Ens coneixem des de fa quaranta anys. Aleshores ja comandaves l’Associació Cultural Casa Clara de Potries. Jo era un jove de 20 anys que us va encoratjar a realitzar uns sondejos a la vil·la romana de la Campina. El 1981, Pep Aznar, alcalde quasi perpetu, ens mostrava els abocadors terrissaires de la Catorzena.
Amb Ximo Company, l’any 1986, a la revista Ullal, tréiem de l’oblit bibliogràfic al cassoler Àngel Domínguez. Glossàvem el fet de l’agonia i mort d’un ofici artesanal de la Safor. I amb aquestes gestes vaig aconseguir un dels primers Pots de Potries; un reconeiximent que guarde amb nostàlgia.
Vicent, recordes? Em demanares ara fa quatre d’anys participar en alguna activitat a Potries i visitar de bell nou el seu patrimoni i l’estat d’allò que jo havia deixat, però no oblidat, tres dècades enrere. Et vaig dir No, sense cap afegit. Sé que ho entengueres. Potser ho raonarem quan ens tornem a veure.
Des dels primers huitanta, a Potries, compartírem el carrer en aquells sopars populars al voltant de triadors coronats de l’ancestral cassola de bonyítol al forn. Aleshores Potries comptava amb un gresol d’amics que compartien l’engrescament per les troballes arqueològiques i el patrimoni. Hui, la circumval·lació ha canviat el paisatge, la visura i la topografia del vell Potries. Una barrera talla el perfil del centre històric.
És ben trist que Potries no haja exercit, amb vehemència, l’oposició als fatítics canvis que han assecat les séquies i els fils d’aigua mil·lenaris. La Casa Clara sense l’aigua que vessa entre les dents és com un trist astre sense llum. Fou tema de conversa entre nosaltres, tot i la teua posició sempre discreta on el gest feia llegir els silencis. Deixem, però, aquestes vies incertes. Cec va el gueat per via.
Allò ben cert i done fe, és com els darrers anys Vicent guià els adoradors de la Casa Clara cap a la Marina Alta. Els conduí a l’Almadrava; visites acompanyades de la litúrgia de l’esmorzar.
Al castell de Dénia passàrem un matí, rememorant des de la celòquia la història d’una ciutat que, al temps d’al-Àndalus, mantingué durant segles la capitalitat d’un vast terrritori; on nasquérem Vicent i jo.
I quan Vicent va sentir els primers brots de la malaltia, que va patir en silenci, almenys per a mi, els colps de dall de l’infortuni, em digué que a la Xara, on anava sovint, havia descobert la ruta o proposta de visita guiada a l’Alt de Benimaquia. I desitjava que l’Associació Casa Clara programara la participació en aquesta ruta idílica.
Des de dalt, Vicent, veurem com s’omplen de fulles i floreixen els vinyars, coneixeràs les gestes i el tràfec de fenicis i d’ibers, així com el que sabem de la producció del primer vi del país. I, amb la cílix, beurem de la cratera el vi i celebrarem la vida. I tu seràs amb nosaltres. N’estic segur. Sempre fores constant i un martell fins aconseguir el que volies! Mai et perdies res! Per això sé que vindràs; seràs amb els teus adeptes i amb nos, si Déu vol! I si no, també!
Diuen els savis que els qui al llarg de la vida han donat i donen mostres i senyals de compromís pel patrimoni, els que tenen la llàntia sempre encesa, gaudiran de signes d’eternitat. Mentre que ara proclamen i ens fan ois de les incertes cures i bondants de la Next generation, nosaltres i tants altres pertanyem a unes quintes que conegueren el no res i els avenços en la difusió del patrimoni. I tu, amb els tocs de campana persistents, has estat un referent potent de l’estima, de la coneixença i de la difusió del patrimoni cultural del teu paisatge vital. I del nostre! Amén!
