La Setmana Santa que hui acaba amb este Diumenge de Glòria està ancorada entre enyors i records personals. Este és el text que he publicat en el Passio d'este any 2019, el qual he titulat: Dijous Sant, la visita als Monuments.
«En la dècada dels seixanta, Dijous Sant era festa. No festa eclesiàstica de guardar, però sí festa social de mudar-se. Aquell dia, en les esglésies de Gandia, les casulles s'acomiadaven del morat quaresmal i es vestien d'un blanc enlluernador. Tan sols per un dia, perquè l'endemà, Divendres Sant, esdevindrien negre de dol.
Per a l'Església era un dia especial en el qual es commemorava la institució de l'Eucaristia rememorant el darrer sopar que Jesucrist va celebrar amb el seus deixebles. Un dia especial, també, per als rectors, perquè en aquell acte s'instaurava l'orde sacerdotal.
En les cases de l'Estat, al barri de Corea, la festivitat es vivia amb intensitat. Al matí les rialles i els jocs dels xiquets omplien d'animació aquells carrers encara per empedrar. Al migdia, l'aroma dels pastissets, fets per ma mare i acabats de coure en el forn de la senyora Marina, curullava tot l'espai del diminut pis. Uns pastissets de tomaca fregida amb tonyina negra i d'altres de pèsols, ceba escaldada i tonyina blanca. Els pastissos, les olives i la salmorra conformaven els sabors casolans de la meua Setmana Santa. Dies d'abstinència de menjar carn, habitualment escassa en la meua casa i, també, dies de butles hipòcrites en les taules d'unes altres llars.
Després del dinar, aquell primer televisor en blanc i negre començaria a acostumar-nos a Los diez mandamientos, Quo Vadis o Molokai. Mentrestant, en el foguer de petroli de la cuina, en un perol de porcellana de color marró, ma mare bullia l'aigua, amb la qual, acabada la pel·lícula, jo em llavava el cos sencer dins d'aquella gaveta de llautó galvanitzat, en l'excusat, per a estar presentable, ja que aquella vesprada, durant la celebració de l'ofici religiós, amb el qual s'iniciaria el tríduum pasqual, jo seria un dels escolans als quals el pare Molins, el rector del col·legi, ens llavaria els peus.
Eixíem de casa mudats de festa: mon pare, posat de jaqueta i corbata; ma mare, amb el vestit que gastava en les bodes i comunions, i la meua germaneta i jo, amb la roba que havíem estrenat el diumenge anterior, el Diumenge de Rams.
A l'església de l'Escola Pia ens retrobàvem alumnes, pares i familiars. Dalt de l'altar, els moviments dels celebrants i dels acòlits semblaven alliberar-se de la pesadesa de la Quaresma recentment acabada. Tornaven el Glòria i el so de les campanes. En el moment indicat, finalitzades les lectures del dia, dotze escolanets séiem en dotze cadires disposades en cercle davant de l'altar i ens tréiem una sabata i el seu calcetí perquè el celebrant, rememorant el que feu Jesucrist en el darrer sopar amb els seus deixebles, ens llavara els peus. Confesse que, després que el pare Molins ens mullara i ens eixugara el peu amb delicadesa, a mi em tallava molt que me'l besara.
Aquell dia, en el qual no es feia tot el ritual de la missa, el celebrant consagrava el doble de formes perquè la feligresia poguera combregar l'endemà, Divendres Sant, quan no es celebrava l'Eucaristia, ja que el Fill de Déu havia mort. Eixes formes es guardaven en un altar, que es muntava en una capella lateral de les esglésies i s'anomenava monument.
Acabada la cerimònia, el celebrant i els feligresos ens dirigíem en processó cap al monument mentre des de dalt del cor, les mans d'en Salvador Pla i la batuta del pare Revert treien de l'orgue i de les veus de l'orfeó del col·legi un Pange lingua gloriós. Una vegada dipositades en el sagrari accidental les formes recentment consagrades el rector es retirava, discretament, cap a la sagristia sense donar la benedicció i els fidels començaven a resar les primeres oracions en aquella primera estació.
Els monuments, en general, imposaven per la seua decoració: ciris, canelobres i les palmes de la processó del diumenge anterior i en el recinte s'instaurava un silenci de solemnitat i de respecte a pesar que per davant del monument, ininterrompudament i fins ben entrada la nit, passarien centenars de gandians a visitar-lo i a resar les oracions. També, al llarg de tota la nit, per torns, alguns feligresos acompanyarien el monument agenollats i en actitud recollida revivint, en el seus cors, durant aquella «hora santa» els passatges d'aquella tràgica vigília cristiana que acabaria l'endemà amb la crucifixió i mort del Salvador.
El costum era, aleshores, visitar els diversos monuments de les esglésies de Gandia per resar les estacions, per fer les estacions. El pare Paricio, acabat d'arribar de Nicaragua, ens contava que a Sud-amèrica era tradició que els feligresos, el Dijous Sant, visitaren set monuments en set esglésies diferents davant dels quals resaven oracions adients als diversos passatges d'aquella fatídica nit que començà per a Jesús en l'Hort de les Oliveres i acabà amb el seu prendiment pels soldats i amb el seu juí sumaríssim. Jo no recorde quants en visitàvem nosaltres, la meua família: el de l'Escola Pia, és clar, tot seguit el de l'església del Beat (un monument espectacular, el qual es muntava en la nau lateral a la dreta de l'altar major, la qual donava a la Vilanova), el de la Col·legiata el visitàvem de segur i el de les Carmelites també, on la germana Rita el muntava en la capella lateral, hui una sala de reunions i, finalment, el de l'església del Raval, el barri on havíem nascut la meua germaneta i jo.
No recorde quines pregàries s'oraven en cadascuna de les estacions, però sí el respecte amb el qual es feien. No recorde quants monuments visitàvem, quantes estacions resàvem, però sí que recorde l'alegria que sentíem en retrobar-nos pels carrers amb els amics i els familiars. Una alegria sincera que t'inundava de pau l'ànima i et preparava per a les hores de sofriment i de silenci rigorós dels dos dies següents.
Records, enyors!
La festa de Dijous Sant a Gandia es desvirtuà aquell any en el qual la discoteca de moda de la platja i els cines de la ciutat obriren les portes.
Ja res tornà a ser igual.
Encara conserve, en la caseta de la Marjal, com una relíquia, aquell perol amb el qual ma mare bullia l'aigua el Dijous Sant».
