Una crisi més que agrària

Les tractorades i, en general, totes les mobilitzacions dels llauradors i ramaders, les d’ara i les de sempre, posen de manifest el malestar de les persones que viuen del camp, pels baixos preus de venda dels productes agraris, pels alts costos, per la falta de rendabilitat. I ara també per la reducció o falta d’ajudes o d’incentius als cultius i a la producció, aixina com la protesta per l’excessiva burocràcia i paperam per a demostrar el compliment de les disposicions legals fitosanitàries mediambientals i per l’absència d’eixos controls als productes dels països importadors.

Totes eixes reivindicacions s’han d’atendre, pel bé de la gent de l’agricultura, i de segur que les autoritats espanyoles fan propostes raonables, amb mesures puntuals o de més calat. Però el problema no és només de la gent que depén econòmicament del camp. És una qüestió que afecta a tota la societat, i no sols a la nostra, valenciana o espanyola, sinó a tot el món.

En primer lloc, les crisis agràries afecten el manteniment poblacional en el medi rural, que va concentrant-se cada vegada més en les zones urbanes i costaneres. Això ha passat sempre. La immigració interior cap a nuclis urbans grans o mitjans ha sigut una constant, amb alts i baixos, des de la revolució industrial, però abans no tenia moltes conseqüències negatives en el cultiu i la producció agrària, perquè quedava gent suficient en els pobles i en el món rural en general. I la mecanització, que era, en part, responsable d’eixe èxode, contribuïa, de manera determinant, a la continuïtat i a l’augment de la terra cultivada i de la producció agrícola.

Despoblament accelerat

Però el problema ara el tenim en el fet que la crisi agrària provoca un despoblament accelerat i insostenible dels pobles rurals, i la desaparició de servicis necessaris per a viure d’acord amb els temps actuals. I eixa despoblació i eixe abandó de terres té una altra conseqüència, encara pitjor, com és la reducció dràstica d’un element de sostenibilitat del medi ambient com és el conjunt que componen l’agricultura, la silvicultura, la ramaderia i la biodiversitat que comporten. I a tot açò no s’ha arribat per necessitat o perquè fora inevitable. S’aplega per decisió o per inducció dels poderosos defensors del neolliberalisme i la globalització, només econòmica, de lliure mercat, però no social ni de drets, a escala mundial.

El resultat és que l’agricultura espanyola i europea no pot competir amb la de països de baixos salaris, explotació brutal dels treballadors i falta total de drets socials i absència o mínima acció de tractaments fitosanitaris en cultius i manipulació dels productes en origen. I quina seria la solució o les solucions? En primer lloc, caldria tornar a un intervencionisme, però que fora just, i no discriminatori, amb aranzels, mesures de protecció i d’incentivació, recuperar les ajudes i estendre-les a tota la terra cultivada, incloses les xicotetes parcel·les del minifundi, tornar a l’antiga PAC millorant-la substancialment.

I en segon lloc, posteriorment, estudiar la forma d’establir el sistema de garantia de rendes per a tota la terra cultivada, amb les directrius corresponents. I molt especialment, cal considerar l’agricultura, la silvicultura i la ramaderia com a aliats necessaris de la conservació i prevenció mediambiental. El territori rural hauria de ser tot un parc natural. Per cert, com és el Parc Natural de l’Albufera i la marjal, a on les subvencions als arrossars cobrixen gran part dels costos. Caldria anar per eixe camí, per la gent del camp i per tot lo món.