La dualitat urbà/rural, seguint a Derrida, amaga una jerarquia. Clarament és el món urbà qui domina i controla el rural. Llavors, si es vol trencar la dualitat, cal trencar la jerarquia. Tradicionalment les formes de vida urbanes s’han vist com bones, progressistes, cultes; mentre les rurals representen majorment un valor identitari arcà, mític, i, per tant, conservador i essencialista. Aquesta visió, clar està, des del punt de vista jeràrquic superior, és a dir, urbà. Hui en dia, aquesta dualitat entre rural i urbà és més social que geogràfica i reblida d’interseccions. Com alguns autors han apuntat, caldria parlar no d’un binomi urbà-rural, sinó aportar un nou terme: rururbà.
Posem com exemple un poble com Benifairó, del qual, pel paisatge, hom immediatament s’inclina incloure’l dins del concepte de rural. Fixem-nos en les dades relacionades amb el treball i l’atur. El mes de desembre hi havia una taxa d’atur del 6,41% d’una d’afiliació del 67,87%. D’aquesta última dada, només el 7,67% ho estan en el Règim Agrari, i d’aquests un 6,2 està en l’atur. És a dir, d’uns 678 afiliats a la Seguretat Social, només hi ha 52 treballadors del camp i sols 3 estan a l’atur. Seguint aquestes dades oficials la població treballa majoritàriament a la indústria, serveis i l’administració pública. Una realitat molt allunyada dels paràmetres que de bell antuvi podem tindre del concepte de rural, més aïna al contrari, s’acostaria més a una visió del treball urbà. Llavors, hi ha una dissociació entre el que ens porta a pensar el paisatge i la realitat social. L’evolució des de les tres darreres dècades del segle xx fins hui en dia, comporta canvis de formes de vida i mentalitat que sovint col·lisionen.
La visió del territori d’un treballador del camp és de font de riquesa, d’on es guanya el jornal; mentre per a altres membres de la comunitat, el camp es valora des de paràmetres mediambientals, paisatgístics i patrimonials, majorment i a grosso modo. Posem per cas les cases del disseminat, en elles no viuen llauradors, sinó funcionaris, professionals lliberals o d’altres que aprecien aquests espais per valors diferents a la de la seua explotació agrària, es valora el contacte íntim i isolat amb la natura. La fatalitat de la dualitat comporta que la visió urbana, abastament majoritària demogràficament, domine sobre la rural. Internament, en els pobles es reflexa amb una despreocupació pels problemes del camp. Sí, se’n pot parlar, criticar les polítiques governamentals, sindicals, etc., però sense molta més implicació per part del veïnat. El problema greu d’ingressos i pèrdua de pes social del treballador del camp afecta a un sector de la població molt minoritari. Els xicotets productors, hereus de terres adquirides i treballades pels pares i avis, no tenen aquestes com a primera font d’ingressos. A més, s’agreuja si constatem formes de vida diferents. Per formes de vida agafem la definició de Rahel Jaeggy, segons la filòsofa alemanya aquestes estan modelades per la cultura i les necessitats de convivència humana, així com les seues manifestacions i materialitzacions institucionals. Per tant, entren en conflicte quan les formes de vida urbanes diferenciades de les rurals, condicionen i modifiquen sense negociació les formes de vida d’aquests últims. Posem per cas l’ús recreatiu de les muntanyes, en detriment d’un ús ramader extensiu, tala d’arbres i llenya per a forns o altres utilitats, o recol·lecció d’herbes, que havien sigut fins no massa dècades l’activitat principal. O, senzillament, despreocupació dels problemes dels llauradors.
Començant per qui firma aquest text, la majoria d’habitants dels nostres pobles som ciutadans amb formes de vida urbanes en entorns rurals. On queden així aquells que viuen de treballar el camp? Haurien d’ésser en el mateix lloc on caldria situar a la resta, en una intersecció entre la ruralitat i la urbanitat. La primera tasca seria mostrar respecte per aquests treballs i forma de vida que ens ha permès generacionalment uns estudis, i atansar altres feines millor remunerades i allunyades del desgast físic; no avassallar amb els nostres interessos i inclinacions pràctiques consuetudinàries i drets històrics; sumar a les nostres formes de vida la ruralitat des de la ruralitat, no exclusivament des d’una visió urbana. A més, el paisatge i el medi ambient en general, necessiten del treball del llaurador. Per l’altra part, la dels llauradors, també calen esforços i canvis peremptoris. Però sobretot, ara que el camp està en dificultats, amb els preus per davall terra, perdent-se els horts, marginalitzant als llauradors, en una caiguda al buit que sembla inexorable, ara, precisament ara, hem de deixar-nos d’imatges bucòliques i paternalistes i fer nostra la seua lluita i les seues reivindicacions. Encara que siga per la memòria dels nostres avis, que es van trencar el llom perquè nosaltres vivim com vivim. Les mobilitzacions, la pressió sobre els qui decideixen a Europa, que és on es talla l’abadejo, ha de ser de tots, no sols dels llauradors. Ens va el nostre entorn, llocs de treball, una forma de vida lligada a la terra, el que tan apreciem està en perill, i els que ho sostenen són els llauradors, la seua caiguda serà la caiguda de tots. No els deixem sols.
