Suscríbete

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Un borja en el ‘quijote’

Les obres clàssiques sempre tenen actualitat. Nascudes en un lloc i moment ben determinats, per la seua incursió en la profunditat de l’esperit humà continuen tenint la capacitat d’interpel·lar els hòmens i dones de tots els temps. El Quijote, l’obra immortal de Miguel de Cervantes, és una d’aquelles que amb més propietat mereixen l’apel·latiu de clàssiques per la seua valenta immersió en l’ambigüitat de la condició humana, oberta al més excels impuls idealista i també presonera de la més baixa inclinació materialista.

En la segona part del Quijote, publicada en 1615, en l’extensa secció que abasta els capítols 30-57, don Quijote i Sancho viuran unes estranyes situacions i aventures en el palau d’uns ducs. Martí de Riquer i altres estudiosos han identificat, com a possibles models de la narració, als ducs de Vilafermosa o Villahermosa (Alt Millars) i el seu palau de Buenavía, a la vila de Pedrola, prop de Saragossa. S’hi tractaria de Carles de Borja Barreto i María Luisa d’Aragó i de Gurrea, duquessa de Villahermosa, cosins prims. Carles, comte de Ficalho (Portugal), nét de sant Francesc de Borja, va ser president del Consell de Portugal en el govern de Felip IV. María Luisa d’Aragó, procedia de Lluïsa de Borja i Aragó, germana del sant duc, casada amb Martí d’Aragó i de Gurrea, IV duc de Villahermosa. Uns enllaços familiars que, encara que són un malson per als genealogistes, eren una forma ben eficaç d’unir patrimonis i poder senyorial.

Els protagonistes del Quijote tenen un encontre casual amb uns ducs, els quals els inviten al seu palau, després d’haver-los reconegut per la lectura de la primera part de la novel·la. El palau es convertirà en l’espai de la representació de la farsa ordida pels ducs amb la col·laboració necessària dels seus criats; un espai eixamplat per l’ínsula o fictícia governació de Sancho. Don Quijote i Sancho són els bufons d’aquella cort ducal que no respon al «decoro» estilístic de tan alts personatges, sinó que, degradats humanament pels senyors, hi seran sotmesos a tota classe de burles i ofenses, inclús físiques i psicològiques, fins arribar a la manipulació de l’ideal cavalleresc defensat per don Quijote. La misèria moral de l’aristocràcia absentista, només atenta a les relacions amb la cort reial, amb les consegüents despeses sumptuàries, l’ànsia de diversió i plaer, i la percepció barroca de l’existència, hi apareix ben retratada per Cervantes amb la seua ironia habitual.

La representació de la farsa, amb una hàbil jugada de l’autor, contrasta, en algun moment, amb la irrupció de la realitat política de l’època de Felip III. Quan Sancho va a ser investit de governador d’aquell figurat senyoriu, don Quijote li explicarà tota una teoria política del bon govern, amb expressions tan encertades com aquella que diu: «Si acaso doblares la vara de la justícia, no sea con el peso de la dádiva, sinó con el de la misericordia», o aquella altra: «Hallen en ti más compasión las lágrimas del pobre, pero no más justícia, que las informaciones del rico». Sancho, sense cap preparació per a governar, però amb un gran trellat popular, intentarà acomplir bé l’encàrrec rebut i, en no poder aconseguir-ho, presentarà la seua renúncia, tot advertint que «sin blanca entré en este gobierno, y sin ella salgo, bien al revés de como suelen salir los gobernadores de otras ínsulas». Sense dir-ho més explícitament, són els anys del corrupte duc de Lerma, el «valido» del rei, ell també parent dels Borja. Per completar les referències a la situació política i social d’aquella època, el capítol 54 presenta sense embuts el problema de l’expulsió dels moriscos, tant a València com a Castella, pels edictes de 1609 i 1610, on trobem altra vegada la intervenció del marqués de Dénia o duc de Lerma. Sancho, de forma insospitada, s’hi troba amb un morisc veí seu. Tots dos s’abracen i comenten el que ha passat. És una d’aquelles lectures de permanent actualitat.

La confirmació de la dignitat humana de don Quijote i Sancho s’expressarà per la referència a la llibertat, en eixir del palau dels ducs: «La libertad, Sancho, es uno de los más preciosos dones que a los hombres dieron los cielos; con ella no pueden igualarse los tesoros que encierra la tierra ni el mar encubre». És per això que no sorprén que este paràgraf del Quijote fora censurat per alguna dictadura americana, encara al segle XX, en una edició escolar de l’obra de Cervantes. Els clàssics tenen llarga vida i continuen animant a fer una lectura crítica del nostre temps, amb la seguretat de ser ben guiats entre tants missatges que inviten a fugir de la realitat de cada dia.

Compartir el artículo

stats