Ma mare tenia l’obsessió de no voler donar faena quan es fera major. Sabíem que ella i mon pare estalviaven diners per a, quan arribara l’hora, anar-se’n a una residència on cuidarien d’ells, ja que preveien que els quefers professionals de la meua germana, a València, i els meus, ací, dificultarien que els pogueren dedicar tota l’atenció que, aleshores, necessitarien. Quan mon pare es va jubilar, tornaren a viure a Gandia. Vivien sols, estaven bé, viatjaven, tenien amics. Un dia, un malaurat atropellament de trànsit entrebancà la seua independència i limità la seua mobilitat, però continuaren vivint sols en el seu pis i eixien a passejar pels voltants. Nosaltres els visitaven sovint i ells apreciaven, sobretot, les visites dels cinc nets. I així passava el temps. Una de les vesprades que anava a visitar-los, ma mare em va dir entre rialles: «Mira quin bolet m’ha passat», i em contà que creient que no havia fet dinar, a l’hora de seure a la taula, va traure del rebost aquella caixa de plàstic on guardaven el formatge holandés de capa roja (que tant agradava a mon pare), el pernil salat, el de York, el fuet, a més a més del pa, i es posaren a menjar i, quan estaven acabant de fer-ho, tan a gust, s’adonaren que des de la cuina eixia una gran fumaguera que provenia del perol que hi havia al foc on estava cuinant-se el dinar d’aquell dia, del qual ma mare s’havia oblidat totalment. A ella li va parèixer una anècdota divertida i jo la vaig escoltar amb una gran preocupació. Immediatament acordàrem amb la dona que s’ocupava de la neteja general de la casa que, a més a més, s’ocupara de fer el dinar i el sopar dels meus pares, perquè Lolita no havia d’encendre el foc mai més. Ma mare acceptà, a desgrat, la decisió. No vaig conèixer fins a quin punt hauria arribat amb aquells inicis de deteriorament de la memòria, perquè, malauradament, va morir unes setmanes després.
Des d’aleshores tot el que es relacione amb la pèrdua de les qualitats intel·lectuals o dels records m’ha copsat íntimament.
Per aquelles dades jo havia vist una pel·lícula d’Antonio Mercero en la qual José Luis Lopez Vázquez (Andrés) i Manuel Aleixandre (Ricardo) es coneixen i viuen una relació d’amistat entranyable en una residència de vells on la família d’este últim l’havia deixat per anar-se’n de vacances i en qui havien començat a manifestar-se els primers signes d’una minusvalidesa cognitiva. Ana, la neta, qui s’havia quedat a Madrid preparant oposicions, aniria sovint a visitar-lo. La pel·lícula era un recull d’episodis amables i divertits entre els dos i, a través de les converses del metge de la residència i d’Ana, s’aprecia com amb els pas dels dies la malaltia va fent-se cada vegada més evident que es tractava de l’alzhèimer, fins a arribar al final, quan Alexandre/Ricardo, amb aquella veu seua tan característica i la mirada perduda en la cara d’aquella neta a la qual sempre rebia amb els braços oberts i un gran somriure, li diu: «I tú, quién eres?», la frase que donava nom a la pel·lícula, i el so i la imatge que m’esgarrifen cadascuna de les vegades que em tornen al cap.
El darrer Nadal he seguit una sèrie de televisió que també es titula com l’última frase que dirà la protagonista al final de l’últim episodi. Ella és una jove espanyola pertanyent a la burgesia madrilenya que es casa per salvar l’economia de son pare, té un fill i en plena Segona Republicà decideix, per ideals, per inquietuds personals i per amor, abandonar-ho tot i fugir a Buenos Aires amb un jove comunista francés. La seua història es conta al llarg de nou capítols, cadascun dels quals més anguniós i malferidor de l’esperit que l’anterior, perquè ella patirà tot tipus d’atacs físics i psíquics al llarg de la Segona Guerra Mundial mentre treballa d’espia, fonamentalment per als anglesos. La sèrie recorre tots els seus avatars personals durant la seua llarga vida tan farcida d’inquietuds i de vivències contradictòries, algunes al límit de la realitat. Després de malviure en diversos països allunyats, finalment torna a Espanya i es retroba amb el seu fill, que ja és molt major, qui va a visitar-la i, quan està davant d’ell, li diu tremolosament: «Dime quién soy». I a mi, aquella nit, davant del televisor, el so d’aquella veu i la imatge de la seua cara decrèpitament envellida m’arrapà l’esperit.
La setmana passada, Gisela Sendra, de l’IMAB, em va dir que m’havia guardat els dos llibres, acabats de publicar, de les obres guanyadores dels Premis Ciutat de Gandia del 2020: El que em queda de tu, Premi Joanot Martorell, de l’autora Pepa Aguar, i L’animal que parla, Premi Ausiàs March, del poeta Josep-Anton Fernàndez. En el seu moment, jo ja em vaig ocupar en estes pàgines de l’acte de lliurament celebrat al Palau dels Borja, i ja els vaig contar com m’havien impressionat les paraules de Pepa Aguar quan ens contà des del faristol que el llibre parlava de sa mare i de com havia viscut aquell progressiu deteriori de la seua memòria. Quan s’acabà l’acte, al pati d’armes, m’hi vaig apropar i li vaig demanar si em podria passar aquelles paraules per a poder contar-les a vostés i ella, allí mateix, em donà el paper on estaven escrites i que havia acabat de llegir al Saló de Corones: «En les pàgines del llibre, voldria que vegeren la dona radiant, plena d’energia, que era ma mare, abans que la boira cobrira el seu cervell [...] En començar a escriure tenia clar que no volia fer pena sinó recuperar-la radiant i atrevida, exultant de rialles [...]. I volia explicar-li a ma mare el que m’havia deixat, el que m’havia quedat d’ella».
He llegit la novel·la estos dies. M’ha posat sensibilitats a flor de pell. El llibre és una delícia per al lector, el llenguatge és clar i net, inclús les paraules a buscar en el diccionari es poden endevinar pel seu sentit enmig de les frases. Està ple de les sentències populars que jo recorde en els llavis dels meus majors. Em situa en la geografia dels pobles de la meua infància. Es remarquen entre les seus línies els valors ancestrals de la veritat («la mentida supura com una pústula, la mentida conrea impotència i desferma els cors francs, la mentida obliga a baixar els ulls i romp els fils de la confiança»), el valor de la paraula, de les decisions fermes, el valor institucional de la família. Però a mi el que m’ha tingut penjat a les seues pàgines ha sigut la descripció magistral dels símptomes que anaven progressivament apareixent en Fineta, la mare de la protagonista, la qual des d’un principi és conscient que devia passar-li alguna cosa quan li diu a la filla que es trobava rara i que el seu cap li «semblava una madeixa de llana embolicada». Pepa Aguar m’ha mostrat, meticulosament, amb dolor cru, tot el camí pel qual hauria caminat, probablement, ma mare, i en acabar de llegir he hagut que respirar profund, anhelant!
Els meus pares no em donaren faena. Vaig incinerar ma mare un diumenge i, dos dies després, dimarts, vaig soterrar mon pare. Fa vint-i-dos anys. No em donaren faena, però, durant molt de temps, he tingut la impressió de que me’ls varen furtar.
