Suscríbete

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Miquel Escrivà, alcalde de la II República a Bellreguard

Poc després d’esclatar la guerra civil, sentint-se perseguit, es va amagar en pobles d’Alacant, però va poder ser localitzat i, amb el seu nebot, va ser assasinat en un pont de Sagra i enterrat

Miquel Escrivà, alcalde de la II República a Bellreguard

Miquel Escrivà Pellicer fou tràgicament assassinat a Sagra un 29 d’agost de 1936. A penes comptava amb 40 anys, feia poc havia restat vidu i tenia quatre fills al seu càrrec. Es truncava així la vida d’una persona que havia liderat el poble de Bellreguard en una època certament convulsa i difícil, però també alegre, com van ser els anys de la II República (1931-1936).

Miquel Escrivà, alcalde de la II República a Bellreguard

Parlar d’un temps que culmina en aquesta mort violenta (i d’altres), tot i que siga en un context bèl·lic i revolucionari, ens porta a dilemes humans i històrics de gran calat, de tractament delicat i difícil. En tot cas, des del quefer històric no ens toca jutjar, però sí narrar i tractar d’explicar el que va passar. Per ser honrats, ens hem de situar ben lluny del parti pris. O de la història feta a mida del consumidor.

Per això, per encàrrec de l’actual alcalde de Bellreguard, hem tractat d’aproximar-nos a la figura de Miquel sense preconcepcions. Potser alguns el recorden com a «un cacic» mentre d’altres el tinguen com a «el millor alcalde de la història». En tot cas, al llibre que eixirà pròximament tractarem de deixar a banda possibles «pre-judicis» per aproximar-nos a la seua figura amb un esperit obert.

D’entrada, les coses semblen apuntar vers un govern local conservador però ben travat en el sistema republicà i activament reformista. Això no casa gens bé amb els estereotips creats i heretats a l’entorn de la II República, tot i que trobar exemples equiparables no ens ha resultat tan difícil com podia semblar de bon antuvi.

Al llarg dels anys de la II República, Escrivà, que militava als rengles de la Dreta Liberal Republicana, va tenir enfront una activa oposició de tres regidors blasquistes, encapçalats per Josep Avellà. Tot i això, en els darrers compassos d’aquell règim constitucional, les obediències partidistes es diluïren. També en l’àmbit de la dreta, on Escrivà es va veure superat per la dinàmica ascendent dels catòlics de la Dreta Regional Valenciana, nucli fundador de la CEDA. Per a ell seria un gran problema enllaçar la «vella» i elitista política liberal amb les «noves» polítiques de masses, de caire feixistitzant.

Segons declarava el febrer de 1941 Vicent Ramis Ciscar, cunyat de Miquel Escrivà, en la Causa General, «en los primeros días de la revolución roja [Miquel Escrivà i el seu nebot Vicent Ramis] se ausentaron de esta localidad, debido a su persecución constante, marchando a la provincia de Alicante, permaneciendo varios días en Famorca de aquella provincia, Orba, Castells de Castells [...] y cuando su hijo Don Vicente Ramis se hallaba en camino para reintegrarse a su hogar fue detenido por unos milicianos, al frente de los cuales iba un elemento destacado del Comité de Orba (Alicante), y entregado a varios elementos del Comité rojo de esta localidad, entre los que se hallaba el indivíduo llamado Argentino, de nombre Leovigildo Canet Pérez, y otros cuyos nombres no ha podido precisar a pesar de las averiguaciones practicadas en dicho sentido; una vez detenido su referido hijo se le obligó a que manifestara el lugar donde se hallaba su tío, hermano político del declarante, Don Miguel Escrivá Pellicer, siendo ambos asesinados en la carretera de Pego a Alicante en la partida denominada Peña des Champs [sic] del término municipal de Sagra (Alicante), siendo enterrados sus cadáveres en el cementerio de la citada localidad e inscrita la defunción de ambos en el registro civil de aquella localidad».

En efecte: el jutge de Sagra, Àngel Pavia Caravaca, a les 11 del matí del dia 29 d’agost de 1936, registrava al seu llibre seté de defuncions les de Miquel Escrivà i Vicent Ramis. Hi constava la realització d’una autòpsia, de la qual es deduïa la causa de la mort: assassinat. El fet de demanar una autòpsia i consignar la causa de la mort era ben significatiu. Malgrat els perills evidents a què s’exposaven, l’acció era una mostra significativa que alguns serveis i funcionaris de l’estat de dret continuaven acomplint amb el seu deure.

Sembla evident que Miquel i el seu nebot se sentien amenaçats. Miquel ja tenia feia un temps una pistola a sa casa. Sembla que el seu nebot Vicent, en la seua visita a Bellreguard per arreplegar diners, no es va adonar que li seguien la pista. Ja ho tenien tot preparat per agafar un vaixell a Alacant i eixir cap a Alemanya.

Eren quatre els membres de l’expedició que va eixir de Bellreguard a la recerca de Miquel i Vicent. D’entrada, els havien de portar davant del Comité Revolucionari perquè foren jutjats. Però s’aturaren als Pilarets, al costat d’un pont, a Sagra. Hom sol contar que Vicent va exclamar allò de: no mateu a mon tio, que té quatre xiquets menuts!... i el seu oncle deia: mateu-me a mi i no al meu nebot, que és jove! A Miquel li van disparar a la cara. No hi va haver pietat.

Segons Emília Escrivà, la seu filla, l’encarregat del cementeri, un home que no parlava molt clar, en obrir les seues portes va veure els dos cadàvers i li ho va comunicar a Tomàs Mut, el metge de la Rectoria, un republicà moderat a qui l’enterrador devia algun favor. Mut li va dir: quan et diguen de posar-los en un clot, tu i jo quedem una nit i els posem en un lloc que puguem identificar.

En acabant la guerra, Miquel i Emília van acudir a l’Ajuntament de Gandia, al juí dels qui podrien ser els assassins de son pare. Aquesta mena de juís eren tot un esdeveniment de masses. Els presos, esposats, eren conduïts pels carrers més importants de la ciutat entre tricornis. Malgrat la munió concentrada a la plaça i el cordó policial, Emília va voler passar, decidida: «hoy juzgan a los asesinos de mi papá: quiero pasar!». I així fins arribar al saló de plenaris. En realitat, tanmateix, els juís es feien contra els responsables polítics en temps de guerra i les acusacions solien ser genèriques.

Podria ser que, en el fons, oncle i nebot representaren en persona la «vella» política liberal i la «nova» política falangista. Si no concloent, sí ens sembla significatiu que la Causa General identifique Escrivà, explícitament, com a membre de la Derecha Liberal Republicana, alhora que adjudicava la identitat falangista al seu nebot Vicent.

En un context de crisi econòmica, d’alça del prestigi feixista i també de la URSS, de crisi de les democràcies i de progressiva radicalització, l’alcaldia d’Escrivà havia anat en la línia de neutralitzar les tendències extremes, jugar amb ma esquerre i fer compatibles la República i el conservadorisme bellreguardí, la qual cosa no era poc.

Compartir el artículo

stats