Capells de voler i no poder

L’altre dia, al Cafè Lisboa, que ben bé podria ser el nou Ideal Room de la ciutat de València, comentava amb un amic la facilitat que té el personal per mostrar-se falsari. No ho dic per certs representants de la cosa pública que més bé semblen habitants de la cova de Lascaux deixats caure en l’era de la telefonia 5G, sinó per la inclinació que algunes persones -moltes- manifesten per posturejar encara que només siga per una estona. Els cinc minuts de glòria d’Andy Warhol en versió extemporània. No sé com ens apanyem, però el meu amic i jo comencem parlant de banalitats i acabem raonant del ser i el semblar. Molts podeu pensar que estem tronats i que tot açò són futilitats, però he de confessar-vos que ens mou una paradoxa que sols podem esbrinar etílicament: volem eliminar el prefix negatiu de la insubstancialitat, que és com buscar el Sant Greal.

Ser és manifestar qualitat; semblar és aparentar-la. Per a tenir semblança cal fingir el que no s’hi és. El fingiment és una habitud multisecular, com ho és la desmemòria, tan necessària per a delatar-se. Es poden fingir accions, discursos, relacions, però també es pot vestir una roba inacostumada per aparentar ser una altra persona, fer apologia de la tribu o semblar d’una altra classe social, època o galàxia, que tot pot ser. Dic vestir-se i no disfressar-se, perquè si anomene la segona paraula per a referir-me a lluir atributs identitaris nacionals, em poden caure sobre el cap més pedres de foc que les que van assolar Sodoma i Gomorra. Les passions exhibides amb vehemència pels apologètics illetrats són sempre virulentes. Si la indumentària identitària nacional -i ací entra la festiva- és kitsch o camp, és una qüestió que caldria consultar amb Th. W. Adorno i Susan Sontag.

Vestir-se d’època i pensar que es torna a un passat fictici i idealitzat ha esdevingut un esport nacional. Qualsevol ocasió és bona per anacronitzar-se i convertir-se en un clip mòbil d’Exin Castillos, hi haja finalitat festiva, etnogràfica, turística, pedagògica o sublimatòria. Mireu l’èxit que tenen per tot arreu les fires medievals. Ara, a més, comptem amb les fires i setmanes modernistes que ens apropen a un període històric més pròxim i recognoscible: la Revolució Industrial. Van començar al Vallès i ja estan escampades per altres comarques catalanes i valencianes. Fa unes setmanes va finalitzar la setmana modernista d’Alcoi. Per les fotografies publicades en la premsa i les xarxes socials, i malgrat que alguns es van vestir d’obrer, soldat ras, sufragista o ama de cria, va triomfar la pamela i el canotier. Sembla que fins els ratolins volien ser de casa rica, encara que fora per justícia poètica. Tothom volia lluir com la Silvana Mangano i el Dick Bogarde en la viscontiniana adaptació cinematogràfica de la novel·la de Thomas Mann La mort a Venècia (Proa). Encara gràcies que els alcoians sempre fan marca pròpia i no oblidaren Júlia, la icònica novel·la d’Isabel-Clara Simó (Edicions Bromera), ambientada en la Revolució del Petroli, i que ja compta amb una ruta literària a la ciutat.

No tinc res en contra d’aquests saraus d’època -tots amb objectius lloables-, però no deixen de semblar-me àlbums de cromos de voler i no poder. La Revolució Industrial, com qualsevol altre moment històric -de la guerra civil i el franquisme ni parlem-, va ser molt bèstia per a les famílies treballadores de les que venim la gran majoria dels ciutadans. Si volem fer memòria, hem de fer-la de tot: de les senyoretes de casa rica i de les obreres; de la imatge ensucrada del passat i dels conflictes socials. No dic que açò no es faça en alguns casos, però em sembla que tenim massa oblidada la Historia y conciencia de clase, de György Lukács (Siglo XXI Editores). La conjuntura no ajuda massa: si la majoria de partits d’esquerra fa anys que abandonaren el marxisme, hui analitzar la història sota els conceptes del materialisme històric és com jugar al parxís amb el Leviatan.

Amb els nous discursos postcolonials, de gènere, emergència climàtica i tants altres -tots necessaris-, li ha aparegut un nou cap semàntic a l’adjectiu radical que no afecta a la modificació de l’arrel de les coses. Ara tenim llibres radicals, ciència ficció radical i editorials radicals amb bons nínxols de mercat, però amb els conflictes socials i la consciència de classe, tan essencials per a la dignitat humana, absents. No dic que no hi hagen excepcions, però aquesta nova radicalitat soft em sembla més de branding que de l’assaltar el palau d’Hivern a Sant Petersburg. En fi, coses del mercat i de l’individualisme salvatge que vivim, on tot sembla més que és.

Els britànics – Anglaterra i Escòcia van ser bressol de la Revolució Industrial- sempre han sigut uns mestres a l’hora de fer literatura amb consciència de classe. Arrosseguen una llarga tradició que ve de Charles Dickens, això per no anomenar els Angry Young Men dels anys 60 i l’èxit actual de les novel·les d’Ali Smith (Nórdica/Raig Verd). La televisió tampoc ha sigut aliena a la temàtica, tan sols cal recordar l’èxit de sèries com Upstairs, Downstairs, Retorn a Brideshead, l’adaptació televisiva de la novel·la d’Evelyn Waugh (Viena/Tusquets), i més recentment Downton Abbey.

Actualment TVE està apostant per aquest tipus de formats, però crec que més com a producte d’època de vol i dol, que com anàlisi dels conflictes socials. Ara tenim en antena Salón de té La Moderna, inspirada en la novel·la Tea rooms, de Luisa Carnés. Publicada inicialment el 1934, aquesta novel·la va ser recuperada per Hoja de Lata el 2016 i des d’aleshores és un èxit editorial. La seua autora, militant comunista exiliada a Mèxic, on va morir el 1964, pertany al grup d’escriptores de l’Edat de Plata, com Rosa Chacel, María Teresa León, Ernestina de Champourcín, María Lejárraga, Concha Méndez o Maruja Mallo. De classe obrera, i malgrat que va treballar en una fàbrica de capells -la pamela sempre en dansa-, mai no va ser catalogada com una de «Las Sinsombrero». Quins oblits més classistes té el cànon! Basada en la seua pròpia experiència com a cambrera, Tea Rooms no sols denuncia l’explotació de les dones obreres en la societat patriarcal dels anys 30, sinó que ens mostra la confluència de l’emancipació de la dona i la lluita obrera, una temàtica insòlita inclús en la narrativa actual. He vist pocs capítols per a poder fer una valoració, però de moment em costa reconèixer l’obra de Luisa Carnés. Fins ara sols he trobat actors i actrius vestits d’època, decorats de cartró pedra i poca cosa més. Espere que la ficció televisiva fomente la lectura de la novel·la original. Mentre açò arriba, servidor mamprèn el tercer volum dels imprescindibles diaris de Rafael Chirbes (Anagrama), un autor que mai no disfressa la consciència de classe, que és tant com dir que el ser està per damunt del semblar. En fi, sempre Chirbes.

Suscríbete para seguir leyendo