El mantell del silenci s’ha estés sobre la festa absent. La primera temptació és fer una elegia fallera i accentuar el sentit de pèrdua, encara que siga ocasional, d’aquells dies que invitaven a celebrar la fi de l’hivern i l’aparició de la primavera. Seria el moment de reiterar el desgastat tòpic del que s’ha fet d’aquelles festes que ens enlluernaven, d’on han anat a parar aquells dies feliços. La corda elegíaca fa més bonic el passat, el reconstruix de nova planta, mentre tota la ganga i la rutina que arrossegava desapareix entre els racons de la memòria. Només hi falten unes gotes de l’aigua que corre com el temps fugisser per aconseguir tot un retaule meravellós de tot allò que ja no tenim davant dels nostres ulls.
La part de raó que té l’elegia possiblement té molt a vore amb el trencament de l’esperada repetició de la festa de cada any, un fet que dóna seguretat com les estacions, les collites o el compliment d’alguna predicció. És per això que les festes més «primitives» persistixen, encara que no siga al voltant d’una foguera, per la música, el ball, els estimulants artificials, per l’absència de protocols establits, de tal manera que fa possible que s’hi reforcen els lligams del grup, de la tribu o del poble. Els festius caps de setmana actuals, per la seua reiteració, tenen el prestigi de l’acompliment de la predicció sense cap dubte, amb el valor afegit de no esperar un any per a fruir immediatament de la diversió.
Trencar amb el que pareix una segura repetició també pot ser útil perquè permet de pensar sobre el sentit de les falles, el contingut de la festa i el seu futur. Igualment ajuda a reconéixer la seua impossible restauració després de les suspensions, entre altres motivacions, perquè l’experiència ja és tota una altra, les rutines, els afegits no essencials, inclús per raons econòmiques ja no poden assumir-se i cal reinventar molts aspectes de la festa i entrar en una nova oportunitat, en un començar de nou, tan recomanat ascèticament en altres temps.
És el moment de no oblidar l’essència de la festa, si és que el caràcter efímer de tota activitat lúdica permet entrar en consideracions metafísiques, perquè s’haurà de recordar que els ninots no amaguen la realitat, en són l’espill deformat i per això mateix la fan assimilable sense els problemes d’una mala digestió. L’humor no és evasió de la realitat, sinó una forma d’exorcitzar els monstres de la realitat, de la història. Si les falles són una festa popular és perquè eren i són un aparador humorístic, inclús satíric, de persones i fets coneguts per tots en el context més immediat, com el barri. L’espontaneïtat és decisiva per assegurar la vivacitat de la festa, que té el seus propis controls nascut de la bonhomia del tracte directe dels veïns del barri.
Tota una altra cosa del tracte directe és la nova cultura virtual assumida no sols pels jóvens i que exigix un nou plantejament del mateix sentit de la festa. La fragmentació de la forma de viure té la seua correspondència en la fragmentació de les relacions virtuals propiciades per la immediatesa dels missatges en xarxa, en la formació d’una cultura en discontinuïtat, no gens favorable a la transmissió del coneixement o a la tradició, encara que siga en un format de festa. Demanar una relació més directa amb els altres, sense cap filtre informàtic, a hores d’ara comença a ser un problema. Tot el que era presencial està entrant en una nova dimensió i ja s’arriba a valorar més la capacitat de relació des dels mitjans electrònics sense la necessitat d’un encontre directe i viu amb les persones i el seu entorn. Encara no hi ha suficient comprovació científica del que està passant, però algunes conseqüències comencen a notar-se en alguns jòvens, com la pèrdua de l’observació directa de les conductes socials i del mateix context cultural.
Arriben temps nous per a les falles, com per a qualsevol festa, nascudes en un context social i cultural ben diferent de l’actual. El paper de la dona en aquella societat tradicional del segle XIX, l’època del naixement de les falles, era ben diferent, i va establir un ritual compensatori durant uns dies de festa per tal d’enaltir a aquelles que durant tot l’any carregaven amb el pes de la família i el treball. Si la festa absent d’enguany ajuda a obrir portes al futur, d’alguna manera haurà sigut útil per una millor comprensió de les falles i la seua necessària evolució.
