En l’agricultura calen mesures de molt de calat

La temporada citrícola pareixia que anava mig bé, va començar amb uns preus mitjanament raonables, però cap al final de la campanya tarongera els preus s’afonen com ocorre tantes vegades en els últims decennis. I no es desplomen per causes “naturals”, sinó per la indefensió que es troben els llauradors productors de cítrics davant de l’atropell que representen les importacions massives a Europa de taronges d’Egipte, del Marroc, de Sud-àfrica i d’altres països, amb el consentiment de les autoritats europees.

Segons informava este diari fa uns quants dies, l’entitat Cooperatives Agroalimentàries, d’àmbit estatal, advertia de la difícil situació per la qual estan travessant els productors a causa de les importacions massives. Este sector agrari denuncia que, en tota la Unió Europea, les centrals de compres adquirixen fruita “sense control procedent de tercers països”, sobretot d’Egipte i Sud-àfrica, la qual cosa satura el mercat domèstic i l’europeu i afona els preus en origen, és a dir, a peu de camp.

En el cas dels cítrics europeus, estan en joc 500.000 hectàrees. D’eixa superfície depén no ja l’economia de les explotacions agràries (la majoria, xicotetes i mitjanes explotacions familiars), sinó també la garantia de subministrament als consumidors de la UE i el manteniment del teixit social i econòmic, el desenvolupament rural i la conservació del medi ambient en les regions productores de la Unió Europea.

Les autoritats governamentals anuncien mesures per a millorar la situació econòmica i social de l’agricultura. El ministre Planas n’anunciat 43, de millores, però com manifesten els sindicats i les organitzacions agràries, són disposicions insuficients per a les necessitats del camp, especialment de l’agricultura mediterrània. Però fa falta insistir en la necessitat d’implantar el sistema de garantia de rendes en tota l’agricultura europea, molt necessària en la mediterrània, i particularment en l’espanyola i valenciana. Un sistema consistent en assegurar uns ingressos equivalents als gastos de producció, que seria l’única manera que es detindrà el progressiu abandó de les terres i de parar la despoblació de les zones rurals.

I això per tres raons com a mínim: la primera, per l’interés pels mateixos llauradors europeus com al seu mitjà de vida, pels llocs de treball que representen les nostres agricultures, el manteniment dels llocs de treball i assegurar el relleu generacional en els cultius actuals o futurs. La segona raó, com a estratègia. Cal mantindre l’agricultura i els agricultors i tota la gent actual del camp per a que el consum de productes agrícoles no depenga dels països que poden oferir la seua producció a preus barats per la falta de drets dels treballadors del sector i i altres estalvis, com la falta de controls fitosanitaris en els cultius o en els productes.

La total dependència alimentària d’altres països ens fa, als europeus, vulnerables en molts sentits. Cal una política d’establiment d’una sobirania alimentària clara i permanent. I en tercer lloc, cal considerar l’activitat agrícola permanent com un element imprescindible de defensa del medi ambient, de la sostenibilitat i de la cuidança del planeta, a banda de fixar les condicions que eviten el creixent abandó i despoblament de les zones rurals. Cal empoderar l’agricultura europea, com s’empoderen les causes justes, com la igualtat de gènere i totes les equitats i diversitats personals.

No hi ha igualtat ni sana competitivitat si hi ha desigualtat de drets i de costos entre l’agricultura europea i la dels països del tercer món. S’han de restablir els sistemes aranzelaris i proteccionistes afavoridors de la nostra agricultura i al mateix temps o posteriorment, cal introduir, com diem, el sistema de garantia de rendes, que assegure la continuïtat de les nostres produccions, la sobirania alimentària, la salut dels boscos i la defensa i sanitat del medi ambient.