En una visita, ja llunyana en el temps, al Museu d’Art Contemporani de Vilafamés, a la Plana Alta, ens va cridar l’atenció una pintura que portava el rètol «Plage de Gandia», obra d’un artista francés totalment desconegut. La nostra platja estava sintetitzada en dos masses blaves dividides per una línia blanca horitzontal. Dos masses poderoses, el cel i la mar, com gegantins rodes de molí, que tan sols deixaven un rastre, és a dir, la línia blanca evocadora de blanques ones, la triturada arena com una fina farina àuria. Les taques de color, tot i el seu rígid esquematisme, evocaven aquelles psicoanalítiques làmines de Rorschach, capaces de dur a la superfície els més amagats secrets del subconscient. Què hi diria un expert crític d’art? Perquè l’escepticisme dels altres visitants del museu era més que evident, potser només una forma educada d’amagar el to burleta i el dubte sobre si allò era art o un acudit sense més importància.
La recepció de l’art contemporani, sobretot de les avantguardes artístiques ja centenàries, continua sense una apropiació extensa per part de molts dels nostres coetanis. Massa sovint s’ignora que l’aplicació de molts dels elements de les avantguardes, com el cubisme o el surrealisme, són una pedrera ben abundant per als creatius publicitaris o els productors d’audiovisuals. A la nostra ciutat, amb motiu de l’aniversari de la publicació del Tirant lo Blanc, en 1490, cinc segles després, s’hi volgué deixar-ne constància amb una escultura d’estètica actual, obra del valencià Ramon de Soto. La recepció de l’escultura per una part important dels ciutadans va ser negativa perquè la idea tòpica del que era un monument, no sols no coincidia amb l’obra exposada, sinó que la seua interpretació resultava enigmàtica. Alguns, per tal de no donar-ne un juí condemnatori, s’hi acolliren a l’opinió que l’emplaçament en una plaça tan històrica com la de l’Escola Pia, no era el lloc més adequat. En realitat, la plaça ja havia sofert atemptats constructius que l’havien convertida en un desficaci urbanístic, de tal manera que en una futura intervenció una oportuna cortina d’alts arbres va intentar dissimular un poc la pèrdua irreparable de l’antiga plaça. Fent realitat el sentit efímer de l’art contemporani, uns anys després l’escultura va ser desmuntada i com una ferralla qualsevol conservada en un dipòsit municipal. Quan, convenientment restaurada, ha tornat a reviure en el parc d’Ausiàs March, ben emmarcada per la passarel·la, ens continuen sorprenent les seues línies de força, tibants com un arc i projectades al cel com llances poderoses. La presència pública de l’art contemporani, entre altres raons, té una important funció didàctica d’obertura a altres realitats estètiques, com passa amb la música, que ens ajuda a entendre un poc més la nostra complexa condició humana.
Quan en temps de dissolució de la cultura europea als anys trenta del passat segle, algú va deixar escrit que no eren temps per a fer poesia lírica, és a dir, transfigurar les limitacions de l’home i de la societat en un món de sentiment i bellesa, potser expressava una necessitat ben concreta, però que també responia al to pessimista de l’art i la literatura del segle més cruel de la història. L’art, sobretot la pintura, va expressar sense pietat aquella degradació de l’esperit humà, també evidentment amb la pretensió de fer obrir els ulls i la ment dels «feliços anys vint» per tal d’intentar evitar la catàstrofe que ja s’ha anunciava. Tots sabem com va seguir la història, com les seues conseqüències encara continuen marcant la nostra societat. L’art, inclús quan va voler recuperar la connexió amb les èpoques clàssiques fent-ne una lectura actualitzada, ens va donar obres, com les de Francis Bacon, com una distorsió de les actituds més solemnes reflectides en l’espill deformador de la història. L’experimentalisme, basat en un intens individualisme, ha marcat profundament el panorama artístic més recent.
La nostra època, la del segle XXI, ha estat descrita com un «temps líquid», sense referents, sense estabilitat emocional i intel·lectual, amb un marcat actualisme, sense cap desig d’establir un sentit transcendent més enllà de la vida breu de l’experiència de felicitat i satisfacció més immediata i efímera. L’omnipresència de l’arte brutta, l’art lleig, sembla una expressió d’un malestar existencial i cultural de la nostra època, que possiblement, entre tanta adherència inútil, encara apunta a la bellesa que salvarà el món, companya de la veritat, unida sempre al reconeixement de la dignitat de les persones. L’art, amb les seues limitacions, hi ajudarà amb tota la seua experiència estètica i humana.
