El que em passa amb Zoo

Panxo, líder de la banda

Panxo, líder de la banda

Àngels Gregori

A mi, l’anunci de la retirada de Zoo em sembla una obra d’art meravellosa. I evidentment que hauria volgut veure durant molts anys com haurien seguit omplint estadis arreu del món cantant en la meua llengua. Evidentment que hauria volgut ser testimoni dels camins musicals per on els anys els haurien anat portant. Evidentment que hauria volgut veure quantes generacions de seguidors entusiastes haurien anat encadenant. Evidentment que hauria volgut sentir-los, d’ací un temps, al Madison Square Garden. Però tot i això, em sembla una obra d’art, retirar-se així.

Segurament Zoo siga el triomf més gran que ha donat la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. Perquè són fills d’això, de l’escola pública i de la plena normalització lingüística. Mai, al País Valencià, no hi havia hagut un fenomen semblant. I com passa amb tot allò que agafa volades insospitades, els finals també són imprevisibles. Som un país de degradacions lentes, més acostumats a eixir per l’escala d’emergència que per la porta principal. I és normal. Saber-se’n anar és encara més difícil que aprendre a arribar. I quan has tocat, com ells, literalment el cel, és d’una honestedat total. Igual que ho va ser l’acció d’amor a lo Banksy del seu avís de retirada amb pintades per les parets on un missatge mig encriptat deia «He sigut feliç»; l’autenticitat, la generositat i l’agraïment total que algú com Panxo, el seu líder, porta en la seua forma de fer, estar i ser.

El que em passa amb Zoo és que també és un fenomen amb efectes col·laterals, que sempre són els que ens porten pels camins més interessants. En un dels seus primers èxits, a la cançó «Estiu», ja apuntava la lletra que Panxo cantava «Jo tinc set de vida, no de fama». Tota una declaració de principis en un moment en què una part important de les noves generacions s’emmirallen amb herois en forma de youtubers instal·lats en paradisos fiscals a Andorra. I el que em passa amb Zoo és que m’emociona, sobretot en un moment en què el discurs de l’odi està tan institucionalitzat en tots els àmbits de la societat, que totes les seues lletres, valentes i rebels, es construeixen a través de la bellesa i allunyades de la ràbia. Que és, sens dubte, l’actitud més revolucionària, sense un gra de discursos pamfletaris. En un objecte tan infantil, feliç i innocent com és un tobogan van desplegar el relat d’una societat sense escrúpols. I això ha estat, també, part del seu èxit: com han tractat des de la bellesa i allunyats de la crispació alguns dels fets més lamentables dels nostres dies. I més encara ells, que són la generació endeutada que ha hagut de rebre i pagar totes aquestes herències. Però Zoo ens ha ensenyat que ells estan per damunt de tot, com ja fa anys que ho canten: «Res del que passa és comparable a tu / perquè tu tanques la ferida».

Zoo se despide de los escenarios.

Zoo se despide de los escenarios. / Guillem Garay

A mi cada dia em molesta més el pamflet, siga acompanyant l’arpeig d’una guitarra o en les paraules que construeixen els versos d’un poema. Em quede més amb l’ocell que amb la bandera, més amb el tobogan que amb la condemna. L’any passat, a propòsit del centenari de l’autor de Nosaltres, els valencians, rellegint la seua obra vaig tenir clar que Joan Fuster havia estat el jazz, no la bandúrria, perquè va imaginar-se un País Valencià mirant al més enllà. I Zoo també és això: és el jazz, i a més a més, també és Joan Fuster. Són la normalitat sense complexos. O tractant de normal allò que és extraordinari. O no adonant-se que són extraordinaris, que és el millor que li pot passar a algú.

El que em passa amb Zoo, també, és que el seu èxit és el triomf d’unes quantes generacions de mestres al País Valencià. Començant per Marifé Arroyo (que ells, a través d’una cançó, han fet d’ella una figura viral) fins a totes aquelles mestres que de nord a sud ens van ensenyar a llegir per aprendre a sospitar. Som nosaltres, gràcies a elles, la primera generació d’alumnes que podem imaginar-nos un Wizink Center o un Palau Sant Jordi ple cantant en valencià, anar a una fira del llibre a l’altra part del món recitant en valencià o dirigir algunes de les companyies de dansa més importants d’Europa pensant en valencià. I, curiosament, quan tot això passa, a la distància ningú no pregunta ni qüestiona mai per què cantes, escrius o penses en valencià.

Aquest acomiadament de Zoo s’encadena en els dies amb una altra noticia per celebrar més que merescuda: la Medalla al Mèrit de les Belles Arts que el Ministerio de Cultura ha atorgat a la Fundació Bromera. Una editorial que, per a mi, és casa i ha estat llar: quan jo era una alumna de primària, en els anys foscos per a la llengua al País Valencià, Bromera va fer el paper a les escoles i a les cases de ser l’autèntica Conselleria d’Educació i Cultura quan ací tot estava, literalment, desmantellat. Zoo també és fill d’això. I, tanmateix, ni commoció ni desolació per la seua retirada. Ni cap mena de buit. Només l’alegria d’haver coincidit en el temps amb un fenomen sense precedents però amb antecedents. L’abans d’un després. De tots els després que queden per venir i que encara no sabem. Jo, més que acomiadar-los, els celebraré i els donaré les gràcies i els diré fins ara, fins sempre, fins després.