Els parts d’accident de trànsit en què han estat implicats d’una manera o altra els reis de la carretera, és a dir, els cotxes, són a hores d’ara incomptables, i no diguem el que pertoca als danys morals i físics que se’n deriven que, com és obvi, no es poden quantificar, perquè la pèrdua de la pròpia salut, com tots sabem, té només un valor personal i anònim.
Aquest perjudici moral i sanitari, tanmateix, en el context que anem a enraonar (és a dir el del trànsit no motoritzat, TNM) és, ara per ara, indiferent, no interessa, és intranscendent: encara no és rendible des del punt de vista financer. Sí que ho ha sigut, en canvi, quant als guanys derivats de la seua fabricació. Pensem que qualsevol grup de ciclistes, dels que veiem quotidianament a la carretera, van equipats com els professionals del Tour de França. Hi ha molts euros pel mig!
Quant als danys materials que en deriven, estem davant d’un nombre d’afectats que ha experimentat una pujança inversemblant. Caldria dir que aquest fenomen, aquesta sobtada acceleració en el còmput de morts i ferits a causa d’accidents de TNM, vénen produint-se des de fa uns pocs anys ençà.
Qualsevol fenomen social que puga afectar al ciutadà, siga el que siga –com ara, la pandèmia- que cresca desmesuradament i sostinguda en poc espai de temps i d’una manera veloç, serà automàticament detectat i controlat pel gran capital en el seu voraç percaçament del benefici absolut.
En el cas que ens ocupa, això ja ha ocorregut. I resulta impensable eludir la idea que tot aquest embalum d’altes i baixes mèdiques per accidents de TNM, tant a l’entorn urbà com a la carretera, no haja repercutit en benefici de les institucions financeres, companyies d’assegurances, indústria farmacèutica i tots els negocis implicats amb el procés postraumàtic: gimnasos, sales de fitness, parafarmàcia, pròtesis, clíniques privades, sanatoris, balnearis, hotels de luxe, etc.
Supose, també, que en aquests moments –o potser ja fa temps- el gran capital estarà pensant en aquests fenòmens socials. En calcularà quan s’està sobrepassant el límit a partir del qual la «massa crítica» dels afectats esdevindrà productiva i rendible per als seus negocis i, aleshores i en aquest punt, s’hi llançarà rere la presa com un tauró enfurismat. No hem d’oblidar l’aspecte competitiu entre les empreses que s’hi dediquen, tan important, o més, si cal, que el negoci en si. Ser-hi el primer els és vital.
Les bicicletes i els patinets motoritzats són, per la seua naturalesa, invasius de l’espai comú –o públic- són quasi idèntics i, paradoxalment, molt recents.
L’un es produeix a tot arreu on vages: carretera, carrers, camins rurals i de muntanya, parcs públics, etc. L’altre és reprodueix –de moment- només a la ciutat. Ambdós són silenciosos; poden circular impunement, veloces en qualsevol direcció; són lleugers i fàcilment transportables; solen ser cars i es poden practicar en grup o individualment. L’un és l’ús massiu de la bicicleta de manera desordenada i caòtica, sobretot quan s’hi presenten –els ciclistes- davant teu en forma d’horda encabritada. L’altre és el patinet motoritzat –molt més recent que aquell altre. En tots dos casos, només dir que el pes del conjunt (conductor/vehicle) oscil·la entre els 60 i els 100 kg, i que poden ser molt, molt ràpids... i perillosos.
Així és que, lector, si et trobes a la porta del monestir de la Valldigna, els cap de setmana, tot just on hi ha un pas estret de vianants, a l’hora en què abaixen les bicicletes de la Drova o de Barx, a 40 km per hora!, t’aconselle que et poses en guàrdia: pots tenir, com jo mateix l’he tingut, un bon ensurt! (per no dir alguna cosa pitjor).
