el trànsit del cultiu de la bajoqueta primerenca a la informàtica ha tingut un alt preu. Expressat en forma solemne i pedant ha significat una radical transformació del paradigma cultural, vigent entre nosaltres durant segles. I tot s'ha produït de la manera més veloç possible. Entre el forcat romà i la mula mecànica van passar més de dos milers d'anys; entre el tractoret i la informàtica, tan sols cinquanta.

La nostra cultura tradicional estava pautada pel cicle de les estacions i els cultius. L'agenda de l'any era una llibreta de tapes envellides i grogues pàgines, tacades per la rutina. Tot estava previst de bestreta, com una cançó repetida una i altra vegada. Les festes religioses obrien un parèntesi de tant en tant a la rutina quotidiana, com els esdeveniments familiars, des dels naixements als adéus dels difunts, tot passant pels moments pletòrics dels enamoraments i les bodes. L'any, però, també tenia els seus moments d'angoixa, sobretot quan arribaven els assenyalats dies de Sant Joan o de Nadal per fer efectiva la renda de l'arrendament o la partició de les collites amb els amos o els seus durs administradors.

El dia, el treball de sol a sol, venia marcat pel so de les campanes de les esglésies. Els diversos tocs també eren una font d'informació de les festes o de les defuncions. El toc de l'Àngelus, a migdia, assenyalava el descans per a dinar i reposar un poc a l'ombra de la figuera o la morera. No era tan idíl·lic, com la coneguda pintura de Millet, però el lent pas del temps, assenyalat pel sol o pels campanars, tenia un sentit comunitari perquè l'únic so era compartit per tots, és a dir, contribuïa a crear una cultura, una forma de viure, assumida pel conjunt del poble.

Ara, quan els campanars van amagant-se entre les construccions urbanes, quan les campanes ja no pauten la vida, quan ja està pràcticament acabat el trànsit de la societat rural, tradicional, a la societat urbana, els ritmes ja són diversos, la cultura mediàtica ha trencat espais i temps, i on també la soledat de l'home contemporani demana nous vincles d'identificació i nous símbols integradors.

L'absorció individual del temps, el desig de crear cadascú el seu ritme temporal no ens ha fet més lliures que abans, perquè ara tenim omnipresents «semàfors», també fruit de les noves tecnologies, que subtilment ens marquen els moments de l'existència, com uns despòtics tirans.

Els dies de treball semblen un parèntesi obligat en espera de l'esclafit de les darreres hores de cada divendres, com un anunci de l'alliberament que ens conduirà a experimentar, encara que siga de manera efímera, alguns instants de felicitat sense pagar un preu massa alt i de forma immediata, sense preparar la terra, sembrar la llavor, procurar-li el necessari reg i sense el tedi d'esperar pacientment el fruit i la collita.

Tot això i molt més ha anat creant un nou model cultural perquè el temps va donant un sentit o altre a la vida humana. Segons pensem i vivim el temps podem dir que tenim una o altra cultura, per exemple, en la tradició jueva i cristiana la història té un principi i un final, és a dir, produeix evolució i canvi; mentre en altres cultures orientals, el temps és una font de sofriment per a l'home que intenta eixir de la roda de l'existència, de l'etern retorn. També d'una forma més general, també pot aparéixer la sensació agredolça de la malenconia, que es pot convertir en pietat, en comprensió de la condició humana, en una lliçó d'humanisme davant de tanta supèrbia tècnica.

Contra l'agressiu control i manipulació de la persona, afavorit per tantes aplicacions informàtiques, pot ser útil el recurs als poetes, ja que tenen una visió experiencial del temps, que, a més, és un dels grans temes de la literatura de tots els temps. Una mostra del que volem dir, la podem trobar en el nostre Ausiàs March, precisament en la primera de les seues poesies:

Temps de venir en ningun bé em pot caure:

aquell passat en mi és lo millor.

Del temps present no em trobe amador,

mas del passat, que és no res e finit.

El poeta pensa que el futur no li portarà cap bé. El passat se li presenta com el millor dels temps. La vida és un contrast permanent entre l'alegria del passat i el dolor del present, perquè ara viu l'enyorança del temps passat que era el temps de l'amor.

El temps en la veu del poeta, encara que ja no és el del segle XV, segueix animant a la reflexió personal, a la interioritat, mentre tants sorolls estridents van amagant tot allò que ens fa realment humans.