30% DTO ANUAL 24,49€/año

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Opinió

enric valor, l’homenot de les paraules

enric valor, l’homenot de les paraules

enric valor, l’homenot de les paraules

La llarga nit de la dictadura va socarrar els tímids intents que en els escassos anys de la República havien maldat per una presència de la llengua pròpia en els àmbits d’ús formals, sempre a remolc d’una política lingüística substituïdora encetada feia segles que seguia indeturable i que estava a punt d’acomplir el seu objectiu: l’arraconament del valencià amb la seua extinció definitiva. Els cursos de llengua per correspondència de Lo Rat-Penat mantingueren a partir de 1949 la tasca d’ensenyament d’una llengua prohibida en les aules oficials. I fou allí on coincidiren Carles Salvador, Francesc Ferrer Pastor i Enric Valor, els nostres tres homenots de les paraules, que complementaren de manera divulgativa l’obra acadèmica de Sanchis Guarner. Així, la Gramàtica Valenciana de Salvador serví de base a aquells cursos que a finals dels 60 alfabetitzaren en la llengua estigmatizada a una caterva d’alumnat de la nostra comarca gràcies a l’encoratjament que un altre homenot, el pare Vicent Faus, encomanà entre els jóvens de l’Escola Pia gandiana. Mentrestant, les prestatgeries de tantes cases valencianes feien un raconet al Vocabulari del nostre Ferrer Pastor, que ens recordava o descobria els tresors amagats del valencià. La consciència lingüística entre nosaltres s’escampava amb esforç i eixos llibres esdevenien l’única eina d’aprenentatge de la llengua d’un poble que no volia morir.

Enric Valor, l’autor de Castalla, havia començat les seues accions d’extensió de la llengua quan col·laborà en el setmanari satíric El Tio Cuc, de gran difusió entre els alacantins de la Segona República. Una tasca que va continuar als 50 amb la publicació del que fou primer llibre de lectura de molts valencians: les excel·lents Rondalles Valencianes, amb un model de llengua formal en continuïtat amb els usos orals existents que Valor sempre va qualificar de destacables, en una constatació d’autoestima que mai no hauríem d’oblidar, i que il·lustrava amb exemples com la conservació d’una esplèndida riquesa pronominal.

Entre els 60 i els 70 publicà Curso de lengua valenciana, Millorem el llenguatge i Curso medio de gramática catalana referida especialmente al País Valenciano, que esdevingué a finals dels 70 el llibre de text del cursos del Centre Carles Salvador, que dirigia el gandià Enric Ferrer, i que prengué el relleu de Lo Rat-Penat en l’ensenyament per correspondència de la llengua que encara a penes podia mostrar-se en algun horari extraescolar gràcies a la l’empenta atrevida d’alguns mestres. El 1983 publicà La flexió verbal, que feu companyia al Vocabulari de l’homenot de la Font d’en Carròs en els prestatges de moltes de les nostres llars.

La seua vocació literària, manifestada en les Rondalles, i la seua intenció d’escriure novel·les va vore’s dificultada per la censura, i també per la falta d’hàbits lectors en valencià i la inexistència d’un mercat ampli i divers en la nostra societat. Amb tot, a les acaballes de la dècada dels 70 començà la seua obra més ambiciosa amb Sense la terra promesa, primer lliurament de la trilogia El cicle de Cassana, que, com ha comentat Josep Iborra, esdevé un autèntic roman fleuve, a la manera de Balzac o Dickens, i que és una de les millors mostres de la nostra narrativa contemporània.

Al capdavall, la vida d’Enric Valor és un exemple d’un compromís fecund, ferm i constant que l’ha situat com un dels nostres autors fonamentals en la construcció de la identitat valenciana. Per això sentim molta pena i tristor quan, després de més de 40 anys de democràcia, la seua figura i el que representa rep atacs insensats, fruit de l’autoodi còmplice amb les polítiques lingüístiques més substituïdores que han estigmatizat l’ús del valencià durant els darrers segles. La decisió d’eliminar el nom de l’Avinguda d’Enric Valor de Mutxamel n’és tot un símptoma però, afortunadament, també ho és la reacció de la població valenciana amb lleialtat activa que ara no ha quedat callada. Perquè el que ha decidit l’Ajuntament de la població de l’Alacantí no és una qüestió anecdòtica i sense importància. La manera de retolar els nostres espais, les nostres vies públiques, és un reflex del que som en cada moment de la història i serveix d’espill que ens pot ajudar, o no, a compartir els referents imprescindibles per configurar la nostra identitat, la nostra manera de presentar-nos al món. En eixe sentit, la campanya de Compromís per omplir el nostre País amb molts més carrers, places, espais públics amb el nom de l’autor castallut i concedir-li, a més, l’Alt Distintiu de la Generalitat, a títol pòstum, és el contrapunt necessari si volem seguir construint una societat en què la llengua malmesa durant segles tinga la dignitat necessària, fent que el seu ús formal i informal s’eixample fins esdevenir el que és normal en qualsevol altra llengua en el seu territori lingüístic.

Gandia ja compta amb un col·legi molt estimat que porta el nom d’Enric Valor però el nostre autor es mereix que alguna destacada via urbana o espai emblemàtic de la nostra ciutat porte el seu nom. I, amb el consens amb què sempre ha actuat la Comissió de Denominacions de Vies Públiques del nostre municipi, estem convençuts que ben prompte la nostra ciutat així ho aprovarà. Sens dubte, serà el millor obsequi que les gandianes i gandians farem a aquell que en temps més difícils reviscolà les nostres paraules i les difongué amorosidament perquè a hores d’ara continuem transmetent-les i compartint a la manera de March, a la manera de Valor, a la nostra manera.

Compartir el artículo

stats