En la nostra cultura, entre altres aspectes, l’organització del temps procedix de Roma. El calendari de l’any, també paraula d’origen llatí, s’obri amb el mes de gener o giner. La religió romana, tan pràctica, tenia un déu per a les portes i els començaments, Ianus, el de les dos cares, que alhora mirava cap al passat i cap al futur, mentre vigilava diligentment l’entrada de la casa. En el seu honor, el primer mes de l’any porta el seu nom. A Roma hi havia festa el primer dia del mes i de l’any, és a dir, les calendes de gener, que constituïa una ocasió per a intercanviar-se regals, les estrenes. La secularització ha substituït el déu-porter o els sants cristians per sofiscats artefactes que oferixen seguretat total, entre altres garanties. Evidentment els temps de deixar la clau al pany s’han acabat.
La porta de l’any ens obri a un temps on no sabem què ens pot passar, cap a on ens durà, amb qui ens trobarem o a qui perdrem, què hi descobrirem de nou... També moltes ciutats, en altres temps, tenien muralles i portes, amb la por o la suspicàcia permanent de deixar passar enemics o missatgers amb notícies, massa sovint roïnes. Les portes s’obrien i tancaven segons un horari estricte durant el dia. La foscor de la nit, amb els seus perills, era així conjurada.
Quan en 1879 va ser tombat el portal de València o de l’Àngel, entre l’antic Prado i la plaça de l’Escola Pia, la nostra ciutat es va obrir definitivament a tot allò que en aquella època era un dels més grans indicadors de progrés, és a dir, les comunicacions. El portal tenia, a la paret exterior, una imatge de sant Francesc de Borja, i, a l’interior, la de l’Àngel Custodi de la ciutat, representada per les seues armes. Ara també, com un record inconscient, l’escultura del sant patró també és la primera que el vianant, en entrar a la plaça, hi trobarà entre la selecta representació de la família Borja.
Desaparegudes les muralles i portals, encara altres portes continuen amb el seu ofici, com les superbes dels palaus, les espirituals de les esglésies, les burocràtiques de la complexa administració pública, les del sofriment dels hospitals i de les presons, les definitives dels cementeris o les més abundants, per humils, de les famílies que viuen del treball de cada dia, i totes ens recordaran com és de forçada la vida humana, sempre en trànsit, en camí o en aspiració d’un món més just i benigne.
A més de la funció de ser lloc de pas, la porta és un potent símbol de moltes de les més grans realitats humanes, com el pas de la vida a la mort, de la llum a la foscor, de la ignorància a la saviesa, de la culpa a la salvació, com una permanent invitació a assaborir qualsevol experiència de vida, com una baixada als pous més profunds de la condició humana. I també, en contrast, la crua experiència de tants i tantes, assumida per la saviesa popular i resumida en expressions al límit del cinisme, com la que afirma que «amb diners i influències s’obrin moltes portes». Tota una declaració de supervivència en una societat classista, encara tan present en la nostra època.
La porta, a més, fa present la por, com una malaltia que afecta a les relacions socials i humanes. Les antigues ciutats defensaven les seues portes amb grans figures de dimonis i d’animals fantàstics esfereïdors, amb la pretensió d’allunyar-ne els enemics de qualsevol classe. És també la pretensió actual d’alçar murs i fronteres, tant exteriors com interiors, per intentar impedir l’arribada dels altres, dels diferents, dels bàrbars. Un objectiu condemnat al fracàs, tal com la història ho avisa, que, a més, també contribuix a tancar anímicament els ciutadans encerclats a la defensiva i a empobrir el propi pensament, la lliure producció d’idees, sempre més fructíferes per la relació amb els altres.
Oberta la porta de l’any, la del temps, ja tot hi serà diferent. El camí, sense estar pautat prèviament, ens farà reconéixer la inutilitat de blindar portes, de fer créixer la por i la desconfiança, tot el contrari de l’actitud d’obertura, de desitjar conéixer les immenses riqueses de tants pobles i cultures, sense els prejudicis o els tòpics convertits en axiomes indemostrables, que acaben per erosionar també la pròpia estima personal. Possiblement hauríem d’imitar aquella amable tradició del poble jueu que, en celebrar el sopar pasqual, aconsellava deixar entreoberta la porta per si arribava el Messies o algun pobre famolenc. Ara, en el principi de l’any, els bons propòsits poden també assumir el desig d’obrir portes i deixar pas a tot allò que ens pot fer més humans.
