q uan les tres potències de l'ànima encara no tenien el reforç del complex vitamímic de la intel·ligència artificial, la memòria tenia un reconegut prestigi, fins i tot en l'ensenyança. A hores d'ara, fer un elogi de la memòria pot semblar una de tantes manies pròpies d'altres temps. Però la memòria continua fent el seu camí endolcint o adolorint consciències, com sempre ha estat la seua missió de pouar en els estrats més profunds de l'esperit humà tot allò que, sense el permís de l'usuari, hi apareix, sovint inoportunament, de tantes deixalles mai no oblidades del tot. En realitat la memòria va fent la nostra identitat, la nostra autobiografia.
En este sentit, més d'una vegada, l'operació gratíssima de fullejar un vell llibre obri unes perspectives al quotidià paisatge que semblen un verdader miracle. Un bon dia, fa molts anys, arriben a les mans algunes obres de finals del segle XVIII signades per un tal Juan Barberà i Sánchez, amb la referència de ser «Profesor de Letras Humanas en la Ciudad de Gandía». Tan sols una nota feta a rapa-fuig en deixa una lleu constància. I passen els anys i aquell nom sembla haver-se dissolt en la immensa mar de la memòria. I, de sobte, reapareix per casualitat tot llegint un opuscle, de finals del segle XIX, de Pasqual Sanz i Forés sobre l'antiga universitat de Gandia i la fundació de l'Escola Pia. Amb precisió notarial, pròpia del seu ofici, el cronista recorda que el fet de la fundació es va produir el dia 17 de març del 1807, tot fent present que el professor de gramàtica llatina que cessava, substituït per un escolapi, era don Juan Barberà.
La memòria comença a establir relacions i anar dissenyant alguns elements del passat, com la coneixença del mestre llatinista. Creix així el desig d'esbrinar alguna cosa més sobre l'autor d'uns llibres de Retòrica i Gramàtica llatina. I tornen a aparéixer més connexions i ens assabentem que l'any 1769, per a nomenar professor de l'Aula de Llatinitat d'Oliva, promoguda per Gregori Maians i Siscar, s'hi havia convocat un examen o oposició. Curiosament només s'hi presentà un opositor, que no era altre que Juan Barberà, que va guanyar per mèrits propis, tal com el mateix Maians reconeixia. A Oliva va fer un bon paper, tot i que també va tindre alguns adversaris, tot ben explicat per Antonio Mestre, el millor coneixedor de la personalitat i l'obra del gran Maians. Gràcies a les investigacions de Gabriel Garcia Frasquet i de Vicente León Navarro, a Barberà el tornem a trobar a Gandia després de guanyar una nova oposició l'any 1773 per a mestre de llatinitat en les dependències habilitades en l'edifici de l'antiga universitat. El 1781 publica a València una Retòrica en dos volums, però el mateix any deixa la ciutat ducal i aconseguix ser professor del Seminari de Nobles, a la capital. Novament a Gandia en l'any 1790, on seguirà de mestre fins al 1807. Encara publicarà una Sintaxi llatina per a ús de les escoles, a València, en 1794. Les notícies sobre la seua vida i magisteri quasi desapareixen fins a la data de la seua mort, l'any 1824, a Gandia.
Als pròlegs de les seues obres, amb el pudor propi d'aquella època, a penes informa sobre la seua vida, el seu magisteri o la seua ideologia, que sembla d'arrel il·lustrada. Va nàixer a València, on va estudiar a la Universitat Filosofia i Teologia, encara que era seglar. Coneixia bé les obres, entre altres, d'importants filòlegs com Francisco Sánchez de las Brozas o Gaspar Schoppe, més conegut per l'italianitzat Scioppio. El més rellevant és evidentment el Brocense, però l'alemany, amic de Campanella i Galileo, té un prestigi ben alt entre els llatinistes.
Barberà coneixia molt bé la literatura llatina de l'època d' August, a l'igual que la literatura castellana del XVI i XVII. Com a bon mestre, animava els seus alumnes per tal «que manejéis con desembarazo los empleos de Ministros, Abogados o Predicadores, que con el tiempo habéis de ejercer». Els desitjava que les regles de la Retòrica «según vuestra capacidad imprimidlas en vuestros ánimos. Procurad de vuestra parte hacer de cada día más progresos en las Letras Humanas». El seu sentit didàctic l'anima a traduir al castellà els exemples llatins que recolzen les regles gramaticals, fins i tot citant-ne l'autor de cada text.
La Sintaxi llatina, de 1794, la va dedicar a María Josefa Alfonso Pimentel i Téllez-Girón, duquessa de Gandia, a qui va poder lliurar un memorial en l'avinentesa de la seua visita a Gandia, un any abans. Una vegada més va aprofitar la dedicatòria per a expressar el sentit de la seua publicació ja que «en esta pequeña obra solo procuro contribuir en obsequio de mis discípulos».
Una tan breu incursió en un personatge tan oblidat, potser ens deixa moltes preguntes sense resposta, però també coneixem d'alguna manera la seua evident vocació de mestre, sempre atent al millor aprenentatge dels seus alumnes, amb un gran respecte i consideració a les capacitats de cadascú i animant-los a una bona preparació de les seues futures professions. Que no és qualsevol cosa.
