La indústria es troba en una situació crítica. És cert que la crisi ha afectat a tots els sectors i empreses, però amb les crisis econòmiques passa el mateix que amb les malalties. Una grip pot ser quinze dies de malestar o una malaltia mortal, depenent de l'estat de salut previ de l'afectat. I si una cosa sabem, és que aquesta crisi no ha estat una simple grip.
La nostra indústria, en general, ja estava ben tocada abans de la crisi, perquè arrossega greus problemes estructurals. El principal d'ells, que el model industrial valencià s'ha basat en xicotetes empreses operant en sectors tradicionals (joguet, calcer, tèxtil...) i que aconseguien sobreviure i exportar gràcies a uns preus competitius basats en salaris baixos. Això ja s'ha acabat i no tornarà. Qualsevol política basada en recuperar aquest model, ja siga reduint costos socials o baixant salaris, està abocada al fracàs. A no ser que intentem posar-nos a l'altura social i salarial dels països del sud-est asiàtic, però aviats anem si aquest és el camí.
Lenta però inexorablement, la nostra estructura econòmica ha vingut canviant des dels vuitanta. Hem passat d'un model equilibrat amb una significativa presència d'agricultura, indústria i serveis, a un model basat quasi exclusivament en el sector terciari. I això venim pagant-ho. El nostre PIB per càpita ha vingut pujant des dels 80, però a un ritme molt menor que el d'altres regions. Avui en dia, un valencià és, de mitjana, al voltant d'un 13 % més pobre que la resta d'espanyols. No és que bascos, madrilenys o catalans siguen més rics, és que gallecs, aragonesos o castellans-lleonesos, entre d'altres, també ho són.
Sens dubte hi ha moltes raons que ho expliquen però un dels factors inexcusables és l'enfonsament de l'agricultura i la indústria valenciana. Naturalment que es pot viure sense indústria, però tinguem en compte que la indústria aporta els salaris més alts, els treballs més qualificats, els majors avanços tecnològics... Potser per això, i perquè la relació creixement econòmic-indústria cada vegada està més clara, la Unió Europea planteja la reindustrialització d'Europa com una de les seues prioritats. Ara bé, la nova industrialització europea poc tindrà a veure amb les anteriors.
El nou model es basa en la indústria del coneixement, així com en indústries tecnològicament avançades, on la mà d'obra és clau, però no pel seus costos sinó per les seues capacitats. Com passava amb la indústria tradicional, aquestes empreses tendeixen a concentrar-se al territori, però amb una diferència, ara ho fan al voltant de grans ciutats o de centres productors d'innovació i coneixement.
La Safor no té una gran ciutat però sí té la presència d'una universitat líder a nivell espanyol en explotació de patents. És realment trist que no sapiguem aprofitar-nos. Malauradament, la paraula innovació està pervertida pel seu us reiteratiu i buit de contigut. Els polítics s'omplin la boca parlant de competitivitat i innovació just abans de retallar en ciència i educació. Com si foren conceptes independents.
Per altra banda, alguns conceben la innovació i les indústries tecnològicament avançades com coses d'alemays o americans, però la nostra gent ha estat capaç de crear alguns exemples paradigmàtics: pensem en l'IVI (Institut Valencià d'Infertilitat). Hui en dia és una empresa capdavantera en un dels sectors científicament més punters, però els seu orígens està en un gandià i un departament de la Universitat de València. Igualment, de tant en tant, sorgeixen empreses saforenques de software, electrònica o de tractaments de dades que són referents en els seus respectius camps.
Però tot això no deixen de ser casos puntuals, fruit de la vàlua i les capacitats de persones concretes. Aconseguir un entorn propici perquè els nostres llicenciats i enginyers creen empreses competitives és un dels grans reptes de la nostra societat.
El problema és que aquest és un discurs tan fàcil i atractiu de formular, com difícil i ingrat de posar en marxa. El foment de la innovació no necessita obres faraòniques, el que necessita és una dotació econòmica regular i, el que és pitjor des del punt de vista polític, els seus resultats són incerts i a llarg termini.
