E l Consell Municipal de les Dones de Gandia, reunit per via telemàtica, va aprovar la proposta de la regidora delegada d’Igualtat, Diversitat i Polítiques Inclusives, Juana Navarro, de reconèixer Isabel García Peiró, Vicenta Llorca Climent i Rosa Orquín Climent, «per la seua ampla trajectòria vital i el seu compromís amb la defensa de la igualtat real entre dones i homes». La regidora comunicava que el Consell «havia elegit homenatjar estes tres dones que destaquen en la seua professió, per la seua trajectòria feminista i per la seua lluita per la consecució de la igualtat real».
Conec Isabel Garcia Peiró des de fa molts anys, quan coincidírem en el Servei de Cirurgia d’aquell primitiu hospital Francisco de Borja, aleshores una Institució Mixta (ambulatori/residència) que era conegut popularment com «el Laboratori».
La nostra sala d’hospitalització constava tan sols de setze llits i allí treballarem tots de valent davant d’una notable pressió assistencial. El cap del Servei era el doctor Luis Bordón Bellmunt, el millor cirurgià que jo he conegut en la meua vida hospitalària. Recordava amb Isabel, l’altre dia, com tots nosaltres férem el trasllat dels llits i dels pacients ingressats el dia que ens mudàrem al nou hospital Francesc de Borja i que gran ens va parèixer la nova sala de pacients quirúrgics. Les nostres carreres professionals es van separar el 1992, quan jo vaig demanar l’excedència en l’hospital per dedicar-me, plenament, a la meua consulta. Ella va continuar amb la seua, dins de la institució, treballant en la unitat de cura intensiva dels adults i també dels nadons i en el Servei de Pneumologia. Ha exercit la responsabilitat professional de supervisora i les de gestió com a adjunta de la Direcció d’Infermeria i, en l’actualitat, és la subdirectora d’Infermeria. Quan ens assabentàrem en casa del seu reconeixement, la meua dona, qui fou durant quaranta-tres anys la secretària de direcció i gerència de l’hospital i que tingué relació laboral amb Isabel, em va dir que la distinció que se li feia era totalment merescuda, perquè la dedicació, la responsabilitat, la prudència i la bonança de caràcter eren virtuts que l’adornaven i que la feien persona molt estimada per tot l’estaf sanitari. Isabel Garcia Peiró podria haver-se jubilat ja, però, una vegada més, ha mostrat el seu tarannà de dedicació sanitària ajornant la decisió per dedicar-se, totalment, a l’hospital durant este dur any de la pandèmia. Dona!
Vicenta Llorca és amiga meua. Des de fa molt anys. Ens coneguérem al si de la comissió de la Falla de Corea, on ella s’havia apropat espentada pels seus dos fills. Ella es va interessar, prompte, pel tema del llibret de la Falla. Hi va haver un temps durant el qual els dos fórem els editors responsables de la publicació amb ajuda dels nostres fills Manolo Boronat i Laura Molina. Férem aquells nous llibrets, en format i esperit, que anys després foren seguits per bona part de les comissions de per tot arreu del territori faller valencià. Durant anys el nostre llibret va estar dintre dels cinc primers classificats del premi que atorgava la Conselleria d’Educació de la Generalitat Valenciana i, l’any 2006, el llibret de la Falla de Corea va guanyar el primer premi. Vicenta és la secretària de l’Associació Cultural Premi Iaraní, que creàrem fa 25 anys, i ha representat la societat formant part dels diferents jurats literaris fallers. Creà i organitzà, des de la Falla de Corea, el Concurs de Literatura Infantil Vicent Ribes (en honor del secretari etern de la comissió coreana) i procurà que la participació dels col·legials fora multitudinària, com també ho era la cerimònia de lliurament dels premis, on aquells joves escriptors i escriptores, rebien il·lusionats els seus guardons, i després els seus escrits es publicaven en un llibre editat per l’AC Premi Iaraní. Vicenta Llorca fou professora en l’IES Gabriel Ciscar d’Oliva i en l’IES Tirant lo Blanc de Gandia, del qual ha sigut vicedirectora, cap de departament i bibliotecària del centre, el qual li posa el seu nom a la biblioteca quan es va jubilar fa uns anys. Pertany a Saforíssims i Tirantines, també a l’Associació d’Estudis Fallers de València, i ha sigut consellera del CEIC Alfons el Vell, en el qual va ser la coordinadora de l’Homenatge a la Paraula dels anys 2016 i 2017. Vicenta Llorca és poeta i escriptora. Va rebre el Premi Joan Climent de Poesia, l’any 2007 i és l’autora de La delicà de Gandia, llibre molt estimat pels lectors infantils. Vicenta és una silenciosa activista del feminisme i conta amb orgull que pertany a la Comissió d’Igualtat de l’Ajuntament de Beniarjó. Vicenta Llorca és amiga meua, ens veiem poc, ens volem molt, sempre estem, en les bones i en les altres. Dona!
Rosa Orquín em va telefonar un dia, a principis dels anys huitanta, perquè volia fer-me una entrevista en el seu programa Por la tarde de Radio Gandia. Aleshores jo era un jove cirurgià que havia posat en marxa a Gandia un centre dedicat al diagnòstic i tractament de les malalties de la mama, en especial del càncer, un centre pioner a Espanya. Aleshores el càncer de mama no sols era un problema de salut pública, com encara ho és hui, sinó que, a més a més, era causa d’una elevada mortaldat malgrat d’aquelles cirurgies mutilants, radioteràpies de napalm i quimioteràpies d’agonia. Tothom coneixia al seu voltant algun cas d’este tipus de càncer i sabia que era més que probable de acabaria malament. El tema del càncer de mama inquietava socialment, el grau de desconeixement científic sobre ell era molt gran i, sens dubte, Rosa considerava que era un tema molt interessant per a la seua audiència. Els estudis de Radio Gandia estaven aleshores en el carrer de Sant Pasqual i encara que els micròfons de la ràdio no eren desconeguts per a mi, ja que havia participat en els anys seixanta en aquell programa que s’anomenava El Domingo a las 11 i que la veu de Rosita Orquin m’era coneguda per aquells programes que havia fet amb Sebastià Denia, quan jo era adolescent, confesse que eixa vesprada jo anava un poc preocupat a l’entrevista, perquè sabia que unes preguntes o unes respostes inadequades podrien causar confusió en els radiooients. Reconec que jo m’havia preparat unes fitxes amb les preguntes que jo pensava que havien de ser les adequades i que m’havia escrit, inclús, les respostes que jo considerava adients, però res va fer falta. Ja des del primer moment l’entorn de l’estudi em va envoltar de pau l’esperit i la veu melodiosa de Rosa em va captivar. No sé el temps que va durar l’entrevista, però va ser llarga, parlàrem de tot el que, aleshores, es coneixia de la malaltia, les preguntes van ser encertadíssimes i, el que fou el millor, eixien naturals, gens preparades. Preguntes intel·ligents, qüestions que buscaven respostes esclaridores. M’han fet moltes entrevistes després, de tot tipus, però sempre he recordat que aquella que em va fer Rosa Orquín ha sigut la que més impacte m’ha deixat, perquè crec que férem el més important que calia, informar amb un llenguatge planer, divulgatiu, amb la intenció de transmetre un missatge d’esperança. Des d’aleshores a Rosa i a mi ens ha unit una estima mútua que s’ha demostrat en els gestos amables que ens hem dedicat quan hem coincidit on fora. Dona!
Tres dones, tres illes en un mar d’homes que han esdevingut fars guia en l’oceà femení.
