen que soc molt graciosa. Són molt f... de p..., els clients. En això, no hi ha relativitat possible, tant se val qui siga l’observador.
