A ls hòmens i dones, a més de l’ofici de viure, amb la garbera indestriable d’oportunitats i limitacions, s’hi ajunten, com uns companys poc amicals, tot un seguit d’agents externs que encara fan més aflictiva la ruta de la vida, com són les envestides, algunes quasi imperceptibles, de les contaminacions acústiques, lumíniques o atmosfèriques. Enguany, a més, el desembre ens ha sobtat amb uns vents forts, insolents, tan allunyats de les nostres plàcides brises mediterrànies, com si tots els elements de la rosa dels vents, tan poètics gràcies a Ausiàs March, ens hagueren sacsejat les nostres dèbils còrpores.
Des de ben antic, la contaminació de l’aire que respirem va preocupar els més entesos en medicina que van estudiar-ne els seus efectes nocius per a la salut. Un d’estos estudiosos va ser el valencià Arnau de Vilanova, potser ara conegut per donar el seu nom a un hospital de València. Arnau, que va morir a Itàlia l’any 1311, va arribar a ser metge de papes i reis. La seua formació mèdica segueix el clàssic sistema de Claudi Galé, però amb una notable influència dels àrabs. La seua extensa producció d’obres científiques va ser escrita en llatí, però se n’ha traduït alguna ja al segle XV, com el Regiment de sanitat a Jaume II. L’ascendència d’este tractat va unida a un original en versos llatins de la famosa escola mèdica de Salerno, d’on procedeixen algunes sentències tan recomanables con la que diu que, si vols ser el teu propi metge, has de tindre una «mens laeta, requies, moderata diaeta», és a a dir, bon humor, tranquil·litat i dieta equilibrada, que pareix un programa de vida apte per als rics, mentre la majoria de la població s’acontentava amb molt de treball i poc pa.
El nostre Arnau, en el Regiment de sanitat, al capítol primer, recomana al rei «de triar bon àer» perquè és la primera condició per a conservar la salut: «no és neguna cosa qui tant muda aquell com aire pur, per ço car per la boca e per lo nas pervé, e devallà, respirant, al cor e les artèries ab totes ses calitats, e per totes les artèries se mescla ab tots els esperits del cos acabadament». La benèfica influència de l’aire pur, a més, facilita l’acte de pensar, és a dir, la raó, la memòria i l’enteniment. Si així ho fa, el rei no sols tindrà més claredat en el seu coneixement, sinó que també ho tindran els seus consellers, i d’ací vindrà «la influència de bon govern e de bon regiment a tot son regne». És per això que no recomana l’aire condicionat d’estiu o d’hivern als despatxos del poder, siguen autoritats públiques, financeres o intel·lectuals. Una tal recomanació, que havia passat desapercebuda als historiadors, explica algunes relliscades famoses dels poderosos. En este sentit, també alerta que els dormitoris han de tindre alguna finestra mig oberta, tot i que s’ha d’evitar el perill dels corrents d’aire, dels «sobtosos bufaments de vent». Per a combatre el fred de l’hivern cal posar-se a la vora del foc, però sempre d’esquena, per tal d’evitar un aire massa càlid per a la respiració.
La residència del rei s’ha d’acompassar a les estacions i haurà d’anar canviant perquè a l’estiu convé una casa més temperada que a l’hivern, mentre la primavera i la tardor són més adequades perquè la seua qualitat és sempre temperada. Recomana, en conseqüència, no dos, sinó tres o quatre residències d’acord amb les estacions de l’any. Com el rei no pagava a Hisenda, la multiplicació de tantes propietats no era cap problema per a ell. Era com si recomanara el tele-treball, sobretot en un poble d’interior, amb aire pur i camins aptes per a passejar, sobretot abans de menjar, exercici que s’hauria d’augmentar en cas de ser un fartó.
La contaminació de l’aire, com ja s’ha demostrat, ja preocupava en l’època medieval, sobretot pel carbó vegetal, el combustible més universal. Al Renaixement, amb el creixements de les ciutats, en general ben poc salubres, s’hi inventà l’oposició entre la ciutat i el camp, convenientment idealitzat, com un lloc natural, acollidor. Com entre nosaltres la Revolució industrial va passar de puntetes, no hem patit la contaminació dels combustibles fòssils, els residus industrials o els suburbis proletaris. A hores d’ara tampoc ens hem pogut salvar dels cotxes, dels motors de tota classe o dels adobs agrícoles, com un obligat tribut al progrés.
Arnau de Vilanova, al costat de la seua producció científica, també té obres de caràcter religiós, on mostra un esperit visionari, amb prediccions sobre la imminent fi del món, que no es van acomplir afortunadament. Sembla que alguns aspirants a ecologistes s’han d’empeltar de profetisme, sense fer cas de la investigació científica, per tal de posar data a la fi del nostre món natural, potser oblidant interessadament que la humanitat encara pot reconduir la problemàtica situació actual de la nostra casa comuna des d’un esforç exigent i quotidià de persones i institucions.
