El canvi climàtic és una realitat. L’evidència científica sumada a la freqüència i intensitat dels episodis meteorològics no deixa lloc a dubtes. A tot el litoral mediterrani patim els seus efectes, especialment la regressió de les costes i la pèrdua d’arena de les platges degut a l’augment del nivell del mar i a les tempestes marines. Els impactes en la biodiversitat són nombrosos. La flora de dins la mar, com la posidònia, que fixa l’arena al fons marí, ha anat despareguent. La vegetació dunar, que ha sigut objecte de tantes intervencions públiques al llarg dels darrers anys per a garantir la seua restauració, és cada vegada més susceptible de patir danys com a causa de la força de les ones. I sense unes dunes que frenen el pas de l’aigua de la mar, el risc d’inundació augmenta.
Ens cal investigació, formació i conscienciació sobre com està canviant el clima planetari i quins van a ser els seus principals impactes sobre l’economia, la societat, els paisatges i la cultura. Però també és fonamental que es prenguen decisions públiques i s’adopten estratègies que, en base a l’evidència científica i per tal d’anticipar-nos als escenaris de canvi climàtic, busquen mitigar els efectes dels fenòmens naturals. Malgrat això, i amb independència del signe polític, els poders públics continuen ancorats en el model de desenvolupisme creixentista que caracteritzà l’últim terç del segle passat. Un model basat en l’acaparament de terres, l’ocupació intensiva de sòl i un urbanisme purament especulatiu i financer, en el qual el territori és un simple contenidor per a les activitats econòmiques més lucratives. Exemples d’aquest patró continuista els trobem a tot arreu: projecció i ampliació de vies com la CV-60, mega-projectes de dubtosa necessitat i justificació en base a l’interès general com l’ampliació del port de València, l’expansió del ferrocarril d’alta velocitat en detriment del servei de rodalies o els projectes de reactivació d’alguns Plans d’Actuació Integrada (PAIs) sense que hi haja una necessitat real de nous habitatges.
Tot i que a simple vista semblen distints pel seu caràcter efímer i lúdic, els macrofestivals de música organitzats en entorns naturals també suposen una greu agressió paisatgística, ambiental i territorial, més encara quan es localitzen en zones del litoral, fonamentals per a disminuir la vulnerabilitat de les ciutats front al canvi climàtic, i al costat d’espais protegits. És especialment en aquestes circumstàncies quan calen decisions polítiques informades en base a criteris ambientals i paisatgístics i exercicis de transparència que passen per facilitar l’accés a la informació i participació ciutadana en qüestions tan decisives per al seu futur.
En aquest context, resulta incomprensible que l’Ajuntament de Tavernes de la Valldigna haja decidit facilitar la celebració d’un macrofestival al seu terme municipal. L’Octopus Festival, un fesival internacional de hardcore i hardstyle, es celebrarà en el municipi valler entre el 9 i el 12 de juliol de 2022. Així ho anuncia la pròpia web del festival, on es pot consultar el cartell i on des de fa mesos es poden adquirir els diversos tipus d’entrades. S’ubicarà en una zona del litoral no urbanitzada, al sud del nucli urbà, en un entorn d’alt valor ecològic. Es tracta d’uns terrenys privats, situats en el Sector 17-Marenys 2A, que estaven inclosos en el PAI del 2002, aprovat en 2007 però mai executat degut a l’esclat de la bombolla immobiliària i a la necessitat que abans es construisca una estació depuradora d’aigües residuals. Darrere de la iniciativa trobem l’empresa Alaia Business SL, propietària del Medusa Sunbeach Festival, l’esdeveniment musical més multitudinari de tot l’estat espanyol, que ja porta sis edicions en Cullera. Però el projecte va més enllà, ja que no es tracta només de l’Octopus Festival, sinó que es preveu que la zona es convertisca en un recinte que albergue diversos festivals, entre ells l’Iboga Summer Festival i el Mediterranean Festival, que ja es celebren en Tavernes.
D’aquesta decisió se’n feien ressò diversos mitjans de comunicació el març de 2020, però la notícia va passar desapercebuda davant la situació d’alarma social per l’avanç de la COVID-19 i va quedar definitivament sepultada en declarar-se l’estat d’alarma i iniciar-se les mesures de confinament. Ara, un any i mig després, les veïnes i veïns s’assabenten del projecte en veure la desfeta dels terrenys per les màquines excavadores, sense que s’haja efectuat cap acte d’informació pública.
Existeixen diversos arguments que invaliden la legitimitat i justificació en base a l’interès general del projecte. No obstant, donat l’actual cicle polític, marcat pel pas del model de govern vertical cap a un sistema de governança en què prima la participació ciutadana, i en el context d’emergència climàtica en què ens trobem, ens haurien de preocupar especialment dues qüestions: la falta de transparència i la total ignorància de les estratègies de mitigació del canvi climàtic amb què s’ha pres aquesta decisió. Anem per parts.
Una decisió sobre una qüestió que afecta al futur de la societat, al dret col.lectiu a decidir quin model de ciutat, d’urbanisme i de turisme volem, i en quines condicions volem que troben el territori les generacions futures, ha sigut adoptada de manera opaca. S’han vulnerat els drets d’informació i participació que han de regir tot procés de presa de decisions que afecten al territori i al medi ambient. I el que és més greu, la decisió de facilitar a la promotora els treballs preparatius del festival s’ha adoptat sense que s’haja presentat cap projecte que explique què es vol fer i sense haver tingut en compte, i molt menys haver diagnosticat, els possibles impactes negatius que se’n puguen derivar.
L’empresa organitzadora del festival ja fa temps que està venent entrades i anunciant la ubicació exacta de l’esdeveniment sense contar amb cap llicència municipal. Es tracta d’una pràctica habitual de les promotores de macroconcerts i que, per sorprenent que ens semble, és possible gràcies a una normativa molt permissiva i favorable als seus interessos. La legislació vigent en matèria d’espectacles permet la venda d’entrades abans que es compte amb un emplaçament definitiu i abans que es presente cap projecte a l’ajuntament competent. Per tant, no cal disposar dels permisos i llicències necessaris per tal d’iniciar la venda d’entrades ni procedir als treballs d’adequació dels espais, sempre que aquestos es troben en terrenys privats i es compte amb el consentiment de les persones o entitats propietàries. D’aquesta manera, la venda anticipada es converteix en un instrument de pressió front a les autoritats. Amb desenes de milers d’entrades venudes, les empreses promotores presenten el projecte a escasses setmanes de la data prevista per a la celebració del mateix, sabent que serà molt difícil que reben una negativa.
Els perjudicis que una cancel·lació a escasses setmanes, o fins i tot dies, podria ocasionar a les empreses que ja han realitzat inversions, els llocs de treball i contractes amb empreses proveïdores ja signats que es veurien amenaçats i la repercussió mediàtica que sempre suposa deixar sense festival, i prohibir l’accés a la zona d’acampada, a desenes de milers de joves que ja han pagat per l’entrada, fa que les administracions públiques tinguen dificultats per a suportar la pressió i acaben autoritzant la celebració del festival malgrat els seus efectes negatius. Així va ocórrer el 2016 amb el festival Marenostrum, quan a sols tres setmanes no va poder obtenir la corresponent autorització per ubicar-se en sòl d’horta protegit en Alboraia, cosa que va obligar la Generalitat a facilitar l’espai alternatiu de la Marina de València. De manera similar, la Junta d’Andalusia es va veure forçada a tolerar el festival Cabo de Plata en Barbate degut a la impossibilitat de controlar que cap de les 300.000 persones assistents acampara en una zona boscosa, tot i estar expressament prohibit degut al risc d’incedis. Iniciar la venda d’entrades i els treballs d’adequació dels espais amb molts mesos d’antelació sense sol·licitar els permisos corresponents és una fórmula que permet les empreses promotores assegurar-se arguments suficients per a superar qualsevol obstacle que les administracions públiques puguen plantejar i pressionar perquè se’ls facilite la llicència.
Ara bé, el fet que aquesta pràctica poc honesta de les empreses estiga emparada per la llei no eximeix els municipis de l’obligació de facilitar l’accés de la ciutadania a la informació rellevant i de crear els canals adequats per a possibilitar la consulta i la participació públiques. Així ha de ser en tot sistema democràtic de governança i així ho exigeixen la legislació comunitària, estatal i autonòmica. A més, en el cas de projectes que afecten al medi ambient i al territori, s’han de tenir en compte tots els punts de vista per tal de garantir que les decisions siguen justes des del punt de vista social i ambiental i minimitzar els possibles riscos i danys.
A falta de presentar el projecte actual, els promotors de l’Octopus Festival anunciaren inicialment en webs i xarxes un festival pel que es preveu que passen unes 15.000 persones per dia, amb el seu propi glàmping, una versió de luxe del que abans era la zona d’acampada. Així, un municipi de vora 17.000 habitants com Tavernes acollirà pràcticament el doble de la seua població durant 3 dies de “pura bogeria”, com afirma el vídeo promocional del festival. D’entrada açò ja planteja importants reptes de logística i d’infraestructures, que hauran de ser resolts amb recursos municipals, com el condicionament de les vies d’accés i evacuació que garantisquen l’entrada i sortida de les persones assistents així com dels serveis sanitaris i de bombers en cas d’emergència. També és necessari garantir la seguretat per tal d’evitar conflictes, com agressions i robatoris, que sovint es denuncien en aquest tipus d’esdeveniments massius. Però, com han declarat als mitjans de comunicació tant membres de la corporació municipal com els promotors del festival, la ubicació final s’ha elegit pensant que el festival es consolide i cresca en el temps. Si ens fixem en la trajectòria del Medusa, les 20.000 persones que acudiren a la primera edició el 2014 han arribat a ser més de 300.000 en la darrera edició. Com podrà garantir la seguretat de 300.000 persones un municipi amb els recursos humans i la capacitat logística i tècnica amb que compta Tavernes? I quina serà la petjada ecològica i el requeriment de recursos i energia d’un model de festival (atenent a edicions anteriors del Medusa, amb canons de foc, atraccions de fira, piscina gegant i espectacles de pirotècnia inclosos), on tot és exageradament faraònic? Una autèntica distòpia ambiental.
S’ha escrit molt sobre els impactes dels macrofestivals a la premsa i s’han publicat molts treballs d’investigació sobre el tema. Com ocorre en el cas de tot megaprojecte, sovint els beneficis econòmics s’exageren i els riscos es trivialitzen o es silencien. Els macrofestivals musicals generen greus impactes en la salut de les persones i el medi ambient derivats de la contaminació acústica i lumínica que provoquen, les grans quantitats de residus de tot tipus que generen, la contaminació del sòl i de les aigües i els problemes derivats del trànsit massiu de vehicles, entre d’altres. Lògicament, quan més són els assistents, major és la petjada que deixen. Però els efectes s’accentuen encara més quan les diferents activitats tenen lloc en zones vulnerables, com els litorals, i contigus a espais naturals protegits.
L’empresa promotora de l’Octopus Festival ha concebut un esdeveniment l’atractiu principal del qual és oferir la seua ubicació en entorns naturals i no urbanitzats. Inicialment el festival es projectà al costat del Parc Natural de la Marjal de Pego-Oliva, en els terrenys que un dia albergaren el Safari Park d’el Verger. Però l’oposició del veïnat i diversos col.lectius de la societat civil, que denunciaren les actuacions davant la Fiscalia Provincial, i les reserves d’algun dels ajuntaments que se’n veuria afectat, forçaren la promotora a optar per un canvi d’ubicació. Aquests fets haurien d’haver sigut més que suficients per embrutar la imatge del festival i qüestionar la responsabilitat social de l’empresa promotora, dificultant que altres municipis pròxims accediren a acollir el festival sota el risc de veure’s envoltats en un conflicte similar. Però, lluny d’això, la controvèrsia es resolgué en poques setmanes amb l’oferiment de les autoritats de Tavernes, que decidiren acceptar els riscos i impactes més que probables, conscients dels conflictes generats en altres llocs.
La situació dels terrenys en un i altre cas no és la mateixa, però en ambdós casos es tracta d’espais amb un alt valor ecològic i paisatgístic. L’emplaçament inicial està classificat com a sòl rural protegit i està situat dins de l’àrea d’afecció del Pla d’Ordenació dels Recursos Naturals (PORN) del Parc Natural. La zona escollida a Tavernes està classificada com a sòl urbanitzable, però està a escassos metres de l’àrea integrada en la Xarxa Natura 2000, una xarxa europea que inclou les àrees de major valor per la biodiversitat que alberguen. Els espais que la conformen es divideixen en Zones Especials de Conservació (ZEC) i Zones d’Especial Protecció per a les Aus (ZEPA). La Xarxa Natura 2000 és la principal ferramenta per a la conservació de la natura en la Unió Europea. L’Octopus Festival es situarà en uns terrenys contigus a espais protegits per la Xarxa Natura 2000, les Dunes de la Safor. Aquest espai fou declarat ZEC l’octubre de 2020 per la Generalitat Valenciana. És l’hàbitat de nidificació del corriol camanegre, un au en perill d’extinció, protegida junt amb la ZEC i objecte de programes de preservació i voluntariat ambiental durant els mesos d’estiu, en què nia, per part de diverses entitats, entre elles, la Generalitat Valenciana. Tot el treball de recuperació de les dunes que ve portant-se a terme en la zona des de fa anys per a restaurar la vegetació i afavorir la nidificació del corriol es veurà clarament afectat pel festival i pels camins que els milers de persones obriran a les dunes. A més, el festival s’ubicarà molt a prop d’una ZEPA, la Marjal de la Safor, i just en l’espai que es troba en mig de les diverses ZEPA que trobem en la comarca, un espai clau per a possibilitar el desplaçament de les aus entre elles.
Les Dunes de la Safor, a més del paper que juguen per a preservar la biodiversitat, són crucials en tant que element de mitigació dels riscos derivats del canvi climàtic. D’una banda, actuen com a barrera natural per a protegir-nos de futurs episodis meteorològics, com la borrasca Glòria que va provocar tants danys en la Safor l’hivern passat. D’altra banda, la vegetació dunar fixa l’arena i evita la regressió de les costes i la desaparició de les platges. A Tavernes, com a tants altres municipis de la Safor, es demana des de fa anys una solució al problema de la desaparició progressiva de l’arena d’algunes de les platges del municipi. Fet més que indicatiu de la importància de preservar les poques dunes que conserva encara el terme municipal i que es troben precisament en la zona ocupada pel festival. L’Ajuntament porta temps denunciant el problema, fins i tot convocant manifestacions i mobilitzant a la ciutadania, per a exigir que la Demarcació de Costes busque solucions a llarg termini. No s’entén, doncs, que ara recolze una activitat susceptible de causar en les platges no urbanes el mateix problema que tenen les platges del nucli urbà. Les activitats productives han de ser projectades de forma que contribuisquen a mitigar els futurs impactes dels fenòmens naturals. Una planificació adequada per a fer front al canvi climàtic passa per no seguir augmentant els elements que ens fan més vulnerables als riscos naturals, com l’ocupació i urbanització del litoral i altres zones inundables.
En definitiva, ens trobem davant un clar exemple de la política de fets consumats. Primer fem, encara que no tingam permisos, encara que no hagem analitzat els possibles danys irreversibles i irreparables, i després ja veurem si el projecte s’autoritza o no i si passa o no el procediment establert en la normativa ambiental. La intervenció de l’administració dels governs autonòmic i central i dels tribunals de justícia pot paralitzar, i sovint ho fa, decisions dels governs municipals. Però quan açò ocorre ja és tard per a revertir el dany causat. En el cas que ens ocupa ja hi ha hagut presència de maquinària pesada, moviment de terres, eliminació de la vegetació i danys a la fauna que probablement haurà fugit i els nius de la qual s’hauran pogut veure afectats. A més, s’han comés errors i negligències en les tasques de desfer i arrancar que han afectat terrenys i ocasionat danys a veïnes i veïns que desconeixien el projecte i les actuacions que s’anaven a dur a terme i que per tant no havien prestat el seu consentiment. És la punta de l’iceberg dels impactes que poc a poc aniran eixint a la llum, a mesura que avancen els treballs preparatius.
Aquesta forma de procedir és contrària al principi de precaució, consagrat en la política ambiental des de la dècada de 1990, que estableix que fins que no estem segures que una activitat no causarà danys al medi ambient, hem d’esperar abans d’efectuar-la o autoritzar-la. D’aquesta manera s’inverteix hàbilment la prova de la càrrega: mentre que haurien de ser els promotors del projecte els qui demostraren que l’activitat no ocasionarà impactes ambientals, fan que haja de ser l’administració pública i, en la majoria de casos, la ciutadania i les organitzacions de defensa del territori, els qui demostren el danys que suposarà, normalment quan ja s’han produït. Així, es perverteix la raó de ser del principi de precaució.
El fet que els terrenys siguen privats i que els promotors compten amb el permís dels propietaris, no és un factor eximent de l’obligació que té l’administració d’informar a la ciutadania sobre un projecte d’aquesta envergadura. Tampoc es pot passar per alt la necessària avaluació ambiental d’un projecte que es troba en uns terrenys particulars i classificats com a urbanitzables, però adjacents a espais naturals inclosos en la Xarxa Natura 2000 i que, en conseqüència, haurien de ser objecte de protecció almenys per dos motius principals. En primer lloc, per la seua funció de corredors ecològics que connecten entre sí diversos espais d’importància per la seua biodiversitat, fent possible el moviment dels organismes entre ecosistemes. I, en segon lloc, per la pressió que l’ocupació massiva d’aquest espai exercirà sobre les dunes, a meitat de camí entre el recinte del festival i la mar. No oblidem que els terrenys on es vol ubicar el festival ja estan sotmesos a moltes pressions urbanitzadores per trobar-se entre dues platges urbanitzades. És trist que el valor ambiental i agrícola d’aquestos terrenys haja quedat totalment eclipsat pel paisatge tan desolador i aparentment erm que han deixat les excavadores. Sense vegetació, dóna la sensació que no hi ha res que conservar ni protegir, i que qualsevol intervenció, per molt agressiva que siga, serà sempre millor que una no intervenció. És aquest un primer pas per a exigir la reactivació del PAI? El temps ho dirà.
Administracions públiques i ciutadania hem comés errors en el passat. Però aleshores no teníem els coneixements que tenim ara, ni la certesa científica, ni la normativa, ni el risc tan alt de patir danys i catàstrofes de tot tipus com a conseqüència del canvi climàtic. Necessitem altres models, tant pel que fa a l’urbanisme i a l’ordenació del territori com a l’oci i al turisme, basats en la responsabilitat i la sostenibilitat. Concretament al cas dels festivals, açò passa per potenciar aquells que posen en valor la cultura local i de proximitat, i els que tenen lloc a xicoteta escala, per a poder minimitzar i controlar els seus impactes. En el cas de festivals multitudinaris i internacionals, s’hauria de buscar que utilitzen espais ja existents, consolidats, i en cap cas improvisats.
Els festivals de música en directe poden generar ocupació i contribuir al benestar dels pobles i ciutats on tenen lloc i dels seus voltants. Però en un món globalitzat, regit per una economia capitalista que fa i desfà el territori seguint uns patrons de producció i consum homogenis i banals, cal visibilitzar els trets diferencials que ens fan ser espais i societats úniques. I açò s’aplica a la cultura en general i a la indústria musical i de festivals en particular. El que fa especial un territori no és la seua capacitat d’acollir un macrofestival que es podria instal.lar en qualsevol lloc del planeta, sinó la seua història, la seua riquesa agrícola i industrial, la seua gastronomia, els sabers locals i les tradicions (entre les quals, sens dubte, es troba la cultura musical), el seu paisatge i el seu patrimoni arquitectònic, natural i cultural. Són aquestos els trets de diferenciació que cal potenciar per tal de prosperar, oposant-nos a un mal anomenat desenvolupament o progrés que va en contra de totes les directrius i principis de la planificació ambiental i territorial en temps de crisi climàtica i sanitària.
Un macroesdeveniment com és un festival musical pot incidir en la imatge que cada municipi projecta. La marca Tavernes pot ser desenes de milers de persones moguent-se a ritme de DJ, però també ho poden ser els seus atractius històrics, naturals i culturals, que de segur atrauen un turisme de qualitat i que s’interesse per la cultura local. Necessitem esdeveniments musicals sí, però a xicoteta escala, que siguen inclusius i sostenibles i que promoguen els respecte per la cultura i la història local i el patrimoni natural.
Per desgràcia les excavadores ja han assolat bona part d'un corredor natural que protegeix la biodiversitat i el paisatge, i ens protegeix dels efectes devastadors del canvi climàtic. El lucre d'una empresa privada no hauria d'afavorir-se amb uns recursos públics que difícilment seran restaurats a la ciutadania sense sotmetre's a un debat públic i ben informat. Però molt menys ha d'anteposar-se l’interès d'una promotora dubtosament cultural als imperatius de sostenibilitat ambiental i a la necessitat de reformular el model turístic i urbanístic que la justícia climàtica exigeix. De no actuar amb celeritat i diligència no tindrem una altra cosa que circ per a hui i fam per a demà.
