Tot i que ja hem retornat a la crua realitat quotidiana, encara sent en l'ànima la remor d'allò que ens diguem en Nadal: els missatges d'afecte que ens arriben, des de tot arreu, a través de les xarxes; els desitjos que tot vaja millor expressats telefònicament a cau d'orella; l'entrega de cor que et fan amb una encaixada de mans, i allò que sols es pot expressar amb un bes o amb una mirada: la tendror! En el darrer Nadal he escoltat desitjos en el telèfon, he sentit l'entrega quan he encaixat mans, i he tornat mirades i besos en l'espai més íntim de la meua vida. També he rebut tot tipus de missatges afectius a traves de la xarxa: alguns directes cap a la meua persona; d'altres, compartits. De tots aquests, m'han impressionat, particularment, els dos que he rebut de Lauro Maeda.
Lauro Maeda és un fotògraf de Brasil, d'origen japonès, especialitzat en reportatges de boda. De fama internacional. Maeda ha estat, en els darrers tres anys, dues vegades a Gandia convidat pel fotògraf gandià Sergi Escrivà, la fama del qual ja ha traspassat, també, les fronteres valencianes. Sergi Escrivà ha organitzat amb Lauro Maeda, en este temps, dos trobades internacionals: un intercanvi professional el 2012 i un taller el 2014, el qual es va celebrar al Palau Ducal i comptà, a més a més d'ells dos, amb la participació com a professors del fotògraf de São Paulo Fabio Laub i del galleg Santi Veiga, destacat autor de vídeos qui viu a Sevilla. Amb motiu d'este curs intensiu es matricularen i vingueren al palau dels Borja de Gandia fotògrafs valencians, catalans i brasilers per a participar d'este esdeveniment artístic especial.
Aleshores jo vaig conèixer Maeda. En les dues ocasions, una vegada acabat el curs, ell i els altres professors han vingut a la Marjal, on gaudírem d'una paella enmig la natura. No pararen en cap moment de fotografiar-ho tot. Lauro és jove, va nàixer el 1970, i és molt amable i educat, de parar molt senzill, lluny de la imatge fàtua estereotipada de la gent famosa. Foren jornades molt agradables de les quals ens ha quedat una relació afectuosa que es manté viva per alguns missatges que rep per les xarxes socials, en les quals jo confesse que no en moc, involuntàriament i voluntàriament, amb massa soltesa.
El dia 26 desembre passat, Lauro Maeda escrivia en el seu Facebook: «El Pare Noel va vindre generós enguany, ahir hi va haver molts somriures, molta alegria, però sobretot, hui he tingut l'oportunitat, en despertar-me, de veure que... Tot és veritat! És veritat que tinc una família, és veritat que tinc una casa i un auto, és veritat que tinc molts amics, és cert que tinc somnis i desitjos, és veritat que crec que puc realitzar qualsevol d'ells i això... No és suficient?», i a mi, en llegir-ho, se me'n va fer un nus en la gola. Mare de Deu! ¿Quantes vegades immersos en el panorama vital consumista ple d'insatisfaccions perquè no aconseguim, perquè no tenim, perquè no arribem, hi ha temps per a reflexionar de tot allò que ja tenim i que hauria de ser suficient per a omplir-nos? Dos dies abans de tancar l'any 2015, Maeda escrivia esta felicitació per al nou any: «Jo i la meua família els desitgem a tots i cadascun de vostès un any nou ple d'opcions!». D'opcions! He rebut, estos dies, missatges de tot tipus, quasi tots amb tarannà mariobenedetià, amb els quals em desitjaven tot tipus de ventures i felicitats, però este es fantàstic: em desitgen un any ple d'opcions! «Si! —escriu Maeda— Que vostè tinga la tranquil·litat per a optar, decidir i seguir el camí que considere el farà ser més feliç i més realitzat». Impossible dir i transmetre tant en tan poques paraules. És cert que el panorama global és desesperant i per tot arreu hi ha conflictes de quasi impossible solució però el desig de Maeda és un crit a l'esperança: Que els desplaçats sirians tinguen opcions de trobar una nova terra i una nova oportunitat on poder cuidar y fer avançar a les seues famílies i, per què no, que tingueren l'opció de poder tornar i fer-ho en la seua terra; que els parats tinguen l'opció de trobar un treball digne que els proporcione estabilitat; que tots els oprimits per qualsevol causa tinguen l'opció de lliurar-se dels llaços que els ofeguen; que tots els xiquets tinguen l'opció d'accedir a una bona educació; que els països massacrats per la guerra tinguen l'opció de trobar el camí de la pau; que els pobres tinguen l'opció d'eixir de la pobresa; que la fam... I així poden vostès afegir-hi totes les opcions de solució als problemes que els torben personalment!
Però hem retornat a la crua realitat quotidiana. Apareixen dades de l'atur i de la creació de nous llocs de treball amb avaluacions contradictòries; la violència de gènere continua abruptament, tres dones assassinades en esta primera setmana; en el moment que vostè estiga llegint estes línies sabrem si el saltimbanqui d'Artur Mas ha aconseguit fer un últim volantí amb el qual renovarà presidència o estarà afilant la punta del llapis amb el qual demà signarà el decret per a unes noves eleccions catalanes el proper mes de mars. I a nivell nacional, Pedro Sánchez se n'ha anat a Portugal fent un gest polític per a mostrar que ací també hi ha la possibilitat d'un pacte entre forces progressistes que matemàticament sembla impossible, però que políticament té una lleu opció. I Mariano Rajoy calla. Gallegament. I espera. No sé si com l'àrab assegut a la porta de casa. Encara és temps de línies roges. Tot s'apurarà quan vagen passant les setmanes. Estos dies de Nadal comentàvem, la meua dona i jo, amb un polític del PP amb responsabilitat nacional, la meua idea, que no he escoltat encara apuntar a ningú, en la qual, al final, es produirà un gran pacte nacional, a l'alemanya, a càrrec del PP i del PSOE en un govern en el qual no estarà Rajoy (a petició del PSOE) ni Pedro Sánchez (a petició, també, del PSOE) i que presidirà Soraya Sáenz de Santamaría. I el polític ens va dir: «Tot podria ser!».
El que és clar és que, passe el que passa, serà una legislatura curta. De no més de dos anys. I això sí que ho he escoltat dir a més gent.
