Quan jo era menut, el dissabte era dia laborable. Tot el dia! Mon pare, oficial de Justícia a Oliva, treballava també els dissabtes de vesprada. És cert que tornava a casa, a Gandia, un poc més prompte que els altres dies, en els quals, quan hi arribava, la meua germaneta i jo estàvem ja en el llit, això sí, tots desperts per a donar-li un bes i rebre, sovint, un caramel. Fins que no vaig complir dotze anys ma mare no ens deixava sopar amb ells, per una qüestió, deia, d’educació elemental infantil, però, en complir eixa edat, em vaig atrevir a dir-li que no entenia la decisió i que ja no podia acceptar-la més. Aleshores, ella em va dir que ho consultaria amb mon pare, qui, lògicament hi va accedir, perquè, tret dels diumenges, a penes teníem contacte amb ell. Jo sí! De menut, els dissabtes de vesprada, a boqueta de nit, assistia al cerimonial de mon pare afaitant-se en el diminut bany dels pisos de l’Estat a Corea. Ell, davant de l’espill i del lavabo, i jo assegut en la tassa del vàter, mirant-lo i escoltant-lo. El ritual d’ensabonar parsimoniosament la brotxa amb la qual escamparia el sabó per la cara remullada m’encisava i em feia pensar quan començaria jo a fer-ho. Després, quan passava delicadament la maquineta d’afaitar amb la fulleta Palmera, nova de trinca, a mi em sorprenia la seguretat que tenia i crec recordar que mai es va fer un tall, encara que, per si de cas, tenia prop el llibret de paper de fumar Bambú d’Alcoi per si de cas es feria. Acabat el rasurat posava en la palma d’una mà un bon xorro de massatge Geniol que treia d’una botella de vidre gros, la qual hui podria descriure sens dubte, i amb les palmes, vigorosament, colpejava les dues galtes escampant pel bany una olor, la fragància de la qual encara conserve viva en la memòria.
I no parava de xarrar, de contar-me històries de la seua infància quan, com feia son pare, de malnom Xera, caçava pardalets amb paransetes i quan vivien en una de les dues casetes, que encara hui estan davant de l’església del Col·legi de les Esclaves, del qual sa mare era la portera i son pare, l’home per a tot tipus de treballs que necessitaren les monges; em parlava de quan encara preadolescent ingressà en el seminari, com era, sovint, el costum que ho fera, aleshores, un dels fills de la família. Estudiaven per a ser rector i, si no acabaven, almenys havien rebut una bona educació i, per què no, una nutrició més propícia que la que atorgaven, aleshores, les febles economies familiars. Ell no acabà, però d’aquell temps li quedaren uns coneixements elementals que li servirien tant per al seu futur i una cal·ligrafia immaculada, impactant, la qual mantingué, intacta, tota la vida. També em contà records de la seua joventut, com el d’aquell dia quan en plena guerra incivil aparegué un camió a la plaça del poble i se’n dugué els joves a combatre, lluny de Benirredrà, estic segur que sense saber contra qui i ni a favor de què. Jo li feia repetir quasi tots els dissabtes les històries. Hui em sap greu no haver insistit mai, després, sobre aquell temps de guerra del qual sols repetia que havia passat molt de fred i que havia tingut molta por.
Els xiquets els dissabtes sols teníem classe fins al migdia. De vesprada, el pati del col·legi estava obert perquè els col·legials poguérem jugar. Era el moment per a gaudir d’aquell pati descomunal, de ciment i porteries reglamentàries, per a jugar a futbol, ja que en els «recreos», entre setmana, els rectors sols ens deixaven jugar en el pati amb una piloteta de dimensions minúscules, amb la qual féiem el que podíem, sobretot perquè era més que probable que estiguérem jugant, alhora, cinc o sis partits amb dotzenes de xiquets corrent darrere de cinc o sis pilotes intentant posar-les dins de les descomunals porteries contràries. Però dissabte de vesprada jo portava el baló de reglament de pell de color roig, el qual m’havien portat els Reis, i amb ell i amb el pati amb poca gent podíem fer partits memorables. A meitat dels seixanta vingué al col·legi un nou rector, el pare Moliner, un home de parar antipàtic, qui establí unes normes molt rigoroses respecte al comportament col·legial i els resultats acadèmics, i creà un espai en el qual els dissabtes de vesprada els alumnes que no complien amb eixes obligacions eren castigats a estar tancats en una aula gran, en silenci, estudiant, fent deures o mirant el sostre, amb ell de vigilant. Aquella activitat fou batejada per l’alumnat com la «sabatina» i fou la causa de la desaparició gradual dels partits de futbol dels dissabtes de vesprada, perquè alguns dels jugadors habituals estaven complint el càstig.
El diumenge era festiu, dia de guardar segons l’Església i d’anar a missa si ja havies combregat per primera vegada; del vermut en el bar Tulipa; del putxero de sabor inigualable, que ma mare aconseguia amb un recapte inversemblant; d’anar al camp del Montdúver si tocava futbol i a la nit al cine al Teatre Serrano. Un diumenge magnífic i millor encara si l’endemà era festa. És per aquell temps quan jo comence a escoltar per primera vegada el concepte d’aquell vocable anglés del week-end, el qual aleshores no sabíem què significava exactament, perquè nosaltres féiem classes de francés en els Escolapis, però contaven que els anglesos feien festa laboral ja els divendres de vesprada, tot el dissabte i el diumenge. Increïble per a nosaltres, els d’ací.
També aparegué el concepte de fer pont, quan un diumenge coincidia amb un altre dia de festa, amb un dia laboral enmig, el qual alguns començaren a agafar-lo també com a festiu, amb la qual cosa et tiraves tres dies sense anar a treballar.
Jo he pogut aprofitar els ponts del calendari per a poder viatjar amb la meua dona, qui era funcionària, i en el pont de Tots Sans, en el de la Constitució o en el de la Puríssima (un dels dos havia de triar) i, també, en el de Sant Vicent hem visitat, amb Ryan Air, diversos països d’Europa que estaven a dos o tres hores de vol des de València o des d’Alacant, amb la impressió, quan tornàvem, d’haver estat uns dies fora.
Amb un poc de sornegueria s’anomena aqüeducte quan un diumenge coincideix amb dues festivitats nacionals o locals, entre les quals pot haver-hi algun dia laborable que, si algú l’aconsegueix lliurar, fa que es puga trobar amb cinc dies de festa descomunal, comptant fins i tot, amb el dissabte, el qual per a molts ja hui és un dia no laborable.
Hui es troba vosté, estimada lectora, benvolgut lector, enmig d’un d’eixos aqüeductes. Com ho porten? Vostés han viatjat? La televisió parlava de milions de desplaçaments per tot arreu de la península i els periodistes de l’oratge porten dies fent càbales sobre el temps que tindrem. Encara que caldrà continuar no perdent de vista les xifres de la pandèmia i l’obligació seriosa de no abaixar la guàrdia.
Jo no he pogut gaudir mai d’un aqüeducte festiu. Ara que m’he jubilat estic viatjant per aquelles ciutats espanyoles que no coneixia: Guadalajara, Sòria... I si el moment d’estar llegint este article hui és diumenge, jo estaré a Logronyo. Estic meravellat amb els pobles i ciutats d’Espanya desconegudes per a mi. En feia vergonya no conèixer-les encara després d’haver estat, sovint per raons professionals, en les principals ciutats del món. Bon aqüeducte festiu!
pasqualmolina.wordpress.com
