A hores d'ara, el suecà Joaquim Carlos Noguera, un estudiós de la història de la ciutat arrossera, està ultimant un llibre al voltant d'estos fets, amb motiu del centenari del succés. «Com s'ha pogut veure, hi hagueren dues versions sobre el mateix fet: l'oficial, informada pel governador civil, José Sousa, i la que narra Matilde Gras. Cenyint-nos a la versió oficial, podem adonar-nos que si els guàrdies civils portaven els detinguts a la seua caserna per interrogar-los sobre el suposat complot per cometre un assassinat a un dels més grans llauradors locals, veiem que la ruta que anaven a recórrer no era la més idònia, ja que partint de la funerària on vivia Camilo Albert, al carrer de Cullera -on reuniren els tres cenetistes- fins a la caserna, sol hi havia tres minuts a peu. La direcció que mamprengueren fou molt diferent: es dirigiren per l'avinguda de Llevant cap al Passeig de l'Estació, un indret solitari que estava ple d'horts de taronges per la banda esquerra i per la dreta sols l'estació del tren; després haurien de tornar cap avall, pel carrer del Sequial, al centre del poble on realment es trobava la caserna de la guàrdia civil, al cantó del carrer Sant Cristòfol i el carrer Mare de Déu», destaca l'autor del llibre.
Al seu parer, els detinguts en adonar-se'n de la ruta que se seguia, «degueren pensar que anaven a aplicar-los la llei de fuga i degueren creure que allí alguns veïns podrien assabentar-se del que estava passant i, instintivament, ja prop de les cases de Tarra -situades ben a prop del Passeig de l'Estació-, començarien a córrer per escapar d'una mort certa. En veure-ho els guàrdies els degueren disparar uns trets de fusell ferint a dos dels fugitius. El tinent donà els tirs de gràcia als dos ferits i seguiria el grup de guàrdies que perseguia el que havia escapat. La intenció de matar els sindicalistes es pot suposar que fou intencionada», opina Carlos Noguera.
Menys clara és l'explicació que es va donar sobre que uns agressors atemptaren, a les tres del matí, disparant als guàrdies i no ferint-ne a cap, i amb igual resultat els trets dels guàrdies als agressors. Si la intenció de la guàrdia civil era la d'interrogar-los, per què en mataren un i aplicaren els trets de gràcia als ferits? El certificat de la mort de Mariano Escrivá fou signat nou dies després de la seua mort. Molt sorprenent fou que no se celebrara el consell de guerra promés, on s'hagués pogut aclarir tot el que havia passat i a qui interessava que desaparegueren els tres cenetistes. Ningú es preocupà a defensar-los. Els que ho hagueren pogut realitzar feren els ulls grossos, que era el més convenient. Els periòdics tampoc s'interessaren ja més pel succés. Camilo i Franqueza també callaren? que hi podien fer?», concedeix Noguera.
