La primera volta que vaig coincidir amb Vicent encara no ens coneixíem. El frontó de Potries a finals dels 70 albergava aquella nit un concert de cançó amb els grups Cuixa i Lluís el Sifoner. Vaig comboiar uns amics i allí que ens vam acostar i vam comprovar l’empenta d’aquell grup de jóvens entusiastes que, sens dubte, van sembrar durant eixos anys una llavor que ha fructificat de manera irreductiblement democràtica i valencianista al bell mig de la Safor. Eren els temps del país que estàvem fent i constatar que allà on anaves hi havia persones que pensaven com tu ens encoratjava en el difícil trajecte per eixamplar la consciència nacional i d’esquerres pertot. Vicent formava part d’aquell grup que va anar conformant una majoria política i cultural i de qui vaig tindre ja notícies concretes seues a partir del 82 amb les activitats de l’Associació Casa Clara, que va fundar, i en la seua vessant política quan va ser regidor en el seu Ajuntament des del 1991 al 1995 per Esquerra Unida del País Valencià. A partir del seu trasllat a Gandia el nostre contacte fou molt més directe i personal i vaig poder apreciar les converses amigables, pausades, on sempre traspuaven unes profundes conviccions ben arrelades a la terra, al paisatge saforenc i a les conviccions progressistes familiars, que tenien al seu germà Pepe com a suport insubstituïble. Sovint coincidíem en les visites que feia al seu amic Marcel, veí del barri, i que aprofitàvem per xarrar de les històries actuals i passades, sempre dispost a fer el barret amé i enriquidor.
Prompte vam coincidir també en l’escola com a pares dels nostres fills i vam compartir eixos bonics anys de vore créixer i anar pujant aquells que més estimes, ple d’activitats conjuntes, somriures i satisfaccions en un grup que ha deixat lligams inesborrables.
Mentrestant, el 1999 vam compartir l’aventura que vam emprendre Joan Martí i uns quants independents presentant-nos en la candidatura d’Esquerra Unida a Gandia, en uns temps difícils per a l’organització, una aventura que li serví a ell també per conéixer el món polític gandià, tan diferent del de Potries. Vicent sempre aportava en els nostres debats polítics l’assossec necessari amb la seua tranquil·litat i la visió de l’home que xafa el carrer i estima compartir el temps i la conversa amb persones de tota condició, a la qual cosa contribuïa el seu caràcter i el seu ofici de carter, d’empleat públic, que va exercir amb entrega i volença.
Més avant l’amic Pepe Arnau ens va cridar a les seues tertúlies televisives on analitzàvem el panorama polític local aquells que Vicent anomenava «l’equip mèdic habitual», amb Avelino Peralta, contacte que vam mantindre més enllà del programa gràcies a la seua dedicació per cultivar amistats i relacions com feu en el darrer esmorzar a Potries, poc temps abans de la pandèmia. Al seu Potries, el seu indret imprescindible, on no va deixar mai de ser el motor de l’Associació Cultural Casa Clara, amb excursions, xarrades i centenars d’activitats que han deixat una empremta decisiva en la configuració cultural d’un poble exemplar.
Amic Vicent, quina mala passada ens has fet, te n’has anat massa prompte. Trobarem a faltar la teua conversa, el teu afecte, el teu treball per fer de la Safor una comarca desvetlada, culta i més humana. Bon viatge, amic!
