Amanéixer
En rompre el dia, la mar, infant dolçament endormiscat, es desvetla a poc a poc. La mar, de suaus altiplans, només marcats pel tímid somriure de les ones, sembla peresós, mentre estira els braços i deixa caure breus esclats de llum a les arestes suaus dels marges. Les gavines alcen el vol. Comença un nou dia.
Postal d'estiu
Matí al port. Barques de pesca al seu quefer. Algun vaixell carregant o descarregant amb grues gegantines. Iots elegants solcant les aigües com cignes blancs. La paciència dels pescadors de canya. A l'aire, la grisor d'algunes gavines. No s'hi veu cap núvol; només el cartell que una avioneta escriu al cel anunciant no se sap quin producte. Al fons, la remor de la mar. Després, el silenci.
Vaixell a la mar
Hi ha alguna sensació més lassa que veure com s'allunya un vaixell, tot just eixit del port? L'hem vist, a tocar de mà, com un gegant poderós. S'ha fet a la mar amb aires de conqueridor invicte. Després, durant uns minuts, l'escuma ha assenyalat el seu pas com un seguici triomfal.
Si hem continuat observant-lo, el gegant s'haurà anat fent cada volta més petit, com si desitjarà poder encabir-se en una botella, com un record de tantes i tantes singladures. I ha anat empetitint-se. Abans de desaparèixer ja no era altra cosa que un punt. L'horitzó infinit de la mar i el cel hauran aconseguit pair-lo en el gran ventre de la Naturalesa.
Potser ha estat el moment de somniar despert. Tot passa com el vaixell, com la gavina veloç, com la joia del pescador que ha tingut sort...
Barques al port
De sobte el port s'anima. Les joguines de barqueta de vela amb els seus aspirants a capitans o capitanes del que siga. Barques de pesca, xàrcies famolenques del pa de cada dia. La barca de rems que avança per l'esforç orquestral de tots. La canoa del solitari remer, delerós de rius o mars exòtics. La moto nàutica que vol esglaiar amb el seu brogit els peixos i fer ostentació de poder. L'observador, sense desitjar-ho, s'ha posat seriós davant de tanta diversitat, de com cadascú va amb el seu projecte de vida, mentre uns ho fan a soles i d'altres busquen la convergència de forces i voluntats, mentre uns altres ja tenen prou amb el treball dur i absorbent de cada dia, mentre d'altres encara pensaran que la vida és un joc, on alguns volen superar a tots, impacients, encara que siga depenent de la màquina...
Migdia
L'espill de la mar, les muntanyes calcàries, òrfenes de l'ombra del bosc, enceses pel distant foc estel·lar, inviten a aclucar els ulls, a no saber com absorbir tanta llum. L'aigua no apaga la set. Un fum sense cos enterboleix els sentits. És el moment despietat on tot és vertical, espasa de foc que fereix i deixa sense ganes de fer camí.
La mar de nit
Cansament de la mar, de tantes ones contra l'arena indiferent. Ara, el silenci. Tan sols els fanals de les barques, com cuquets de llum perduts en un desert humit. Al sud, com el gegant Polifem, l'ull del far del cap de Sant Antoni, no troba cap Ulisses per véncer-lo i apagar-li el seu únic estel.
La lluminosa seducció dels colors de les faroles del port fan creure proximitats enganyoses, mentre la foscor s'estén per cada racó de la mòbil planura.
La lenta invocació al somni. El gran cor de la mar glatint, la respiració de la vida. La nit deixa caure llavors de descans sobre la terra i la mar.
