Capacitat de càrrega. Un dipòsit de 100 litres és de 100 litres, no en caben 900, ni per suposat 3.000. Una samarreta S és una S, no tractes de posar-te-la si gastes una XXL. Un sac de 300 kg és per a 300 kg, no per a 400. La A és una A, i la B és una B. Miquel es diu Miquel i no Paco. El Mondúver no te 3.000 metres d’altura, té el que té. Si cobres 1.000 euros, no són 3.000. Tinc un dubte, pague la llum o fitxe a Neymar?
Ja no sabem com dir-ho. I evidentment, de tot això se’n diu racionalisme pur. Pot ser. Estem davant d’un síndrome col·lectiu de tonteria, de bogeria o de conversió a l’estat animal instintiu. És senzill, pim, pam, pum. Ara bé, el color dels diners i el calor dels diners tenen aquest efecte, el del síndrome de l’oblit voluntari. Ho hem dit i ho hem demostrat moltes vegades, la solució no són camionades de russos, parcs temàtics, campistes a escampades, americans amb avions, fàbriques de Chaplin... la solució, són moltes solucions. La solució són sempre petites fàbriques, petits càmpings, petites indústries, petit comerç, petites economies que fan, tot plegat, una economia forta, diversa i estable. De la crisi de la construcció hauríem d’haver après moltes coses i la principal: si ho jugues tot a una carta amb la paraula «gran», acabes perdent molt més que més. Perquè quan «gran» es fa xicotet de cop i volta, tot el que gira al seu voltant desapareix. Així que en economia, la diversitat i la dimensió són els factors claus. Ens toca gestionar la platja que es va dissenyar i es va construir en moments de «conversió a l’estat animal instintiu», allà pels anys 60 del segle XX, quan la racionalitat era encara una aventura d’Erasme de Rotterdam, i aquest un europeu de no se sap on, que deia moltes animalades i que en Espanya l’haguérem penjat viu sense ulls i amb la llengua tallada. Així que gestionar una platja per a 180.000 persones en un espai concret, i inundable, on totes les persones, no sé per quina estranya raó, volen cagar, pixar, menjar i moure’s, curiosament en cotxe, doncs és un repte gairebé impossible. Però cada any anem enfortint l’oferta amb la millora de la qualitat, resolent temes pendents i convertint el gris heretat d’avingudes gegants sense un pam de jardí, en espais governats per tots els colors del verd. I això ho estem fent amb pocs diners i amb molt d’enginy. Així que aquestes aventures de 3.000 campistes enmig d’un espai que no és ni apte, ni està preparat per rebre tot el que es deriva d’això, doncs no ens fa cap gràcia, més bé és com una gràcia inversa. Perquè sumar 3.000 persones i 800 cotxes en el moment on la platja està ocupada, doncs té moltes conseqüències des del punt de vista de l’estada però també des del punt de vista de l’arribada al lloc en qüestió. Estic segur que els informes tècnics, com a enginyer que sóc, seran clarament negatius, però en última instància confie plenament que l’equip d’intervenció econòmica municipal, que tant exigent va ser mentre jo vaig ocupar el càrrec de regidor. Segur que no permetria mai a un ajuntament arruïnat com el nostre emprar ni un euro públic en una nova infraestructura que no és d’interès general i que sotmet el sistema a més càrregues. El càmping plantejat exigeix d’una gran i bona carretera d’accés pel camí Fondo, tres grans i bones rodones, un gran i bon pont que travesse el barranc de Nicolau, una gran i bona tuberia que connecte amb la depuradora, una gran i nova depuradora, un gran i bon projecte d’enllumenat, i tot el manteniment de tots els serveis que se’n deriven. Així doncs, 3.000 persones i 800 cotxes amb un gran i bon restaurant, amb un gran i bon escenari, amb un gran i bon supermercat, amb un gran i bon espai lúdic... als ecologistes, és clar, no ens sembla una bona idea. Tot això, enmig d’un espai inundable, de difícil accés, sobre una de les terres agrícoles més fèrtils del mon, i, el més important, en un dels pocs espais d’aigua dolça al costat del mar que alberga la costa mediterrània d’Europa, que amb molt d’esforç hem pogut recuperar... Sap greu però la ruïna és una ruïna, i Miquel es diu Miquel i no Paco. És un rotllo gestionar la pobresa. Però José Manuel va deixar un porquet a la seua taula d’alcalde amb prop de 200 milions d’euros de deute dins, i Arturo, que sempre vol ser més, va deixar un dinosaure amb 400 milions i vàries denúncies a qui intentàrem resoldre-ho. Només els falta un tobogan. Educació i respecte sempre, però amb amics així, pots fugir a Mart. Les meues companyes i jo vam rebaixar, en quatre anys, en més de 60 milions d’euros aquell deute bàrbar i ara ho segueixen fent a bon ritme. Trobe que l’esforç, i així ho ha vingut fent aquest govern, sóc coneixedor, s’ha de centrar en resoldre el deute, millorar la qualitat de vida de les gandianes, millorar la qualitat de l’oferta turística i no la quantitat, en la reconversió d’espais grisos en verds que aporten oportunitats i qualitat, en el suport a l’agricultura i no en la destrucció del seu recurs, en recolzar al treballador enfortint les economies que funcionen i no substituint-les per noves que són un misteri... No s’ha de caure en l’espectacularitat deutora on ens van portar Rita, Paco, Edu, Olivas, Alberto i tots els seus «amigos del alma». Simple i ras. Fàcil d’entendre.
