L’evolució de les societats, sobretot occidentals, ha produït un afluixament de la relació amb les estructures que ens acullen i eduquen, com són la família, la religió i el mateix grup social, de tal manera que l’individu demana ressituar-se respecte de tot allò que el pot condicionar en la seua existència. Vivim en una època d’un intents individualisme.
El descobriment i l’expressió de la individualitat humana ha passat per un llarg camí d’aprenentatge. En les cultures tradicionals, algunes encara contemporànies, l’individu es defineix pel clan, la família o la tribu de pertinença, de tal manera que els drets no són de la persona sinó del grup. En alguns àmbits religiosos, com els jueu o el cristià, s’hi accentuà la responsabilitat personal i, en conseqüència, la llibertat, més enllà del fatalisme o el determinisme imposat pels déus o els esdeveniments naturals. A poc a poc, la consciència de la pròpia individualitat va arribar a reflexions de gran profunditat, com les Confessions, de sant Agustí. Al final de l’Edat mitjana, no massa inclinada a l’expressió individual, ja n’hi ha exemples, com el d’Ausiàs March, que va fer una introspecció personalíssima sobre l’amor i la mort, com una afirmació del seu jo davant els altres: «Jo són aquell qui en lo temps de tempesta, / quan les més gents festegen prop los focs, / e puc haver ab ells los propis jocs,/ vaig sobre neu, descalç, ab nua testa». En l’ambient humanístic del segle XVI, Joan Lluís Vives ja amonesta que l’afirmació de la individualitat personal ha d’anar unida amb la «igualtat de drets amb els altres hòmens». Encara que de forma minoritària, va estenent-se la convicció que és decisiu comprendre els hòmens i la seua conducta, més que sotmetre’ls a la crítica i al menyspreu.
El Romanticisme, és a dir, el cultiu d’un subjectivisme com a única porta d’accés a la realitat, produirà tot un mostrari d’artistes i intel·lectuals solitaris, com Senancour, l’autor de la immensa novel·la epistolar Oberman, tot un món interior en contacte amb la naturalesa o la malaltissa timidesa d’Amiel en el seu diari publicat pòstumament. En la nostra poesia, ja no tan propera al post-romanticisme, hi ha mostres d’un subjectivisme de gran intensitat, com en La cançó de l’isolat de Daniel Martínez Ferrando o en tants versos de Bernat Artola, com en el que confessa que «a soles vaig per la foscor que em porta». Uns autors, entre la llarga nòmina de solitaris, ben situats econòmicament alguns d’ells, que en realitat són d’alguna manera practicants d’un subjectivisme inofensiu, sense a penes incidència social, tret d’alguna aportació com el Walden de Henry David Thoreau. El romàntic s’enfrontava al món burgés, industrial, materialista, que no el comprenia ni l’acceptava, i per això mateix el sentit angoixós de la seua crítica.
El difós individualisme del nostre temps ja és tota una altra cosa. No s’oposa al món, a la societat, sinó que l’aprofita per a consumir i divertir-se, sense qüestionar el seu caràcter capitalista en una fase avançada i sofisticada del més gran benefici possible, que aparentment afavoreix la llibertat individual com el valor suprem de l’organització social i política. Com l’ordre establit no pot canviar-se, cal aprofitar-lo i viure per a obtindre la més gran satisfacció immediata, sense cap referent cultural ni tampoc amb una crítica sistemàtica de les grans opcions ideològiques de la modernitat, que, d’altra banda, han decebut profundament. El conservadorisme, en definitiva, és evident, sobretot perquè nega la història i redueix l’existència humana a un present sense passat ni futur.
L’expressió en la xarxa, en diversos graus, de l’ampli espectre individualista i narcisista, afavoreix l’anonimat i la manifestació emotiva, a més d’impedir el diàleg des de la racionalitat, rebaixat a una simple juxtaposició d’opinions o improperis, mentre l’adhesió numèrica substituïx els arguments fonamentats en l’observació contrastada de la realitat.
En situacions extremes, com l’actual, pot ser decisiu provar de discernir si darrere de la desfeta social que suposa l’individualisme, s’està en realitat demanant auxili, com un crit esmorteït per la soledat de tants individus en demanda d’atenció a les seues persones concretes, d’alguna manera nàufragues per la inclemència del temps present, que també pot animar a construir un nou relat d’esperança per a l’home i la dona, sempre des d’un acompanyament acollidor i discret.
