normalitat

A mi, de tots ells, em copsà el missatge que vaig rebre del meu amic periodista Miquel Pérez desitjant que el nou any ens portara a tots normalitat. Normalitat! A seques! Sense qualificatius!

Fa uns dies la Real Academia Española (RAE) ha donat a conéixer les deu paraules que més han sigut emprades en l’espai hispanoparlant durant el passat 2020, l’any en el quals es va perdre la normalitat de nostres vides quotidianes. Totes elles han de veure amb la pèrdua. De cap manera són paraules noves per a mi, quasi totes em són familiars i conegudes des de l’època d’estudiant i les he gastades també en la meua activitat professional. Quarantena i pandèmia han sigut les més emprades, d’altres són confinament, contagi, distanciament, mascareta, asimptomàtic i incertesa. Hi ha, a més a més, una paraula que no havia escoltat mai, coronavirus, i una altra el significat de la qual he anat aprenent els darrers anys, teletreball.

Respecte les dues més emprades, l’una, la quarantena, ha anat canviant de significat a mesura que passaven els mesos. Els quaranta dies que s’obligaven de confinament amb la intenció de que la persona afectada no contagiara els altres es quedaren en dues setmanes a principi de la pandèmia i, darrerament, en tan sols deu dies. Ha sigut tan variades les explicacions i indicacions a seguir al respecte d’això que jo no amague un cert grau de confusió, però també d’acatament del temps que aconsellen els epidemiòlegs. L’altra, pandèmia, no era un vocable desconegut per a la major part de la població. L’hem escoltat, sovint, en els darrers anys relacionada amb la grip o amb la sida. Jo la coneixia des dels principis dels setanta. La primera vegada que vaig escoltar la paraula va ser en boca del professor Miguel Carmena, el catedràtic de Patologia Mèdica a la Facultat de Medicina de Valencia. Don Miguel, que així era com nosaltres l’anomenàvem amb respecte, ens explicà que per a que s’establira l’estat d’una pandèmia havien de complir-se dos criteris: que el brot epidèmic afectara a més d’un continent i que els casos de cadascun dels països ja no foren sols importats sinó que també provocats per transmissió comunitària. En aquells anys d’estudiant ja començàvem a conèixer com la facilitat i rapidesa de comunicacions intercontinentals facilitaven la propagació de qualsevol epidèmia d’origen local en pocs dies convertint-la en pandèmia. Aleshores les més significatives eren les grips provocades per virus diferents tots els anys, per als quals no hi havia tractament directe i les vacunes no eren massa efectives. Aquelles grips ja eren causa d’una elevada mortalitat entre les persones de major edat o amb patologies de base prèvies.

Quan començàrem a escoltar la paraula coronavirus, crec que tingueren tots la impressió que es tractava de la grip del 2020, però prompte, governants i governats, ens adonaren que hi havia diferències: el contagi, una altra de les paraules més emprades l’any passat, era remarcable i la gravetat de les lesions que produïa la Covid-19 impressionava el personal mèdic i aterria el personal social; molts dels malats hagueren que ser ingressats en les unitats de cura intensiva amb greus insuficiències respiratòries i renals, i milers d’afectats acabaven en els tanatoris, alguns dels quals hagueren d’improvisar-se per a acollir tant finat. Efectivament, el coronavirus no era el virus de la grip de l’any passat, era el virus que provocava la malaltia que quedarà escrita amb lletres de feredat en les pàgines de la història contemporània, la qual ha obligat a accions extraordinàries per part dels responsables polítics i mèdics per les greus repercussions en la salut i en l’economia global. I amb la intenció d’acabar amb ella estem!

La lluita contra el contagi promogué el confinament, el distanciament i l’ús de la mascareta, altres de les paraules incloses entre les deu més gastades. Donat que el virus no tenia tractament per a evitar el contagi es recomanaren mesures ancestrals: quedar-se a casa, en cas d’eixir guardar distància física entre les persones (no he comprés per què se l’ha nomenat, reiterativament, distanciament social) i sempre l’ús de la mascareta. Jo vaig estar confinat tres mesos, tancat a casa sense eixir ni a la porta del carrer per ser persona de risc i, quan vaig poder eixir, he guardat a títol personal totes les mesures respecte al distanciament físic, amb les meues persones estimades i, quan vaig recuperar l’activitat professional, també amb les meus pacients. Per elles i per mi! Respecte a l’ús de la mascareta jo no en tinc cap problema, m’he passat la meitat de la meua vida professional en el quiròfan amb ella posada. És més, crec que, una vegada passat tot, arribada la normalitat, hauríem de tindre mascaretes a casa per a emprar-les en aquells moments que estiguérem engripats o amb altra malaltia infecciosa i així no contagiar els altres. Sempre m’ha sigut amable la imatge dels japonesos amb mascaretes posades pel carrer o viatjant en el metro per a evitar propagar el seu problema als altres. Ho he considerat sempre un acte saludable i d’exquisida educació i de cortesia.

La incertesa, una altra de les paraules, ha sigut, probablement, la més difícil de suportar. Ha sigut tanta la quantitat d’informació rebuda, sovint desconcertant, sobre la pandèmia, que jo mateix, metge, era incapaç de veure la vertadera veritat entre tanta opinió d’epidemiòlegs, microbiòlegs, viròlegs, internistes, que eren entrevistats en els mitjans se comunicació a tota hora, cadascun d’ells dient la seua. Tampoc han ajudat molt els responsables governamentals i líders polítics, crec que també dient cadascun d’ells la seua.

Asimptomàtic és la penúltima de les paraules, la realitat de la cura, el desig de la porta oberta cap el futur esperançador que tots tenim fixats en el poder de la vacuna. Estimades, benvolguts, enmig de tanta paraula repetida, enmig del desastre actual, cal continuar la lluita, no es pot baixar la guàrdia: higiene, distancia física, mascareta i esperar que la vacuna abaste la prevenció que se li demana. Jo crec, de veres, que recuperarem la llibertat de moure’ns, d’abraçar i de besar sense por. A qui vulguem o necessitem fer-ho. Abastar la llibertat!

Mentrestant, estos darrers dies, en eixir de casa, de bon matí, cap a la consulta, he gaudit la meravella de veure les muntanyes banyades per la llum acaramel·lada del sol naixent. Des del castell de Bairén fins el cim del Mondúver. Una llum d’un color suau i clar!

Tant de bo fora el presagi de la normalitat desitjada.