A la recerca del nostre lloc al món

Una de les escriptores catalanes actuals de més èxit, Marta Orriols (Sabadell, 1975), que va ocupar durant setmanes les llistes dels més venuts amb Aprendre a parlar amb els plantes (2018), ens ofereix ara una història contemporània delicada i profunda a La possibilitat de dir-ne casa. L’autora confirma que és una mestra a l’hora d’entendre la psicologia femenina i es posa a la pell d’una dona d‘uns 40 anys en crisi, la Valentina, que revisa el passat per trobar un nou rumb a la seua vida. Es tracta d’una veterana corresponsal de guerra a Beirut que se sent desestabilitzada per l’atracció cap a una altra dona que li fa replantejar-se la seva identitat sexual.

La narració, realitzada en primera persona, alterna un relat sobre la seua vida que dirigeix a Valeria -una periodista freelance italiana- i un altre en el qual segueix el dia a dia de la seua tornada a Barcelona i el retrobament dolorós amb la família, els amics i l’exparella. Juga un paper fonamental la relació amb la germana, travessada per enveges no confessades i per retrets continguts que acaben sortint a la llum. És cert que, en aquest sentit, la novel·la repeteix certs tòpics sobre les bombolles familiars, però ho fa amb una sinceritat que els fa versemblants. De passada, també reflexiona sobre com el llenguatge encotilla l’experiència, «tan aviat com etiquetes un concepte, canvia la manera com el perceps. Ningú l’hauria d’haver acotat mai, l’estima», assenyala la protagonista.

Sense experiments, amb una narració intimista que flueix per la força dels sentiments, La possibilitat de dir-ne casa no enganya: explora la necessitat que tots tenim de pertànyer a un lloc i com de vegades aquest difereix del lloc del nostre naixement. De l’abisme que s’obre als nostres peus quan ens instal·lem a viure en un altre país, en una altra cultura, i la sensació de provisionalitat ens envaeix. Si Johann Wolfgang von Goethe parlava d’«afinitats electives» per referir-se a les relacions amoroses, Orriols demostra aquí que també existeixen per a les ciutats. En aquest cas, Beirut es mostra com un refugi on aquesta periodista troba la seua llibertat. L’actual retrat sobre el món dels corresponsals té per cirereta la referència a la «mítica» periodista Rosa Maria Calaf, de qui tant aprèn la protagonista, sobretot una lliçó: el millor antídot contra el dolor és sentir-lo.

Els sentiments de la protagonista són explorats en una novel·la que sembla confondre la focalització narrativa entre la tercera persona -la mirada de la qual és exterior, objectiva, retrospectiva i analítica-, i la primera -que és interior, subjectiva, imbricada en el present. Així, la Valentina, mentre passa aquesta crisi existencial, és capaç de dilucidar les seves angoixes. «Alguns esperem moure’ns sempre amb certa inconsistència. Tenir un lloc on ser nosaltres mateixos», diu seguint una reflexió de Montserrat Roig sobre les perplexitats de la nostàlgia per viure lluny de casa. Al cap i a la fi, ens trobem davant una novel·la introspectiva de final previsible, ben estructurada i que toca la fibra del lector/a.

Suscríbete para seguir leyendo