Espècie de miralls

Mai va ser fàcil inventar res nou. Ni tan sols al principi. Després d’aquesta llarga llista de contaminacions i desafectes artístics que va ser el segle XX, el mer fet d’aspirar a innovar amb la paraula sol ser sinònim de redundància, quan no d’una cosa encara pitjor i maníaca, potser concomitant a l’amnèsia interessada, la vanitat o l’adamisme. Georges Perec (París, 1938-Ivry-sur-Seine, 1982) va escriure i va pensar en una època en què gairebé tot estava ja dit. Almenys, respecte a l’experimentació amb el llenguatge. Les avantguardes, amb la seva revolució i els seus involuntaris epígons, havien nascut, esgarrifat i desaparegut. Havien parlat Cervantes, Sterne, Joyce, Borges, Proust, Kafka, Wittgenstein i la Bíblia. I, a excepció de la tecnologia i de l’orfebreria minuciosa del nouveu roman, totes les formes d’expressió escrita encaraven un incòmode i de vegades acomplexat camí de tornada. Era difícil convèncer el lector a força d’una pretesa i malvada originalitat. I més encara fer-ho sense que la nau naufragués.

Armat d’una infrangible curiositat i d’aquesta tenacitat mozartiana que anima el temperament i els nens, Perec s’enfrontava al desafiament de seduir els seus contemporanis amb una obra que es distanciava dels pressupostos dels seus companys de generació, fins al punt de ser sovint confosa, sense que això rebaixés la seva excel·lent acollida. La qual cosa continua sent una excepció per a algú situat a les fronteres i poc donat al conformisme. Amb una producció constant i coherent, va firmar la broma més substanciosa i la transformació més humorística de les últimes dècades, donant a la llum llibres inclassificables, tan seriosos a nivell intel·lectual com governats per la voluntat de joc.

Amic de Roland Barthes i membre actiu, juntament amb Raymond Queneau, dels tallers del grup Oulipo, que introduïen en la literatura preceptes de disciplines com les matemàtiques, va aconseguir complir el seu propòsit que cap dels seus llibres s’assemblés a l’anterior, exercint una influència que avui transcendeix el món la literatura per penetrar en la ciència de la imatge, la psicologia, la semiòtica o l’arquitectura. Tot això sense renunciar a les temptacions de l’enginy, que, en el seu cas, suposen una cimera -és autor del palíndrom més llarg de la llengua francesa-, exercir els més variats oficis -alguns, com el cine, emparentats: altres de més anecdòtics i perecquians, com la redacció de crucigrames o la documentació neurofisiològica- i publicar títols que van des de La vida: manual d’ús fins a Les coses. Llibres que suposen un desafiament divertidíssim a la intel·ligència i les convencions formals, però que mai deixen de representar una lectura hipnòtica i avançar en un pla que no té res de gratuït.

En el seu cas, amb preocupacions arrelades en les connexions entre realitat i ficció. Però també als mecanismes de la memòria, font primigènia de tota construcció literària.

Un assumpte que recorre tota la seva obra, i que torna a centellejar a Nací, miscel·lània cent per cent perecquiana de textos en els quals desplega totes les seves lluminàries i franqueses líriques entorn del seu propòsit literari i la percepció sovint extirpada i imperfecta de l’espai i del temps. Una cosa que coneixia de sobres en la seva condició d’orfe que va haver de modificar el seu cognom per no despertar les suspicàcies de l’antisemitisme.

I que de tota la seva infància va extreure un trauma que en aquesta commovedora, lúcida i lúdica joia resplendeix a les pàgines que dedica al centre nord-americà de recepció d’emigrants d’Ellis Island. Ser jueu, per a Perec, és estar connectat amb l’absència i amb la diàspora. Escriure potser també s’assembla molt a això, a la neurosi del buit de contingut; la temptativa desesperada d’inventar, trobar i retenir a través de la paraula.

Suscríbete para seguir leyendo