Suscríbete

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Una educació per al nostre temps

Xiquets i xiquetes atenen a una mestra en un col·legi de Gandia.

Certs calendaris ens recorden cada dia alguna commemoració, siga sobre les espècies en extinció, les malalties rares o la poesia. Una de les dates, a finals de novembre, està dedicada als mestres, com en altres temps els gremis honoraven els patrons dels diferents oficis. Tot amb tot, sempre és útil aprofitar qualsevol avinentesa per a cridar l’atenció sobre l’art de l’educació, encara que sobre l’ofici i les seues finalitats hi ha abundants parers ben diversos.

Una educació per al nostre temps

Una assenyada dita recordava que per a educar un infant cal el concurs de tota la tribu. Evidentment es referien a una tribu estable i jerarquitzada. Ara mateix, les tribus s’han multiplicat i dividit, de tal manera que ja no és possible comptar amb una societat ben assentada en valors quasi immutables. Les tecnologies de la informació i comunicació han obert tantes possibilitats de consum ideològic que cal un considerable ensinistrament crític per a distingir entre allò que té valor i allò que és superflu o circumstancial. Educar, en definitiva, és molt més que instruir o aprendre a caminar en el bosc de les humanitats i les ciències.

Elogis teòrics de l’educació se n’han fet molts. Amb raó podríem esmentar el nostre Joan Lluís Vives, sempre tan constructiu i carregat de trellat, però que, com quasi tots els renaixentistes, en una carta a Erasme, deixava ben clar que sentia «tal repugnància per les escoles que faria qualsevol cosa abans que tornar a eixes immundícies i tractar amb xiquets». Tampoc, ja a l’il·lustrat segle XVIII, el més conegut dels teòrics de l’educació, és a dir, Jean Jacques Rousseau, no va ser capaç d’educar els seus fills i els va deixar en una borderia o casa d’òrfens.

En la nostra terra, també al mateix segle, un rei, amb certa fama d’il·lustrat, va fer desaparèixer les institucions d’ensenyança més importants, tant de secundària com de nivell universitari, en expulsar als jesuïtes. Mentre, a Oliva, Maians batallava per la fundació de l’Aula de Gramàtica, a Gandia, van passar uns quaranta anys des de l’extinció de la universitat perquè l’ajuntament intentara, amb els escolapis, una solució estable i segura per als xiquets de la ciutat i alguns pobles. Encara caldria esperar a 1812 perquè la Constitució, en l’article 366, establira que en tots els pobles hi haurà escoles de primeres lletres. Caldrà esperar a l’any 1838 perquè s’aprove una Llei provisional de Primera Ensenyança i a 1945 per a tindre una Llei d’Ensenyança Primària. Mentre anaven apareixent, durant el segle XIX, moltes decisions legals sobre l’educació i poques realitzacions, l’emblemàtic any 1900 serà el de la creació del Ministeri d’Instrucció Pública. Més encara, a principis del segle XX, sobretot al camp, l’analfabetisme continuarà amb unes taxes ben altes.

Ara, ja al segle XXI, el consens sobre la necessitat de l’educació és pràcticament universal, amb les excepcions que són ben conegudes. En les societats més avançades els problemes de l’educació són ben diferents d’aquells del passat. Ara l’escola promou uns valors cívics de convivència, de respecte de la diversitat, ecològics, d’inclusió, entre altres molts, que contrasten amb la cultura ambiental marcadament competitiva, economicista i gens respectuosa amb les perifèries socials, amb els que no tenen capacitat de consumir en el mercat universal i, per això mateix, se situen en els màrgens del progrés. Al mateix temps, l’escola va assumint funcions substitutòries de les deficiències familiars i socials, de tal manera que l’espectre educatiu s’ha eixamplat, quan en realitat hauria de ser una continuació de l’educació en l’àmbit familiar i de l’ambient cívic.

En este context, l’educació ha de ser crítica i preparar els ciutadans per a discernir entre tantes propostes, ideològiques o econòmiques, que els animaran a la seua recepció passiva, a evitar qualsevol intent seriós de debat sobre les qüestions que més directament afecten a les persones. Una vegada més, la veu d’altres temps, com la del filòsof Campanella, ens invita a ser ben lúcids i a dir les coses pel seu nom, com quan escrivia: «Els tirans fomenten la ignorància dels pobles per a poder fàcilment fer d’ells el que vulguen». Els tirans d’ara acostumen a ser anònims, però ben eficaços en el seu propòsit d’aconseguir el guany més gran en poder i economia.

L’educació, com tot allò que és important, no suscita un consens suficient per a establir uns mínims acceptats per tots en qualsevol planificació educativa. En un món plural, les diverses formes d’entendre la condició humana són molt diverses, però si es desitja una transformació més justa i pacífica de la societat, és a dir, un futur millor per a tots, caldrà posar l’educació al centre de les preocupacions socials i culturals, perquè com ha demostrat l’evolució històrica del món, acompanyar els xiquets i xiquetes en la seua formació és el camí més segur per a fer avançar al conjunt de la humanitat.

Compartir el artículo

stats