Suscríbete

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

El desllunat

Vanaclocha

Pepe Vanaclocha, un dels històrics de la cartellera Turia, ha deixat enllestit el primer volum (arriba fins a la victòria socialista de 1982, un referent convencional del final de la Transició) de la història d’una modesta publicació setmanal que, nascuda com a cartellera d’espectacles, es transformà en moltes coses més.

El llibre es producte d’un esforç gens desdenyable: un autèntic «buidat» del contingut de 19 anys de cartellera, amb tocs d’atenció sobre els fets més cruents i esperançadors, quan tots érem cinèfils i «culturetes» i el cinema –la fàbrica de somnis–, els fòrums i taules rodones, es convertien en passadissos múltiples cap al món de la plàstica, els còmics i el disseny –amb una solvent aportació de part de la pròpia cartellera–, la música, la «contestació» i qualsevol altra tecla de l’esperit.

Una autèntica guerra de trinxeres que, més que ressenyar alguna gesta de valor, que també n’hi hagueren, explotava, sobre tot, les distraccions del poder civil o uniformat. Un epíleg, un pròleg i uns titulars molt intencionats i que, tanmateix, me’ls mire com una cosa que demana, reclama, continuïtat.

Manuel Vázquez Montalbán sentencià el destí de Turia en presentar-la com un cas únic a Espanya i com una publicació de cinema que era més coses per voluntat dels seus redactors i col·laboradors. També perquè, amb certa regularitat, la redacció i l’autor barceloní que escrivia «com un jueu alemany a Praga», es trobaven al voltant d’una paella en la platja.

El llibre de Vanaclocha Cultura y política en la ciudad de Valencia. Itinerario de la cartellera Turia (1964-1982) reclama una continuïtat que difícilment es farà possible sense la contribució de les institucions, privades i/o públiques, i de les beques i espentes que calguen. Aquest primer volum es fill d’una autoedició: el seu autor s’ha quedat segurament satisfet –amb motius, és una aportació excel·lent– i ara toca una miqueta de concertació d’esforços. Tan de bo ho veiérem i no massa tard. La plasticitat, la vena proteica, combativa i desvergonyida va fer de Turia un curiós talpó, un talpó roig, naturalment, amb qui sempre acabaves tornant-hi ni que fora perquè era un bitxo amb una excel·lent instal·lació en els marges del sistema: jo la vaig batejar com refugium peccatorum. Això va ser a principis dels 80 quan s’iniciava una nova fase en la vida de Turia, viva encara gràcies a no sé qui, però viva tants anys després de tot.

Compartir el artículo

stats