Manel Arcos fa anys que treballa amb la paciència d’un arqueòleg per a apropar-nos una realitat, la dels roders valencians, que retrata com cap altra el nostre país durant el segle XIX. Un temps convuls i ple de matisos que l’autor d’Oliva va desentranyant, llibre rere llibre, des de molts vessants diferents.
El robatori de Benimassot ens obria les portes d’un cas singular, d’aquells que en altres latituds són matèria cinematogràfica i que ací no ha passat de ser carn d’una llegenda mig oblidada i mal contada. En altres ocasions, l’interés del relat se centra en un personatge concret, com és el cas de Micalet Mas de la Llosa de Ranes o El llop del Comtat: la història mai contada d’un roder anomenat el Macareno. Hi ha altres treballs en què Manel Arcos analitza el fenomen del bandolerisme des d’un espai precís. Ocorre això amb Conflicte d’interessos, centrat a la Marina Alta, o amb l’obra Acabaren com Camot, que té en l’antiga governació de Xàtiva el seu àmbit d’estudi. Fins i tot s’ha donat el cas en què és un temps concret el que determina l’objectiu de l’estudi: Desafiant el destí, el treball que l’investigador d’Oliva va dedicar al Sexenni Democràtic, n’és un exemple.
L’últim llibre de Manel Arcos, Els Ganyans: la història que no es va contar (Pego, 1844-1883), torna a la càrrega per a abordar des d’un altre vessant el fenomen del bandolerisme. Aquesta vegada, l’escriptor d’Oliva tria com a punt de partida una nissaga establerta a Pego, la dels Ganyans. Una història que se situa a mig camí entre la llegenda, la història i la crònica de successos. Un llibre ple de violència, traïcions, caciquisme i odi entre famílies. Un treball que té en el rigor i el realisme un dels seus punts àlgids. Fet que li permet prescindir de l’alé romàntic amb què sovint s’ha (mal) tractat aquest fenomen del bandolerisme. L’altre punt important és el que troba en el llenguatge la via directa per a arribar al lector. Una manera d’expressar-se pròpia d’un poeta que xafa el carrer, que parla com nosaltres i que escriu com pocs són capaços de fer.
En efecte, llegir Manel Arcos és un plaer. Tant pel que ens conta com per la manera de narrar-ho. Una via immillorable per a rescabalar de la memòria uns personatges que, en el seu temps, foren tan coneguts com temuts i que, malgrat això, en la majoria dels casos, la mort els llançaria a l’altra banda d’aquella frontera intangible i difosa que és la llegenda. Quan no de l’oblit.
