Mola quan, a la tardor de 1936, es dirigia al capdavant de quatre columnes a la conquesta de Madrid, capital de la Segona República. Mola qualificava així als homes i dones antirepublicans que, des de l'interior de la ciutat, realitzaven accions de sabotatge per facilitar el triomf dels revoltats. Amb tot, no està clara l'autoria ja que també és atribuïda a Queipo de Llano o, fins i tot, al general rus Suvórov del segle XVIII. Tanmateix, com assenyala l'historiador Carles Píriz-González, va ser la dirigent comunista Pasionaria qui va establir l'exacta definició del terme que ha estat transmesa internacionalment: «l'enemic interior».
La creença, d'altra banda fundada, que un sector de l'exèrcit republicà i de les forces de seguretat (Guàrdia d'Assalt, Carrabiners), a més dels civils, col·laboraven des de l'ombra amb la revolta antirepublicana, va desencadenar la persecució i constants crides públiques contra aquesta «quinta columna». En part, la por col·lectiva a un enemic que no podia ser reconegut, al contrari del que passava en les guerres entre estats, es va propagar per la influència cinematogràfica de la imatge de l'espia. I, entre altres factors, aquesta por va tenir un paper destacat en les massacres de Paracuellos del Jarama, al novembre de 1936 (afortunadament, els únics assassinats massius de la guerra al costat dels efectuats pels rebels a Badajoz a l'agost del mateix any).
La historiografia ha prestat poca atenció a aquesta temàtica fins fa ben poc i encara no es coneix si la «quinta columna» va tenir la seua influència real en la derrota final de la República. Tret de Madrid, per ara, es pot assegurar que la labor de la «quinta columna» no va anar més enllà de la protecció a persones amagades, amb gran protagonisme femení, pomposament anomenada «Socorro Blanco», però mai va ser una organització estructurada.
Tot va canviar amb la creació del «Servicio de Información y Policía Militar (SIPM)» al novembre de 1937, que tenia la triple funció de centralitzar l'espionatge, el sabotatge i la preparació de la repressió posterior. Per al franquisme, el quintacolumnista era assimilat a un combatent. De la mateixa manera que va fer amb els que havien patit presó («excautivos»), els concedí, amb la «victòria», una àmplia gamma de privilegis econòmics i altres avantatges, com ara la reserva de places en la funció pública.
Gandia oferia grans possibilitats per a la formació d'una poderosa «quinta columna»: gairebé un 50% del cens havia votat a la Dreta Regional Valenciana al febrer de 1936; des de principis de 1938 albergava dos dipòsits de presoners a les Escoles Pies i al Convent de les Clarisses, amb al voltant d'uns 2.000 presoners de guerra (del Santuari de la Virgen de la Cabeza i de la conquesta de Terol o italians de la batalla de Guadalajara) i polítics amb els seus guardians (uns 120 soldats i una cinquantena de Guàrdies d'Assalt) i un poderós destacament de carrabiners.
A partir de 1938 augmenten les notícies sobre activitats quintacolumnistes, com la propagació de falsos rumors, la deserció o els «emboscats» a l'interior dels sindicats. Principalment va actuar dins dels serveis de reclutament i de sanitat militar del propi Exèrcit, impedint la incorporació de soldats.
Des de principis de l'any 1939 la «quinta columna» disposava d'una estructuració més definida. Estava dirigida per Cipriano Falgás Sendra, un funcionari de duanes d'Oliva. Comptava entre els seus membres directors amb Elías Soloeta Ocerin, d'origen basc, que apareix com a jugador i directiu del CD Gandia des de 1933 i també agent de duanes; el capità José Lázaro; dos brigades i «un miembro de Falange apellidado Bruno», en representació del sector més mobilitzat i organitzat. Depenia jeràrquicament de Leopoldo Fortuny Serra, un jove mestre falangista de Silla, cap de les «Organizaciones de la Quinta Columna en los pueblos de Valencia», integrada a la Prefectura de l'SIPM de l'Exèrcit Nord.
Els 'quintacolumnistes' locals
La «quinta columna» gandiana va contactar amb Rafael Muñoz Lafuente, capità de Carrabiners que comandava l'Agrupació B (uns 600 carrabiners) de la Base número 1, instal·lada a Rafelcofer. Segons aquest oficial, gràcies a l'ajuda del brigada encarregat de l'armeria, havien aconseguit inutilitzar 144 dels 240 fusells disponibles a la Base (quantitat, sense dubte, exagerada). Al seu voltant es va anar creant un grup d'oficials antirrepublicans, entre ells el tinent coronel José Meseguer Marín, que havien fet plans per apoderar-se de Gandia i el seu port. No obstant això, el 14 de febrer de 1939, Cipriano Falgás el va visitar a la caserna per evitar l'acció «por no tener órdenes de nuestra Jefatura de Valencia». També volia posar aquest nucli sota la seua autoritat, ja que de les unitats militars de Gandia només es podia comptar amb el Parc de Transports dels Carrabiners. Les reunions es van anar succeint amb l'objectiu de preparar una acció conjunta per prendre la Comandància Militar de Gandia i la Base dels Carrabiners.
Des de principis de març s'havia anat creant un altre grup quintacolumnista sense connexió amb Cipriano Falgás. Segons les memòries de Manuel Farré, presoner a Gandia i desertor després, el formava com a dirigent principal un oficial d'alta graduació que havia participat en el cop d'estat del 18 de juliol de 1936 i que s'havia amagat en la ciutat; l'administrador de les presons de Gandia, Carlos Agudo Cruz, un inspector de policia i un matrimoni gandià que representa el punt de connexió amb els quintacolumnistes locals. Pel que sembla, havien reunit algun armament (fusells, pistoles i granades de mà). El seu pla, batejat com «Operación Zorro», consistia en alliberar i armar els presoners per, posteriorment, prendre la ciutat.
El dia 26 de març iniciava l'Exèrcit franquista l'ofensiva final i els fronts republicans s'enfonsaven. A l'endemà, Muñoz Lafuente convidà els oficials de la Base a un dinar per celebrar els «triunfos del Caudillo» i calibrar els possibles suports. Aquella nit, el cap de la Base es va absentar per malaltia, per la qual cosa Muñoz Lafuente passava a dirigir-la.
El dia 28, l'entrada de les tropes franquistes a un Madrid ja en mans de la «quinta columna» i l'ordre de rendició de Segismundo Casado, president del Consejo de Defensa Nacional, precipità els esdeveniments. A les quatre de la matinada, Muñoz Lafuente repartí armament entre la «quinta columna» i ordenà als carrabiners patrullar pels carrers d'Oliva. El mateix dia, els quintacolumnistes de Dénia prenien la ciutat i tenia lloc l'últim bombardeig del Grau amb una víctima mortal, Dolors Fons Perelló, i de Dénia, amb tres morts més.
Al dia següent, 29 de març, mentre la «quinta columna» ocupava València, «a las primeras horas», Cipriano Falgás es reuní amb Muñoz Lafuente per demanar-li 200 fusells amb l'objectiu d'armar els presos i, amb ells, prendre la ciutat i evitar episodis violents fruit de la desesperació. Camuflats en un camió van arribar a Gandia per a procedir a l'alliberament dels presos i prendre la Comandància Militar. Manuel Farré situa aquests esdeveniments, erròniament, a la matinada del 29 al 30 de març. L'acció va ser fulminant i, pel que sembla, sense cap resistència. A les 11.30 del matí del dia 29 de març, la «quinta columna» dominava la ciutat de Gandia, mentre que Casado i els seus acompanyants encara eren a València.
A aquella hora, símbol de la importància de la ràdio com a mitjà de comunicació de masses, es procedí a radiar que Gandia havia deixat de pertànyer a la República. Aquest moment transcendental, donades les seues implicacions emocionals, se l'han apropiat diversos personatges: Manuel Farré afirmà que, acompanyat per 20 expresoners de Terol, va prendre Ràdio Gandia, va llegir un comunicat i va emetre la «Marcha de Cádiz», gràcies a un disc aportat per la seua «madrina de guerra». Per la seua banda, Francisco Soler, un periodista de dretes d'Albacete que havia estat protegit per republicans gandians, digué tenir el presumpte honor de proclamar la victòria franquista amb un «¡Arriba España!». Germán Mira, un famós periodista radiofònic, presoner a Gandia, va declarar que la seua carrera a la ràdio començà ací en ocupar la Ràdio local i finalment, l'enviat especial de l'Agència Logos escrigué que, com no hi havia discos, es va interpretar al piano el Cara al Sol.
Desesperada fugida al port
Fos així com fos, amb una nova remesa d'armes, la «quinta columna» victoriosa es trobava tan enfortida i segura que va nomenar les noves autoritats locals de Benipeixcar i Beniopa, amb un imprès encara de la Comandància Militar republicana però signat «P.O.» per José Gregori, que segurament seria un «quintacolumnista» civil. Segons Andrés Escrivà, un jove veí de Gandia, Joan Durà Sanjuan, oficial de notaria, es va fer càrrec de l'Ajuntament, abandonat per l'últim Consell Municipal republicà. Per la vesprada, arribaren Casado i els seus acompanyants al port, mentre que se succeïen moments de tensió entre els joves falangistes que patrullaven els accessos i l'interior de la ciutat i els grups de polítics i militars que intentaven arribar al port per buscar els vaixells salvadors amb un tiroteig al final del carrer de Canalejas (actual avinguda d'Alacant) amb falangistes ferits, i un altre conat entre soldats republicans que no van voler obeir les ordres de lliurar les armes als falangistes.
El 30 de març, les tropes del Cos d'Exèrcit de Galícia comandades pel general Aranda entraven a València. El mateix dia embarcaven al port de Gandia 194 persones en el vaixell anglès Galatea, i el socialista Francisco Julio, alcalde del Consell Municipal entre octubre de 1936 i 1938, en un navili francès. A les 18.15 prengué possessió la primera Comissió Gestora de la dictadura franquista. L'1 d'abril de 1939 semblava arribar l'anhelada pau, però el que va seguir va ser una dictadura fins a 1975 presidida per la sang i la violació sistemàtica dels drets humans.
