Estem vivint una crisi epidèmica desconcertant i font de les majors preocupacions per a tots nosaltres. La cosa mai vista ni viscuda. Però els pobles i les ciutats –l’ésser humà- sempre han estat sotmesos a sotracs de tot tipus, epidèmics, catastròfics o de conflictes que deixaren en aquelles generacions que els patiren una marca ben notable i inesborrable a les seues vides. Només al segle passat i per aquestos rodals la grip de 1918, el diluvi de 1905, la guerra civil de 1936, les gelades dels anys 50 o les inundacions de 1987 en són només una bona mostra de desastres anteriors a l’actual Covid 19. És per això que ve a compte rememorar i reflexionar, comparant un episodi de gran transcendència al territori valencià com va estar la darrera aparició del còlera a Beniopa, a finals del segle XIX.
El còlera al segle XIX
Una pandèmia originada en l’asiàtic delta del riu Ganges s’escampà per tot el món i especialment per Europa, on les guerres i especialment el transport marítim propiciaren una propagació en forma de diverses onades. Les condicions idònies en una població amb greus dèficits d’higiene particular i pública havien facilitat l’aparició de tres episodis epidèmics de l’anomenat bacil del Ganges pel territori d’Espanya, el 1833-34 amb 102.500 morts, el 1953-54 amb 194.800, i el 1865 amb 236.744. Tot un preludi del que ens cauria al damunt en la quarta onada de 1884-85, amb 119.931 morts, 21.612 sols a la província de València. Cal dir que a Beniopa totes tres onades tingueren unes afeccions terrorífiques. El 1834, es produïren més de 70 morts, amb diversos pobles saforencs afectats. El 1854 amb 97 morts i el 1865 deixà un rastre de 57 morts i un focus notable a Gandia. En tots tres casos varen superar en víctimes l’atac de 1884, però no van tindre la transcendència d’aquest, que seria el darrer.
Per altra banda a Gandia eixe any els metges de la Junta de Sanitat, encapçalada pels metges Oller i Melis, davant de les preocupants notícies que arribaven de Marsella i escaldats de l’experiència pròpia passada, anaren prenent tot un seguit de mesures que de segur ajudaren a la no propagació de l’epidèmia en la ciutat. És un temps de gran protagonisme per a la medicina valenciana, que venia d’una lluita acarnissada amb el paludisme de l’arròs, amb avanços decisius, i que amb els treballs contra el còlera arribarien a un prestigi i reconeixement internacional, especialment després de l’aplicació exitosa, a València, de la vacuna del doctor Jaume Ferran el 1885.
El poble i el moment
Tot hi que hi ha fonts que en parlen del primer infectat el 21 de juny, allò fort vindria a la tardor de 1884. Beniopa és un poble de 1.958 habitants, un dels més grans de la comarca. En eixe moment s’està iniciant l’obra més important al poble junt al barranc: El pou i el dipòsit de les Aigües Potables de Gandia. Estem a una població de jornalers, poc instruïts, amb una vida difícil, dedicats a una agricultura intensiva, de gran ús i obtenció dels adobs i fems naturals, on la persistència d’un fort temporal de pluja de més de dues setmanes provocà el desbordament del barranc i un embassament general de terres i corrals, on els escorrims de fem poblaven els carrers. La manca de jornals provocà la fam de moltes famílies i és conegut que fam, misèria i fem, tot junt, a més de la crònica presència de focus infecciosos provinents del conreu de la marjal de Gandia, com la malària, leptospirosi i amebiasi, obriren les portes a la segona entrada espectacular del còlera morbo asiàtic.
El dia 11 de novembre el metge del poble, Enric Gomis, no tenia prou mans, atenia els avisos de cinc malalts que tenien vòmits, tremolors, presentaven una coloració blava i, allò més alarmant, no podien allargar les visites a la gerra del comú. La diarrea era imparable. Alarmat ho comunicà a l’alcalde, Antoni Escrivà Pérez, qui telegrafià al governador i a les autoritats de Gandia. La resposta fou immediata. De Gandia enviaren una comissió de tres metges; Oller, sotsdelegat governatiu en sanitat; Melis, director de sanitat de Gandia i Aranda; que no pogueren fer res. Aquell dia quatre dels cinc malalts faltaven evidenciant la realitat de l’epidèmia i conseqüentment recomanen acordonar el poble.
El cordó sanitari i altres mesures
Ràpidament Governació envia un telegrama a Gandia i ordena aïllar Beniopa amb un cordó sanitari. Els primers dies se n’ocuparia la guàrdia civil i els municipals, però no tardarien en arribar 200 guàrdies civils més, 40 soldats del Regiment de Tetuà i un grup de cavalleria de Sesma. El cordó consistia en no deixar entrar ni eixir a ningú del poble sense permís. Hi havia un lloc de control al barranc, en el punt on abocava la canaleta de reg del fil del poble i que les dones aprofitaven com a lloc de rentar la roba. No hi havia pont, portaven el menjar, el deixaven allí i després anaven els repartidors de Beniopa, el recollien i el distribuïen pels carrers del poble. El cordó tancava la trama urbana interior i el poblat de l’altra part del barranc, conegut com el Pou de Berlic. Així i tot la premsa del moment se’n fa ressò de la picaresca de burlar el cordó a base de suborns als guàrdies civils i soldats, i dels contagis que se’n derivaven.
El dia 13 Governació envia, primer, al doctor Vicent Rica Lafora, director del Cos Higienista i Delegat especial del Governador Provincial, enviat per tal de diagnosticar la malaltia i prendre mesures. El doctor Rica fa la primera inspecció i troba diverses febres palúdiques –per altra banda tant freqüents a Beniopa– i 9 casos sospitosos. Reunits els dos metges de Beniopa i ell, constaten 14 malalts en 3 dies i 5 d’ells morts. Com a mesura preventiva només havien fumigat amb àcid sulfurós. Per altra banda l’ús del sulfat de quinina, administrat a grans dosis, ací no fa efecte –com sí que ho fa amb el còlera nostras–. Sense dubte constaten que estan davant del temut còlera morbo. El dia 15, instal·lat el cordó i en la seua vora fan conferència els dos metges de Beniopa, Enric Gomis i Bartomeu Igual, els de Gandia i Rica de València. Intenten localitzar el focus víric. Uns dies més tard s’incorpora el doctor Vicent Cubells Calvo, metge numerari del mateix cos higienista i metge de l’hospital de colèrics, amb un equip de 4 infermers, 4 practicants i 4 monges de la Caritat, a més d’abundant material de fumigació. El poble estava ple de fang i calia sanejar-lo i eixugar-lo. Entre tots aconseguiren la col·laboració del veïnat confinat i avançar en la lluita contra la mort colèrica. Durant els primers deu dies la mort avançava atrotinadament. S’hagué d’habilitar un llatzeret per a malalts en la mateixa ermita de Santa Anna, amb 40 llits i separació de sexes; com històricament es feia amb ocasions epidèmiques. Per altra banda s’aïllà als familiars dels difunts en unes cases als afores del poble. Als 8 dies de l’inici de l’epidèmia començà a funcionar l’hospital en un extrem del poble, usant tres cases noves, amb quatre monges i una infermera. Tot això i l’ús abundant d’àcid hiponítric i d’altres desinfectants, com a mesures higièniques, acabaren parant-li els peus a la dama negra.
Els morts
Quan la pesta entrava en un cos, aquella persona no durava ni dos dies. Només tancava els ulls, tot a pressa, corrents, amb la caixa del poble –caixa pública per als cadàvers– al cementeri i en menys de sis hores del decés ja el tenien baix una capa de metre i mig de terra i calç viva. La qual cosa ha donat lloc a tot un seguit de contalles macabres que han perdurat en la memòria oral. A la casa s’actuava fulminantment: fumigació, roba cremada, ús de la calç i els familiars aïllats als afores del poble.
La mort no triava, joves o vells, sans o malalts, rics i pobres, homes o dones, però actuava amb matisos importants. Varen caure més dones que homes, atribuint-se a que les dones solien ocupar-se de cuidar dels malalts i en els primers dies de l’epidèmia de vetlar i amortallar als morts. També foren més febles els xiquets i els molt majors. Afectà principalment a gent malaltosa o amb afeccions cròniques anteriors. I allò significatiu és que les zones més afectades eren les més humils de la població, com ara el carrer de la Muntanya, el del Pou de Berlic o Ramat. En canvi en la plaça Major, lloc de màxima concentració de les famílies que podien, ben alimentades i amb major grau d’higiene, no hi hagué cap mort. És per això que era coneguda com a la «malaltia del proletariat». Al ramat, es va produir una selecció patològica o natural.
Finalment el temps millorà i el poble va anar eixugant-se. Feren treballs de drenatge i s’extremaren les mesures higièniques. El menjar anà augmentant, principalment producte de la solidaritat social, i el dia 3 de desembre s’enterrava el darrer empestat. Havien mort 36 persones d’un total de 62 empestats. 23 dies d’infern, on cada dia hi havia d’un a 4 morts. La memòria oral encara parla de dies amb 6 soterrars. Comparativament, l’any anterior en el mateix període havien mort 6 persones, quan ara n’eren 44 –empestats i de mort natural–. Un colp inoblidable per al poble i per a la comarca.
Els aspectes sanitaris
Cal dir que l’anomenat bacil de Koch sol mostrar-se, de manera usual, amb una diarrea premonitòria, amb un fort abatiment del malalt, tant físicament com moral. També amb vòmits molt dolorosos, tremolors i afonia. La malaltia, en la majoria de casos, solia tindre una duració de 30 a 44 hores. Uns pocs casos s’allargà fins al 16 dies. Sovint el malalt solia acabar amb un somni profund.
Les primeres reunions dels metges de Beniopa amb els de Gandia, i prestigiosos forans com Amalio Gimeno i Manuel Candela, plantejaven dubtes respecte als símptomes. Feren estudis comparatius segons diversos tipus de còlera. Feia menys d’un any que Robert Koch havia descobert el bacteri colarigen productor, el que s’anomenava el «verí». Era temps de confusions, de moltes teories, especialment després de les experiències de Kock i Ferran; la terapèutica simptomàtica havia perdut prestigi i calia aplicar el mètode «prova-error». S’havien usat molts astringents, però amb l’ús d’antisèptics –especialment l’àcid hiponítric– s’aconseguiren més curacions. Experimentaren amb diversos productes i amb el tradicional i qüestionat sulfat de quinina, però no es privaren d’usar corrents elèctriques, conyac o xerès per a les reanimacions. Els metges volien saber i intentaren fer autòpsies, però les famílies no els deixaven. Només aconseguiren fer-li-la a una xica de 14 anys, que havia passat 30 hores d’agonia. I en tragueren les seues útils conclusions.
La vacuna i el doctor Ferran
Després de les diverses i devastadores onades colèriques del segle, eren molts els metges implicats en l’estudi i la investigació de la malaltia. En destacà el català Jaume Ferran, que darrere d’una vacuna contra el còlera, en arribar el contagi de Beniopa ja tenia ben experimentada la vacuna en animals. El Dr. Amalio Gimeno, qui posteriorment seria ministre, va arribar a demanar-li que aplicara la vacuna a Beniopa. Actuà en l’episodi d’Alzira. Animat per les autoritats valencianes va establir el seu laboratori al centre de València, facilitat pel doctor Manuel Candela, però els seus avanços van engegar una important polèmica per la primavera de 1885. Per una banda destacats professors de la Universitat valenciana, com Ramón y Cajal o el doctor Peset, no recolçaven l’efectivitat de la vacuna, en canvi metges com el doctor Baguena, Candela i d’altres, el mateix Alcalde i el Governador li feien costat. Allò cert és que hagué que suportar la prohibició de l’aplicació de la vacuna per part del Govern de Madrid i finalment pogué provar la seua efectivitat, aconseguir l’autorització i inocular a l’estiu de d’aquell any a més de 30.000 habitants de la ciutat amb l’èxit conegut. Anotar només que són molts els pobles que recorden als seus carrers aquell benemèrit metge, nosaltres a Gandia ho fem a la plaça major de Benipeixcar, com a plaça del doctor Ferran.
El camí del bacil
Des del primer moment els metges tractaren d’identificar el focus inicial i el seu origen. Diverses foren les teories. Una parla sobre una venedora ambulant de roba usada que va acabar morint. La memòria oral, en canvi, en parla d’un benioper mariner que anava en un vaixell mercant recorrent els mars orientals. El mariner va arribar a València amb els símptomes i ho va portar al seu poble. Altres fonts escrites parlen d’un mariner empestat procedent d’Orà, via Alacant, amb el vapor regular Bonaventura que passà per Novelda, fins a Beniopa. Allò cert és que el cordó fou relativament efectiu per evitar la propagació a les poblacions veïnes –ni Gandia, Benirredrà o Benipeixcar sofriren contagiats, no fou el cas de Bellreguard, on n’aparegueren el maig de l’any següent– però la via del bacil de Beniopa arribà a Xàtiva, passà a Alzira i tocà finalment València a finals del gener del 85, on gràcies a la vacuna de Ferran pararen l’epidèmia, després de deixar 4.919 morts al Cap i Casal. Era ja la tardor d’aquell any.
La solidaritat i les creences
Les notícies que arribaven a Gandia, als pobles de la comarca i a València sobre els terrorífics efectes del còlera i el comportament –quasi heroic– del personal sanitari, i fins i tot de les monges, va activar la solidaritat comarcal i d’altres estaments. 900 racions de pa diàries arribaven enviades des de Governació, però foren diversos els donatius recollits en l’àmbit de la Safor. Gandia subministrà pa, arròs, abadejo i altres aliments de la mà de Josep Rausell, José Morant, Manuel Tayadella i Cristóbal González, prohoms de la ciutat, també algunes donacions anònimes. El mateix cardenal gandià Benito Sanz i Forés, aleshores arquebisbe de Valladolid, envià 1.500 racions de pa. Arribaven ajudes d’altres comarques, com la que mitjançaren les monges de la Caritat d’una donació de Xàbia.
Mentre a València es feien rogatives i processons, els efectes de l’epidèmia feu portar a la parròquia de Beniopa una activitat extraordinària. Les aclamacions al Crist de l’Empar, a Santa Maria Magdalena i a altres imatges s’incrementaren notablement, de tal manera que al poc de l’episodi colèric ja apareixien notícies d’unes pústules miraculoses que mostrava la imatge de Sant Roc. Al rector Joan Baptista Giménez no li va mancar la feina. Altres fets són que l’arquebisbe de València, Antolín Monescillo, que no va arribar a hora d’enviar menjar per als acordonats –cosa habitual– donat que durant els fets estava a Roma rebent la birreta de Cardenal, prèviament a l’agost –on ja hi havien infectats– va estendre una concessió d’indulgències per al culte de la imatge del Crist conservada a Beniopa i desapareguda a la revolució de 1936. I també que les festes patronals que hem conegut de sempre, especialment les processons dels patrons, prengueren la seua forma contemporània des d’aquells fets.
Reaccions per evitar un nou atac
Arran del fort sotrac de l’epidèmia diverses foren les reaccions, sempre en positiu, per tractar d’evitar un nou atac. Els metges en els seus informes començaren a parlar de la necessitat d’una medicina social i de projectes per tal d’afavorir les classes obreres tan desfavorides. Totes les ciutats, des d’un punt de vista higiènic i d’obertura, veien el tombament de les muralles com una necessitat. Gandia feia poc –1880– havia començat el seu enderroc.
Des dels ajuntaments, a Gandia i a Beniopa, conscients dels perills dels pous urbans i el perill de contaminació fecal per la proximitat a pous cecs, ja treballaven per subministrar aigua de pou tractada –potable– que arribaria en forma de fonts públiques primer i de subministres a les cases posteriorment. I no tardarien en plantejar l’eixida de les vaqueries de la població, així com començaren a proposar la necessitat d’establir una xarxa pública de clavegueram, que tardaria en arribar a Gandia, el 1936, i a Beniopa el 1971.
Per altra banda també s’abordà la necessitat de traure els cementeris de la població. Beniopa tenia un cementeri relativament nou, però Gandia encetà el camí de crear el nou cementeri municipal, lluny de la població, que acabà estrenant el 1925.
Al remat hem tractat de donar a conèixer una de les epidèmies més grans que varen patir al segle XIX i que, passat més d’un segle, encara són gravades en la memòria oral col·lectiva, com la veu d’Emilio Garcia Sanchis, que ha sabut recollir part d’eixa memòria oral i a qui done les gràcies per la seua col·laboració. Allò cert és que alguna cosa especial va passar a Beniopa, de la qual n’ha quedat una bibliografia i documentació interessant, i ara enmig de la nostra actual pandèmia del Covid19, hem tractat de contar-la.
