Trens, muntanyes i gratacels

Viatge en tren de Barcelona a València. Tothom interactua amb el mòbil. La persona del meu costat, un home robust de vora dos metres d’alçada, menja dàtils i mira una pel·lícula de metges que a tothora són al quiròfan. Desconec l’ordre de preferència que té establert, però entre bisturí i tisores no deixa de clavar la mà dins d’un bosseta de plàstic amb els fruits de la palmera. Supose que és àrab, no pels dàtils, sinó perquè ha contestat una trucada en aquesta llengua. Porta auriculars i amb mi no parla, només dibuixa un somriure afable de cortesia. M’ofereix un dàtil. L’agafe i li done les gràcies: Shukran. Somriu.

M’alce del seient i vaig al servei. Al caminar pel corredor me n’adone que soc la bestiola estranya del vagó: soc l’únic que llig un llibre en paper. Constate que el baix índex de lectura -al menys, de llibres- és una dada fefaent. Aquest índex no el maquilla ni Revlon. Cal acceptar-ho com qui assumeix que té hemorroides: som un país alfabetitzat, però illetrat. Patim bibliofòbia en fase aguda i no disposem d’analgèsics.

Amb els viatgers en simbiosi amb l’iPhone o l’Android d’imitació xinesa, pense que amb l’absència de relacions ferroviàries interpersonals seria impossible pactar un crim sense mòbil -mai millor dit-, com el que acordaven els dos Estranys en un tren de la novel·la de Patricia Highsmith (Columna/Anagrama). Tampoc no trobaríem Hèrcules Poirot investigant l’Assassinat a l’Orient Express (Columna/Espasa) ni Helga Pato coneixeria el psiquiatra Ángel Sanagustín en Ventajas de viajar en tren, d’Antonio Orejudo (Tusquets). Sense Gringr encara serien més improvables les aventures uranistes d’A Sodoma en tren botijo (Odisea), de l’escriptor, dibuixant i lletrista de cuplets, Álvaro Retama. En aquest temps de sobredosi de llenguatge inclusiu no està de més recordar un dels protoautors més frívols i desvergonyits de la literatura LGTBIQ+ hispana. La ploma sempre és iconoclasta.

Entre les hores que vaig fer d’anada i les que ara faig de tornada, m’he empassat les 250 pàgines de Massa deutes amb les flors (Columna/Destino), la nova novel·la de Iolanda Batallé. Crec que els lectors hauríem de manifestar-nos en contra de l’alta velocitat i el Corredor Mediterrani. Haurien de demanar que el tren vaja encara més lent i pagar un plus, si cal, per a que arribe a les destinacions amb unes -moltes- hores de retard. No sé per què el PSOE i Sumar preveuen, si fan govern, potenciar el ferrocarril pel bé de l’eficiència energètica. Us assegure que no hi ha res més sostenible que el «Borreguero». A més, un tren lent dona la possibilitat a la ciutadania de llegir, rellegir i gaudir del Tirant lo Blanc, El Quijote i altres clàssics que alguns mestres de primària i secundària s’han encarregat d’estigmatitzar prescrivint la lectura de novel·letes juvenils d’altres professors coneguts i saludats farcides de convencionalismes beatíficament correctes. Tant d’invertir en foment lector i la solució podria estar en mans de la lentitud ferroviària.

El tren avança. Des de la finestra veig les muntanyes de la serra d’Irta. Quina coincidència! La novel·la de Iolanda Batallé parla de valls i muntanyes, de solitud, de cercar-se a si mateix, de la dicotomia rural-urbà, de l’esforç i d’una tremenda història familiar. I jo ací, ésser analògic envoltat de telefonia 4G. Em consola el record de Mark Fisher quan explicava que l’acceleració tecnològica de les últimes dècades oculta l’absència demolidora dels canvis culturals, econòmics o socials profunds.

¿Per què la muntanya encisa tant els escriptors i els artistes? Em passen pel cap Thomas Mann i el seu Hans Castorp, Gao Xingjian i La muntanya de l’ànima (Columna/Debolsillo), Les vuit muntanyes de Paolo Cognetti (Navona/Debolsillo), Irene Solà i tants altres, com la Simfonia Alpina de Richard Strauss i les pintures de Caspar David Friedrich. Relacione conceptes: l’altura, la verticalitat, la transposició espiritual de la idea d’ascendir, la grandiositat, la intersecció del cel i la terra amb totes les seues connotacions místiques i tel·lúriques. I, com no, reflexione sobre la construcció cultural del paisatge i les categories morals, com la puresa metafòrica de la serra front la vilesa del pla. «Anem’s-en, anem’s lluny de la terra baixa!», crida Manelic al final del clàssic d’Àngel Guimerà. I amb aquesta moralització seguim a ritme de dolçaina.

M’aprope a la meua destinació. Veig la silueta de la ciutat de València mentre el tren circula entre bancals que esperen la requalificació urbana. Passe alqueries amb palmeres i infrahabitatges construïts amb enderrocs i plàstic: Bidonville, que també en tenim ací. «He vingut a la ciutat per descobrir una saviesa i un valor que desconeixia. He vingut per trobar-me, per tenir oportunitats, per trobar una ciutat dins meu», dirien els habitants d’aquestes barraques inhumanes, parafrasejant el que diu la narradora de la novel·la de la Batallé i canviant la muntanya per la ciutat. Tothom vol trobar-se a si mateix i tenir un futur, idealista o materialista, a la serra o als centres urbans, siga on siga, però menjant.

Avança el tren. Salvant les distàncies i sense fer apologia de la misèria, el bidonville m’ha fet recordar Francesco Careri, el manifest Walkscapes i el seu llibre Hospedar/se (Puente Editores): l’arquitectura no va nàixer sent sedentària, sinó nòmada. Té raó l’arquitecte italià en aquest món de caminants on tot conviu: l’opulència i la misèria; el sedentarisme i el nomadisme; la gentrificació, el gratacel, l’alqueria, els bancals, l’habitatge miserable, la muntanya llunyana... i l’hospitalitat, o no. Quatre cantons de cultures i un forcall de classes socials.

¿Els skylines són serres urbanes? ¿Un gratacel és una muntanya? Puc aplicar el mateixos conceptes de verticalitat, mística de l’ascens i contacte amb la divinitat, però ací no hi ha apoteosi de la natura, sinó el símbol fàl·lic del poder i el triomf urbà: King Kong va caure mort als peus de l’Empire State Building i Benito González -Javier Bardem-, en la pel·lícula Huevos de oro de Bigas Luna, s’agafava els genitals a la planta 30 del Gran Hotel Bali de Benidorm aleshores en construcció. Arribe a un no-lloc. En realitat, canvie el no-lloc vagó pel no-lloc estació. Marc Augé, ¿què no és un no-lloc?

A l’eixida de l’estació Joaquín Sorolla em topete amb un edifici que té un mural gegant d’Okuda San Miguel amb unes figures bigarrades que recorden el robot de Metròpolis, la pel·lícula de Fritz Lang. Imagine Sísif canviant la muntanya pel gratacel i pujant al terrat en ascensor per llançar la pedra i tornar a començar. Guarde en la motxilla l’exemplar de Massa deutes amb les flors i agafe un taxi mentre veig un rodamon regirar en un contenidor de fem. Em passa pel cap El raïm de la ira, de John Steinbeck (Edicions 62/Alianza Editorial). Els pobres no solen traure massa el cap en les actuals obres literàries i, si ho fan, l’autor mostra intencions moralitzants. ¿Aporofòbia literària en aquest temps de classe mitja? El taxi arranca.

Suscríbete para seguir leyendo